“ Si un dia he de morir…. “ vaig sentir que cantaven ahir a la radio del cotxe. No sé què més continuava però era alguna cosa així com enterreu-me a la terra que em va veure néixer. Això darrer, “vale”. Res a dir.
El que em va neguitejar va ser el principi de la cançó. Vaig pensar que hi ha gent que o és molt optimista, o és ignorant, o és cega, d’aquella mena de ceguesa que et fa pensar que el que no mires no existeix. M’inclino més per això darrer. No ho sé. Darrerament ja no m’hi entenc gaire amb la gent. Serà que em faig gran.
Ho cantava i es quedava tan ample “si un dia he de morir”, com qui diu “si un dia em trenco una cama” o , “si un dia plou i no duc paraigües”...Que pot ser que sí, que algun dia passi però que també podria ser que no. I de morir, un dia ens morirem. Segur. Per tant el condicional hi sobra de totes totes.
En el món tan incert, tan líquid, tan canviant que m’ha tocat de viure, morir és la única certesa absoluta. Hi anava a posar un “gairebé” davant d’absoluta. Ves per on jo també m’hi deixo atrapar… I és que de tant en tant o de sovint en sovint, pensar que seré eterna em treu el neguit de veure que no aprofito prou bé la Vida tot pensant que ja ho faré més endavant.
Procrastinar: Deixar una feina important per més endavant. O també, demorar una obligació fins al punt de sentir malestar per la pròpia tardança.
Nota: segurament la meva àvia n’hauria dit romancejar i llestos
