Es necessita molta ràbia i una porció elevadíssima de tossuderia per fer passar una pilota de voleibol per un forat de la mida d’una pilota de ping-pong. No sé si mai més a la vida hi he posat tants ovaris a l’assumpte com aquell 30 de gener. Tot s’ha de dir, que no era sola i que la mare m’hi va ajudar força, segurament empesa per aquell dolor intens que et neix a les entranyes i va i ve com a glopades i et fa veure les estrelles sense ser de nit, barrejada amb aquella il·lusió de veure’m la cara després de nou mesos de fer-li d’okupa melic endins.
No sé si vaig gastar tota la ràbia en aquella meva primera gesta o si me’n va quedar tan poca que la guardo així com qui guarda una última dosi d’un medicament que ja no fabriquen i que saps que si venen maldades serà l’únic que et salvarà la vida. De fet, segons diu la Núria, la meva psicòloga, la meva emoció reprimida –es veu que tots en tenim una– és la ràbia, i fer-me sortir totes les serpents i dimonis de dins a escopinades –que és així com me l’imagino jo, potser per allò de com es representa als còmics– és una tasca ben complicada. I així em va, que gairebé sempre només em sé enfadar per dins on les serpents i els dimonis se munten unes batalles de cal déu, però sense que ningú se n’adoni i després m’agafen uns atacs d’angoixa que no vegis.
De tossuderia sí que me’n va quedar una mica més. Per sort –què sinó em sembla que ja seria morta– i per no tanta sort, perquè de vegades ser tan tossut et du a no parar fins a aconseguir la lluna en un cove quan és evident que l’únic que aconseguiràs en l’intent és fer-t’hi mal. I mira, després tot son gases i tirites.
Bé, doncs, sigui com sigui que avui fa anys d’aquell dia en què entre la mare i jo ens ho vàrem manegar per assolir amb un èxit més que remarcable, la proesa de néixer, sense saber (jo, no pas la mare, que ella ja feia temps que ho sabia) que comparada amb la proesa que després seria viure, feia una mica de riure i tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada