El paraigua rosa

Ningú no li havia explicat que en aquell despatx on a partir d’ara hauria de passar sis hores diàries intentant convèncer per telèfon de les bondats del vi de Matalapera, només hi treballaven dones. Aquella florejada decoració en tons roses i daurats i aquells perfums embafadors d’arreu li feien venir basques.

En tot el matí va aconseguir una única venda.

A l’hora de dinar entre xafarderies, riures i alguna mirada de reüll, totes aquelles dones van treure els “tupers” de les seves bosses.

Ell va decidir anar al bar de la cantonada a fer un entrepà i una canya. Li convenia una cosa més viril. Però en arribar a la porta s’adonà que plovia d’una manera forasenyada. Tornà a dins i a contracor va demanar un paraigua. Una senyora rodona i perfumada li’n acostà un de rosa fúcsia amb topalls daurats. En Marc va fer un gest amb la mà: deixi-ho tant li fa. Abans mort que sortir al carrer amb aquell paraigua! I la seva dignitat de mascle?

En entrar al bar va relliscar amb la catifa. Instintivament s’arrapà a la làmpada de peu atrotinada del costat de la porta. Xop com anava, una enrampada li va recórrer el cos de dalt a baix. Va quedar inconscient als cinc sentits i se li va despertar una altra consciència més nítida que el portà davant les portes del que va pensar que devia ser l’altre barri.

El rebé Sant Pere amb un somriure afable. No el tenia a la llista.

—Vol dir que no s’equivoca?

No va saber què dir.

—Deixi’m mirar … a el paraigua, sí, el paraigua rosa. Dignitat de mascle? Aix aquests homes! No hi ha manera … Miri, doncs, com que encara no li toca, té permís per tornar.

En Marc va respirar alleujat

— Però esperi— va entrar un moment a dins i en va treure un paraigua rosa amb topalls daurats a les puntes—-  haurà de tornar amb això, agafi-s’ho com una mena de penitència o cura de prejudicis...

—Què? Abans mort que tornar amb aquest paraigua!

—Com vulgui, passi doncs!

I de cop es va trobar en una sala vasta i buida sota una cúpula immensa de tela rosa fúcsia amb topalls daurats. Ni en els seus pitjors somnis hauria pogut imaginar un infern més terrible. Un paraigua rosa per tota l’eternitat

Roser

Relat a partir d'una proposta de la 1ª Jornada d'escriptura de VullEscriure.cat

Lo primer castanyot

No, no vull sortir amb tu. No vull que siguem novios. Jo ja surto amb una altra, no sé si la coneixes, es diu Teresa ( SÍ! la coneixia!). I jo m’acabava de fotre la gran morrada (que no pas “morrejada”), la primera vegada a la vida que em llançava de caps a una piscina sense gens ni mica d’aigua. I me vai sentir com si la meua adolescència acabada d’estrenar estellés en deu mil ascles i cent mil esquerdissos tota la meua infantesa.

Però me vai aixecar com vai poder d’aquell castanyot que m’havia deixat com lo Tom dels dibuixos quan el Jerry li fa una mala passada i queda tot planxat a terra com si li haguera passat un tractor per sobre. I aquell dia me vaig jurar, així estil Vivian Leigh a l’escena final de Lo que el viento se llevó, que MAI MÉS me tiraria a una piscina buida. I que com que a mi les piscines me xiflaven, ja m’asseguraria abans de tornar-m’hi a tirar que hi haguesa aigua i si poguesa ser calentona. Que ja me veia a venir que a la vida dels grans hi feia força gelor.

El que va passar entre esos dies del castanyot i avui, és part-d’una-altra-història, com es diu quan algú no té ganes d’escriure massa o li han limitat los caràcters a escriure o no té ganes de pegar-vos un rotllo que t’hi morisques.

