La tossuderia de néixer

Es necessita molta ràbia i una porció elevadíssima de tossuderia per fer passar una pilota de voleibol per un forat de la mida d’una pilota de ping-pong.  No sé si mai més a la vida hi he posat tants ovaris a l’assumpte com aquell 30 de gener. Tot s’ha de dir, que no era sola i que la mare m’hi va ajudar força, segurament empesa per aquell dolor intens que et neix a les entranyes i va i ve com a glopades i et fa veure les estrelles sense ser de nit, barrejada amb aquella il·lusió de veure’m la cara després de nou mesos de fer-li d’okupa melic endins.

No sé si vaig gastar tota la ràbia en aquella meva primera gesta o si me’n va quedar tan poca que la guardo així com qui guarda una última dosi d’un medicament que ja no fabriquen i que saps que si venen maldades serà l’únic que et salvarà la vida. De fet, segons diu la Núria, la meva psicòloga, la meva emoció reprimida –es veu que tots en tenim una– és la ràbia, i fer-me sortir totes les serpents i dimonis de dins a escopinades –que és així com me l’imagino jo, potser per allò de com es representa als còmics– és una tasca ben complicada. I així em va, que gairebé sempre només em sé enfadar per dins on les serpents i els dimonis se munten unes batalles de cal déu, però sense que ningú se n’adoni i després m’agafen uns atacs d’angoixa que no vegis. 

De tossuderia sí que me’n va quedar una mica més. Per sort –què sinó em sembla que ja seria morta– i per no tanta sort, perquè de vegades ser tan tossut et du a no parar fins a aconseguir la lluna en un cove quan és evident que l’únic que aconseguiràs en l’intent és fer-t’hi mal. I mira, després tot son gases i tirites.

Bé, doncs, sigui com sigui que avui fa anys d’aquell dia en què entre la mare i jo ens ho vàrem manegar per assolir amb un èxit més que remarcable, la proesa de néixer, sense saber (jo, no pas la mare, que ella ja feia temps que ho sabia) que comparada amb la proesa que després seria viure, feia una mica de riure i tot.  

Roser

Petites grans certeses

Avui, estimada, faries 52 anys. Després de gairebé 20 hiverns m’he acabat acostumant a la teva absència física i a poc a poc l’he anat substituint per la certesa d’un altre tipus de presència més enllà de les formes i del pensament. M’agrada pensar-ho així tot i que encara són moltes les nits en què somio que tot de cop apareixes de nou a les nostres vides, com si la teva mort hagués sigut només una broma i no ho entenc i et culpo i no et perdono tot aquest patiment que ens vas procurar. L’inconscient és així.

I amb aquesta data al cap, la del teu aniversari, penso, mentre intento escriure el text de la setmana, que què en queda d’aquell món que estrenava segle quan en vares marxar. 

De vegades em sembla que la seva fi és a tocar, tal com ens deia l’àvia, i no pas perquè un dia, de cop, arribi el judici final com ella augurava, sinó perquè amb pressa i sense pausa  tot es va desintegrant. Hem inventat mil tecnologies, però ens hem carregat la saviesa, la intuïció i el sentit comú. Estem a punt de conquerir Mart, però estem convertint la Terra en un abocador gegant de la nostra cobdícia. Hem dotat de pensament propi les màquines i nosaltres hem après a viure com màquines sense capacitat de pensar. Tot ha canviat tant i tan de pressa… Sembla que cada vegada el món va  més a correcuita, com si tingués un deler extraordinàri per arribar a enlloc.

En canvi, d’altres vegades penso que en la seva essència tot continua igual. El sol surt cada matí i es pon cada vesprada. Cada dia hi ha qui neix i qui mort, les persones continuem esquinçant-nos amb el dolor d’una pèrdua i veient-ho tot de color de rosa quan ens sentim enamorats i corresposts. Els infants neixen indefensos, innocents, i vulnerables amb la necessitat vital de ser estimats. I la mort continua sense tenir cap mena de butxaca. Cada vegada sabem més coses sobre la vida, però la vida en si mateixa continua essent el més gran dels misteris. 

I possiblement és a aquestes petites grans certeses  a les que ens continuen aferrant per no naufragar en aquest mar boirós, incert i desdibuixat en què avui ens toca de nedar. 

Avui, estimada, faries 52  anys i el món, ja ho veus, més de dret o de gairell, continua girant. 

Roser

16/01/2021

Abisme

Fuges. Corres i no veus. Els peus nus i la sang al tou dels dits. No veus, però saps. Saps amb aquest sisè sentit que t’ha salvat tantes vegades que ets a la vora del precipici. I t’atures dos segons i cinc centímetres abans de l’estimball. Bascules damunt una roca inestable, que intueixes fràgil i que no t’aguantarà per massa temps.

Escoltes.
Una veu fonda, persuasiva,
“Avança. Que el buit t’aculli. No dubtis. La victòria és dels valents. Llença’t. Sense por. A l’abisme. Avança. Llença’t. Ja trigues”
— Calla!

Una veu suau, com de seda.
“Recula. Torna. Desfés. Mitja volta i marxa enrere. Una rendició a temps és la millor victòria. Vinga, torna ja”. Com un xiuxiueig, com un mantra.
— Prou!

I tu allà al mig entre dues pors. La por a tornar a allò que coneixes i la por a llençar-te a allò que no. Esclava d’una tria. Perquè ho saps: triar no triar també és una tria. Voldries ser gat de Schrödinger. I ser àngel i dimoni a la vegada
.
S’aturen les veus i es fa un silenci ple. I de cop hi veus. Més enllà dels ulls i les paraules. Ets només consciència, ets l’espai buit on transcorren els teus pensaments. Ara saps. Sense necessitat de comprendre. I arrenques a volar, per sobre l’abisme, per sobre el retorn. Ja no hi ha tria, no hi ha dos, ni tres. Tot és u. Voles.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: xiuxiueig
Escriure amb l'oïda

Fred al cor

La tassa on he infusionat el sobret de regalèssia em crema les mans i l’aigua la gola, però dins meu s’ha instal·lat una onada de fred que em gela els records. Rodola galta avall aquella llàgrima d’enyor que guardo des de fa més de quaranta anys en un racó amagat de les parpelles. M'han dit que estàs molt greu i que un puto càncer prova de fer escac i mat a les teves ganes de viure.

Em perdo en els meus quinze anys. Els teus rinxols, el teu serrell i la corba convexa del teu somriure. Les teves mans inquietes, la rodonesa dels teus pits, el dringar de la teva veu emulant Agnetha d’ABBA a Dancing Queen, un petó robat, un t’estimo maldestre.

M’encallo en un dia ventós de finals de novembre amb un no i un adéu dits abans de qualsevol principi. Diuen que no hi ha pitjor enyor que aquell d’allò que mai has viscut. I a fe que puc dir que t’endús tots els mèrits.

He volgut i m’han volgut, he donat amor i n’he rebut, he estat feliç a estones i desgraciat de tant en tant i he enyorat el que no va ser tots els dies que he viscut. Amb una pueril esperança secreta de què algun dia fos.

On van les esperances quan es perden per sempre?

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria:fred

Ho faries?

Em preguntes i se’m glaça el silenci a la boca. La mirada encara brilla. La rialla cau i els meus ulls la busquen per terra per tenir alguna excusa que em salvi de mirar-te als teus. Sé que del color de la resposta en depenen la resta de preguntes que em faré en el que em quedi de vida.

Mil píndoles de colors em volten pel cap i amb tot sé que només hi ha dos colors a triar: el vermell i el blau. Els altres colors són d’attrezzo. La pel·li de Màtrix la vaig veure un dia núvol del passat desembre, i de llavors ençà he temut i esperat a parts iguals el dia en què finalment et llençaries al buit.
Sí o no? Com poden dues lletres capgirar tota una vida o, per contra, confinar-la per sempre a la més asèptica monotonia?

Finalment, em revolto tremolant en un sí vermell que m’esclata a la boca com granulat de sidral inundant-la de mil sensacions efervescents. Pessigolles al coll, a la panxa i just al punt on s’ajunten les cuixes. Bogeria de neurones. Taquicàrdies i endorfines. Plors i riures. Dragon khan d’emocions. Tsunamis de sentiments.

Podria haver-me adormit en un no blavós, insípid i tranquil. Mesurat i calmant. Balsàmic i anodí. Narcòtic i avorrit. Dejuni de sensacions. Tardes de diumenge.

Però llavors…m'hauria perdut tantes coses. I el que és pitjor, no ho sabria.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: silenci

Secrets de l'àvia

Quan era petita l’àvia m’explicava secrets, no seus, sinó de la vida. Un que em va explicar aviat és que quan queies i et pelaves els genolls sempre apareixia màgicament una moneda per allà a prop. Em vaig passar mitja infantesa buscant monedes per terra però tot i que mai en vaig trobar cap —-no mires prou bé em deia—  estava tan capficada buscant-les que del pelat al genoll ja ni me’n sentia.

Un altre secret que em va explicar és que quan perds una cosa l’única manera de trobar-la és no pensant que l’has perduda. I jo tancava els ulls ben fort —veus?ja no hi penso— i després els obria i allò que havia perdut no era enlloc. Fas trampa.

Ara que ja no soc gens petita i fa anys que l’àvia s’ha convertit en enyor, continuo buscant tossudament monedes d’euro quan em faig pelats al cor. Encara no n’he trobat cap però deu ser que una cosa distreu de l’altra. I aquest i no cap altre devia ser el primer gran secret de l’àvia.

I ara que també sé que els millors moments de la vida solen arribar just quan no els busques, m’aixeco cada dia pensant que no en buscaré cap . Però pensar que no hi vols pensar en  és la manera més segura de pensar-hi. I ara, per exemple, demà que és un divendres normal, és no buscar  que passi res però en el fons sí. I això és fer trampes diria l’àvia. I jo ja ho sé. Però mira. 

Roser

Guarda’m

Guarda’m els bons moments de la vida, que en tinc i molts, però m’entossudeixo a amagar-los rere una cortina negra i fosca en els molts dies pintats de gris fosc, que també hi son. I massa. I llavors em sembla que mai han existit o que mai han de tornar aquests bons moments si és que, per atzar la memòria no els ha esborrat encara del tot i m’agafa un atac de nostàlgia. 

Guarda’m en el pot dels bons moments, aquell passejar entre les flors i els colors d’una tarda radiant de primavera, aquella rialla, aquell parlar de tot i de res, aquell descobrir-nos l’un en l’altre allò que mai havíem ni sospitat.

Guarda-me’ls com si et fes confiança del tresor més preuat i obre-me’l amb delicadesa aquells dies en què ja no puc més. Només per recordar-me que sí que n’hi ha de dies amb gust de mel i olor de getsamí.

Roser

La part petita

Tenia set anys. Ja sabia que els reis son els pares. Això potser va fer la decepció més petita. O més gran, ves a saber. M’agradaven les nines, els donava vida pròpia i els estimava com suposo que després no he sabut estimar ningú. Ni els meus fills. A la carta als reis vaig demanar un nino que em tenia el cor robat i que quan li treies el xumet de la boca plorava. Cariñoso, es deia —-i ja sé que el nom sona ridícul però us heu de situar en la dècada dels 70 i llavors, els que la vau viure, ho trobareu d’una normalitat indiscutible—

Bé, doncs jo havia demanat el Cariñoso. Com a prioritat principal. A la nit em vaig aixecar quan encara era tot fosc amb l’excusa d’anar al lavabo, amb un cert sentiment d’impunitat, sabedora que Ses Majestats no entrarien inesperadament per la finestra a mitjanit sinó que dormien plàcidament a l’habitació del costat. I llavors en vaig entrellucar la sil.lueta —i la felicitat d’un somni aconseguit— entre la resta de paquetets ben disposat damunt la butaca del menjador. 

Al matí ben d’hora ens vam llevar, la Montse i jo, amb aquella il·lusió als ulls que només tenen els matins del sis de gener. Damunt la butaca hi havia … el Cariñin, germà petit del Cariñoso, molt més petit de tamany i de preu. Me’l vaig mirar, el vaig prendre ben fort entre els meus braços, amb tendresa i li vaig treure el xumet per sentir-lo plorar. 

I com tantes vegades abans i després d’aquell dia, en un racó amagat i inconscient de molt endins s’anava covant aquell sentiment que ha amarat tota la meva vida fins avui: Jo de la vida, només me’n mereixo la part petita.

Roser

Tornada a casa

Cauen suaument els flocs de neu als carrers de Zurich, just abans d’entrar a l’estació i pujar al tren que em durà de retorn a casa. Estrelletes minúscules de gel a les teves pestanyes. Un petó a cada galta, una abraçada i un bon viatge. 

Dins el tren busco unes paraules que no trobo. I les parpelles es tanquen poc a poc davant el reflex de la pantalla. 

De cop un xiuxiueig a l’orella esquerra m’apressa a baixar del tren abans d’hora. Ningú es a prop però ho sento bé. No sóc l’única. En una mena d’hipnòsi col.lectiva i en filera ens dirigim tots els viatgers cap a la porta de sortida. 

Ens espera un tramvia . No té vagons sinó unes marmites gegants plenes de formatge fos on som llençats mecànicament sense gaire delicadesa. Nedar en aquesta fondue monumental no és gens fàcil, però moure braços i cames és l’ única manera que trobo de no enfonsar-me per sempre més en les profunditats làctiques. 