Ara estic aquí asseguda en un bar i després de vint anys i dotze dies —que sembla com si a lo meu cervell hi tingués un calendari com lo Robinson on anar tatxant los dies des de llavorens— mos tornarem a trobar. Lo destí ja les té eses coses. Que se veu que com que ets lo “pressi” de l’Associació de Nostàlgics del Rock Simfònic i vos cal algú que hi entenga d’informàtica, t’ha tocat la faena d’enredar-me. I a mi, què vols que et disca, les ganes de fer alguna cosa amb tu -ni que sigui de voluntària- me surten per totes les cicatrius que me varen deixar los esquerdissos, que alguns encara deuen ser dins, els malparits.

Però com que mai no he oblidat lo jurament posant-déu-per-testimoni, abans de dir que sí i de llençar-m’hi altra volta de caps, m’hai d’assegurar que aquesta vegada la piscina conté com a mínim un metre i mig d’aigo.

Roser

160a crida  VullEscriure

Paraula obligatòria: estellés

Proposta: Una primera cita amb un amor platònic de l'adolescència, després d'haver perdut el contacte durant 20 anys

La tossuderia de néixer

Es necessita molta ràbia i una porció elevadíssima de tossuderia per fer passar una pilota de voleibol per un forat de la mida d’una pilota de ping-pong.  No sé si mai més a la vida hi he posat tants ovaris a l’assumpte com aquell 30 de gener. Tot s’ha de dir, que no era sola i que la mare m’hi va ajudar força, segurament empesa per aquell dolor intens que et neix a les entranyes i va i ve com a glopades i et fa veure les estrelles sense ser de nit, barrejada amb aquella il·lusió de veure’m la cara després de nou mesos de fer-li d’okupa melic endins.

No sé si vaig gastar tota la ràbia en aquella meva primera gesta o si me’n va quedar tan poca que la guardo així com qui guarda una última dosi d’un medicament que ja no fabriquen i que saps que si venen maldades serà l’únic que et salvarà la vida. De fet, segons diu la Núria, la meva psicòloga, la meva emoció reprimida –es veu que tots en tenim una– és la ràbia, i fer-me sortir totes les serpents i dimonis de dins a escopinades –que és així com me l’imagino jo, potser per allò de com es representa als còmics– és una tasca ben complicada. I així em va, que gairebé sempre només em sé enfadar per dins on les serpents i els dimonis se munten unes batalles de cal déu, però sense que ningú se n’adoni i després m’agafen uns atacs d’angoixa que no vegis. 

De tossuderia sí que me’n va quedar una mica més. Per sort –què sinó em sembla que ja seria morta– i per no tanta sort, perquè de vegades ser tan tossut et du a no parar fins a aconseguir la lluna en un cove quan és evident que l’únic que aconseguiràs en l’intent és fer-t’hi mal. I mira, després tot son gases i tirites.

Bé, doncs, sigui com sigui que avui fa anys d’aquell dia en què entre la mare i jo ens ho vàrem manegar per assolir amb un èxit més que remarcable, la proesa de néixer, sense saber (jo, no pas la mare, que ella ja feia temps que ho sabia) que comparada amb la proesa que després seria viure, feia una mica de riure i tot.  

Roser

Vides teixides

Aquell any ens vàrem escapar a Roma. Durant tres setmanes a l’any el món s’aturava i el delit i la felicitat d’estar junts només es trencava per fugaços i inoportuns pensaments que ens recordaven que aquell cel que vivíem tenia un final. Tres setmanes de cinquanta-dues era una proporció ínfima. Però era l'única possible. L’única que ens podíem permetre sense que el món es trenqués.

Va ser allà i el darrer dia que vaig tenir el somni estrany. Era setembre. Com ho sé? No ho sé. En els somnis les coses són i prou. Sense cap explicació lògica.

Una noia descalça, jove i bonica, amb els cabells llargs, llarguíssims i una túnica blanca, senzilla, ajuda un home fet a posar-se una toga porpra amb brodats daurats. Pel seu gest, pel seu posat i pel color de la toga és sens dubte algú important. Molt. L’emperador, potser?De cop m’adono que l’home ets tu i immediatament els teus braços m’encerclen la cintura. Em giro. Els meus cabells freguen el teu pit. Els teus dits m’acaronen els mugrons i baixen cap al sexe amb una delicadesa infinita. Sóc jo, la noia de la túnica? Podria ser. No n’estic segura. Noto els teus llavis als meus. Em beses. Et beso tots els racons del teu cos. Em penetres. T’acullo. Ens desfem de desig i passió. Las, et deixes anar sobre el meu cos i plores. Jo (ella?) sostinc el teu dolor. Reprèn lentament la feina d’ajudar-te a posar la toga sense cap arruga fora de lloc. Em mires intensament els ulls. Te'n vas i et somric. Sento el dolor d’un glavi afilat al mig del cor. La noia descalça dels cabells i la túnica ja no hi és.

Em vaig despertar amb la certitud que aquell no era un somni corrent. Hi havia quelcom de conegut i alhora molt llunyà. De real i al mateix temps d’intangible. Aquella mateixa tarda agafàvem l’avió. Tu cap a Barcelona i jo cap a Palma. Segurament no ens tornaríem a veure fins al setembre que ve. Abans de marxar els teus ulls verds em van penetrar fins al fons de l’ànima. I llavors vaig saber del cert que tu i jo ja havíem sigut en una altra vida i que ni en aquella ni en aquesta havíem pogut teixir la teva i la meva en un mateix jersei. Potser a la següent.

Roser TR

A propòsit dels diners...

Estimada Júlia,

Em preguntes en la teva darrera carta que com vaig de diners. T’he de dir que, un cop cobertes les necessitats més bàsiques, els diners han deixat de tenir per a mi cap mena d’importància. Sembla estrany tenint en compte com m’havia arribat a preocupar aquest tema fa tan sols uns mesos. Si t’he de ser sincera, a hores d’ara els necessito per ben poca cosa si no és per pagar els rebuts imprescindibles de la llum, l’aigua i l’internet. Ja saps que la casa és de propietat, i per menjar, amb les quatre verdures de l’hort, els ous de les dues gallines i unes quantes coses que em faig dur del super en tinc ben bé prou.

Tot el que vull i anhelo no ho podria comprar ni que fos dipositària de tot l’or del món. Es pot pagar amb diners el somriure perdut, les ganes d’escriure, el delit d’una mirada, la passió de viure…? Res de tot això no té preu i des que aquesta situació insòlita que ens ha tocat viure em manté apartada d’aquells qui estimo i sobretot d’aquell qui estimo –en singular–, que no he tornat a ser la mateixa.

Fa mesos que no m’he comprat cap peça de roba. Em vesteixo de qualsevol manera i fujo del mirall com del dimoni. Em dol veure com es va marcint un cos, encara generós, però que ja no admira ningú i que, sobretot, ja no fa feliç a ningú.

Aquí em diràs, perquè et conec, que n’hi ha prou que em faci feliç a mi però de sobres saps que jo soc d’aquella mena de persones que sense l’escalf d’una altra mirada que em faci de mirall em sento ben poca cosa. Ja m’ho has dit sempre que quan em van fabricar es van descuidar de posar-me un bon pessic d’això que està tan de moda i que en diuen autoestima…

En canvi admiro la teva valentia, el teu desaferrament i la teva independència de tot i de tothom. Si tens, bé; si no tens, també. No saps pas com t’ho envejo! Veus?, si això es pogués comprar sí que t’ho compraria sense importar-me ben gota la quantitat de diners que em demanessis… Sé que no tot són flors i violes però ja diuen que sempre veiem més verda l’herba de casa del veí.

I tu, cara Júlia, com vas de diners?

Roser TR

Ja som demà?

De tots les paraules que en Jan coneixia, “demà” era, sense cap mena de dubte, la més misteriosas i apassionant. Era una paraula màgica. Tota plena de somnis, il·lusions i coses per fer. Demà, demà ho farem! deia sempre la mare.

—Ja som demà? —preguntava de tant en tant en Jan. 

—No, som avui —contestava tothom

Realment “demà” havia de ser un dia molt especial, si trigava tant a arribar.