El tramvia enfila a una velocitat insospitada cap al vèrtex superior del Matterhorn. Del fons de les marmites es despleguen unes escales per on aconseguim pujar els sobrevivents del naufragi. Ens ruixen amb mànegues de xocolata fosa. Mentre penso si la barreja de formatge i xocolata tindria alguna possibilitat a l’alta “cuisine” dels Germans Roca, albiro un cel gris ple d’estranyes naus amb unes lletres ben visibles: Google: viatges intergalàctics, i a sota, pampallugejant en verd: evacuació terrestre d’emergència. 

Tanco els ulls i em deixo portar. Penso amb ironia en el compte suís que vaig obrir ahir al matí amb part dels meus escassos estalvis. De poc em servirà.

Sento una tremolor a la cuixa dreta. Obro els ulls i faig d’esma el gest d’agafar el mòbil

—Mama? Ja has arribat?

—Estic a punt. A fora fa un tramuntanal de nassos.

—Repte superat doncs!. Saps? estic content que hagis vingut! 

—Han estat uns dies genials: lluminosos com la neu, càlids com la fondue i dolços com la xocolata. Tot en un. Gràcies.

—Et deixo mama. Em criden a un “meeting”. Aquí a Google no perdonen que arribi tard. 

Baixo del tren. El vent em fueteja la cara. M’aguanto fort al fanal de l’andana i li planto cara. A casa, darrera els vidres, el sol em lleparà la nostàlgia que encara em queda entre els replecs de la bufanda.

Roser 

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: formatge

Minicrida opcional:  Naus extraterrestres s’emporten la humanitat a un altre planeta

Abril al Québec

"M'he endut un trosset de tu, a la maleta. Entre els jerseis de coll alt  i les calcetes, que encara fan olor d'espígol del calaix. Perquè tot i la fred  també allà l'abril té regust de primavera  i no volia començar a tastar-la sense tu"

 

         

El mestre

Teníem un llibre de "Lengua y literatura castellana". Era un llibre que suposo que alguns mestres reformistes el devien escriure amb la intenció d'aplicar una nova didàctica; la veritat és que ni mestres ni alumnes estàvem acostumats a aquella classe de llibres i no hi enteníem res. A nosaltres no ens servien per estudiar, ni als mestres per explicar. Els autors del llibre, tot i la seva voluntat de modernitat, acabada de sortir del forn la democràcia, devien ser encara prou españo-cèntrics com per a no considerar ni els autors catalans, ni els gallecs, ni els de la resta del món, prou importants per, com a mínim fer-hi alguna referència. El nostre mestre, però, tot i no ser didàcticament tan modern com el llibre (per sort!) sí que tenia una visió prou oberta del món com per considerar que no podíem sortir de l'escola sense saber qui era Homero, Mossen Cinto Verdaguer, Honrato de Balzac, Alexandro Dumas i el seu "Conde de Montecristo", ni haver sentit mai la història de Cyrano de Bergerac, per citar només alguns autors i obres d'aquells que segons el curriculum de l'època, no devien "tocar" ni ser politicament correctes.

El llibre del mestre- igual que el nostre- guardava entre les seves pàgines tot de notes manuscrites amb aquella lletra pulcra i suau que recordo com si fos ara: el llapis lliscant suaument sobre el paper, amb una cadència continua, sense preses ni sobresalts, una lletra dolça i ferma alhora, una mica com recordo que era ell. En aquestes notes, copiades segurament el cap de setmana o al vespre o durant aquelles hores de "permanència" -que ningú sabia què volia dir aquella paraula i que anys més tard alguns vam descobrir que venia del verb "permanecer" - en aquestes notes, doncs, hi havia tota l'explicació d'aquests autors i obres "oblidats" i que ens era dictada, paraula a paraula per tal que la copièssim, i la poguéssim estudiar. Això, sí, entre dictat i dictat, tot d’anècdotes sobre les obres i els autors, aconseguien més o menys captar la nostra atenció envers uns temps, unes èpoques i uns llocs que ens quedaven tan llunyans.
Crec que aquells anys varen ser els millors de la meva vida. El món era tot per descobrir, sabíem on volíem arribar i la incertesa que acompanya la vida d’avui en tots els seus aspectes no la podíem ni imaginar. Eren temps en què creiem que la vida recompensava aquells qui s’esforçaven a ser bons estudiants amb un treball de per vida i sense ensurts ni entrebancs.
Creíem en la màgia d’un llibre, el poder d’una cançó, la infalibilitat del mestre.

 

Roser