—Àvia, tu saps quan arribarà demà? En tinc tantes ganes! 

Ella va riure… 

—Demà serà quan te’n vagis a dormir i després t’aixequis! 

—De debò? —va xisclar en Jan entre sorprès i emocionat! 

Se’n va anar a dormir ben nerviós. Quan es llevés per fi seria demà!

Els primers rajos de sol es filtraven entre les escletxes de la persiana quan en Jan sortí corrents cap al llit de la mare i d’un salt es feu polissó entre els seus llençols.

—Mare, Mare… Quin dia som? --va dir en Jan amb aire triomfal. 

—Dijous. 

—No, no. Vull dir... que ja som demà? 

—No, amor meu, avui som avui —digué la mare entre badall i badall.

Trist i decebut en Jan li va explicar a l’àvia. 

—Àvia o tu o la mare aneu equivocades —va sentenciar.

L’àvia se’l va mirar entre múrria i enriolada. Llavors va dur en Jan a l’esplanada terrosa de darrere la casa. Les ombres jeien llarguíssimes sobre el terra polsós. 

—Mira de trepitjar l’ombra del teu cap. 

—Fàcil! 

I va començar a córrer provant d’empaitar-se el cap. Va córrer i córrer per tot el camp però no hi havia maneres. L’ombra no es deixava atrapar. Al final, cansat i vermell va dir: 

—Àvia, és impossible!

—Doncs mira, el demà és com l’ombra del teu cap; per molt que corris no el podràs atrapar mai. 

El nen es va quedar una mica moix.

—Ara digue’m Jan, mentre corries, què has vist? 

—Res, àvia, només pensava a atrapar la meva ombra-de-cap. 

—Doncs mira, has passat pel costat d’un vidre de colors, d’una sargantana cuablava, una pedra brillant, una ploma de gavina … petits tresors que t’has perdut. Corries darrere el demà i t’has perdut tots els petits tresors del camí.

En Jan, bocabat, li feu una gran abraçada. Ella se’l mirà amb una tendresa infinita. Tant de bo el net aprengués ben aviat allò que a ella li havia costat més de mitja vida… I encara de vegades...

Roser

Fluixet

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes a abraçar-me una mica la vida. Com si no goses tocar-me gaire però per fer-me saber que encara era aquí.

M’has dit que has guanyat una partida que tothom, menys tu, donava per perduda. Contra tot pronòstic els índexs tumorals han baixat de 900 a menys de 30. No cal ser massa bo en mates per l'optimisme. I quan ho he sabut he sentit com no des de fa dies una mena d’escalfor de mà que n’acarona una altra. Una escalfor allà en aquell punt just de la cintura on jo dic que s’ajunten el cel i la terra i on sempre se m’hi fan aquells nusos impossibles de deslligar si no és a base de carícies i tendreses, temps i llàgrimes.

Tu amb les ganes de viure sortint a pressió per tots els porus de la teva pell i jo amb les ganes de no, supurant per totes les ferides. Tu mirant de fit a fit la químio desafiant amb la força dels valents; jo abaixant la mirada covarda davant d'un rentat d’estómac rendint-me a l’evidència que un no marxa quan vol sinó quan el criden.

Però amb tot puc dir que sí, que la fotografia que m’has enviat pel mòbil, feta a correcuita per l’emoció del moment, on et donaven el comunicat d’alta mèdica, m’ha fet pessigolles a la panxa i m’ha reconciliat una mica amb Ella. I he notat com el nus, el del cel i la terra, s’afluixava una mica.

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes, a abraçar-me una mica la vida i a mi m’agradaria abraçar-te tan fort i fondre’m amb tu en el gust, la il.lusió i les ganes d’aquella platja de Salses fa tants d’anys.

Roser

Els mots tenen vida pròpia

Li havia costat déu i ajut arribar al final de temporada amb una certa dignitat literària. Ara, l'obligació d’incloure la paraula “lleixiu” en el darrer text, estava a punt de fer-la desistir de la seva determinació a escriure l’últim relat. No la trobava una paraula bonica, ni emotiva, ni amb cap significat que li fos inspirador. Tenia, això sí, en la seva pronuncia, aquell so de la ela palatal tan comú en les paraules de la llengua catalana -i que segons els experts es trobava en franca regressió- i un so xeix, fricatiu, que la feia gairebé impronunciable pels parlants de les llengües veïnes, és a dir, el castellà i el francès. En l'àmbit sonor, doncs, la paraula tenia la seva gràcia.

Va tancar els ulls i pronuncià lentament mastegant els sons una vegada i una altra: llei-xiu.

Realitzada l’exploració sonora del mot, es decantà per una exploració olfactiva. I va haver de reconèixer que en aquest sentit la paraula era del tot potent. Va arrufar el nas i es cobrí amb un mocador de butxaca per recollir un esternut que li eixí pels narius en ensumar amb massa determinació.

De cop s’adonà que el seu text ja tenia el mínim de 200 paraules normatives. Podia estalviar-se l’exploració visual, tàctil i gustativa. Rellegí i s’adonà que havia escrit un text ben poca-solta. Va seleccionar-lo tot amb el ratolí, clicà el botó dret i escollí "eliminar". No seria, però, la primera vegada que no manava sobre les paraules i elles, intrèpides, prenien vida pròpia més enllà de la seva voluntat.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: lleixiu

Desconnexió

D'ençà que n’havia fet 55 em sentia estranyament trist i desanimat. I jo, que sempre havia sigut una persona vital i optimista, no me’n sabia avenir. Amb les mans a les butxaques i el cap cot vaig anar a raure a la barraqueta que en Ciso tenia a la platja.

—Collons Martí! Quina cara que fots! Sembles ànima en pena— m’etzibà només de veure’m.

—Ciso, no sé pas quina una me’n passa, des que he estrenat al “sing sing” no aixeco cap.

—Cagum l’olla!.. Pot pas ser això.

En Ciso em mirava amb aquells ulls blau-aigualit emmarcats per mil arrugues que solcaven el seu rostre. Aquells ulls que et sabien el pensament abans i tot que tu mateix. Si haguérem sigut en una altra època de ben segur que tothom l’hauria pres per un bruixot.

—Vols posar-hi remei?

—Per xò he vingut Ciso, per xò he vingut

Em va fer seure en una vella gandula de fusta i amb un tros de drap em va fer tapar els ulls i m’acostà un flascó als narius.

—Flaire!

—Hòstia Ciso …

—Que flairis, collons!

Vaig aspirar fort. Una olor dolça de cirera em transportà, com en un viatge llampec pel túnel del temps, al dia del meu 5è aniversari, a casa dels avis. Vaig veure la vella taula de fusta parada al jardí i al bell mig un pastís gegant de piruletes vermelles. Era un record que havia quedat soterrat en el fons de la memòria i que ara, de sobte eixia amb una claredat absoluta. Tornava a ser aquell nen feliç que extasiat per la vida sense encara a penes estrenar, dalt d’una cadira i amb els ulls tancats, pensava un desig abans de bufar les espelmes. Vull ser un nen per sempre! Vaig bufar i milers de bocinets de llum sortits de les espelmes em varen esquitxar el jersei. I em vaig posar a riure.

En Ciso em va deslligar el drap dels ulls

Em sentia insòlitament content. Com si de cop hagués recuperat alguna cosa perduda

—I doncs Ciso, què has fotut?

—Redéu, Martí!, que de vegades se’ns desconnecta algún cable i cal tornar-lo a connectar.

Content com unes pasqües vaig tornar cap a casa. Abans però, vaig fer cap a la botiga de llaminadures de vora l’escola i em vaig proveir d’un bon grapat de piruletes vermelles iguals que les de quan era petit.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: piruleta
Escriure amb l'olfacte

Fred al cor

La tassa on he infusionat el sobret de regalèssia em crema les mans i l’aigua la gola, però dins meu s’ha instal·lat una onada de fred que em gela els records. Rodola galta avall aquella llàgrima d’enyor que guardo des de fa més de quaranta anys en un racó amagat de les parpelles. M'han dit que estàs molt greu i que un puto càncer prova de fer escac i mat a les teves ganes de viure.

Em perdo en els meus quinze anys. Els teus rinxols, el teu serrell i la corba convexa del teu somriure. Les teves mans inquietes, la rodonesa dels teus pits, el dringar de la teva veu emulant Agnetha d’ABBA a Dancing Queen, un petó robat, un t’estimo maldestre.

M’encallo en un dia ventós de finals de novembre amb un no i un adéu dits abans de qualsevol principi. Diuen que no hi ha pitjor enyor que aquell d’allò que mai has viscut. I a fe que puc dir que t’endús tots els mèrits.

He volgut i m’han volgut, he donat amor i n’he rebut, he estat feliç a estones i desgraciat de tant en tant i he enyorat el que no va ser tots els dies que he viscut. Amb una pueril esperança secreta de què algun dia fos.

On van les esperances quan es perden per sempre?

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria:fred

El color dels somnis

T’obres al nou dia en blanc i negre. D’esma et fiques a la dutxa i tornes a tancar els ulls. Sents com l’aigua tèbia acarona cada racó del teu cos. Somies. Els somnis de la nit són sempre capriciosos i sense possibilitat de tria. En canvi, aquests de primera hora del matí els esculls amb tota cura, com una mena de preludi del color que vols que determini el teu avui.
Ahir vares triar un somni de color blau. Vas somiar un dia dolç i en calma, com bressolat per un mar adormit. Exempt de sobresalts, inofensiu com un cel blau de primavera esquitxat de núvols innocents i juganers.
Fa molt de temps que no et decideixes pels verds, pels dies esperançats, amb la sensació que tot és possible. Possible encara i tot per fer. Un somni com d’herba verda, de queixalada de poma, de molsa i falguera en un bosc verge de qualsevol impossible.
En canvi, darrerament t’has valgut, fins i tot potser has abusat, de massa somnis marrons, en una mena de contrasentit com és el fet de somiar que no vols tenir cap somni. Dies bruns i torrats, de terra ferma, de llenya seca, de castanyes espetegant al foc i resignades al seu inevitable destí.

Ara, ja fora de la dutxa, amanyagada per la incondicional i fidel tovallola, esculls curosament d’entre tot el reguitzell d’ulleres de vidres de colors que guardes dins l’armari, les que millor et permetran de viure el somni d’avui.
N'has triat un de roig encès, de vermell passió. Com una alenada de foc pujant-te des dels talons, els turmells, els genolls, les cuixes… embolcallant els teus pits com una serp de brases enceses. Vols un desig intens, més pujat que el recurrent color magenta només ideal pel desig petit i descafeïnat dels dies amb prou feines pujats de to. Prens el vermell pur, un 255 sense barreges, com la sang, com la cirera madura i cruixent a punt de mossegar. Et poses les ulleres i amb un cop de peu tanques la porta del bany i llences la tovallola. El sol, enrojolat i còmplice pinta de colors calents l’albada i et pica l’ullet.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: ulleres

Escriure amb la vista

Això, també passarà

Vaig créixer entre or i plata. I no, no soc de llinatge reial ni filla d’Ali Babà. Senzillament, als baixos de l’edifici on els pares tenien llogat el pis, hi havia una joieria. I allà em vaig mig criar.

La Sra. Felicitat, la mestressa, era una dona menuda i dolça. Quan jo vaig néixer va demanar als meus pares si els faria res que em fes d’àvia, tenint en compte que d’àvies de sang ja no me’n quedava cap i ella no havia tingut ni néts ni fills. Els pares varen dir que sí, contents de tenir algú amb qui comptar quan ells no em poguessin atendre com cal, cosa que passaria sovint, ja que la parada del mercat els robava moltes hores.

Amb els anys es convertí, no només en una àvia postissa, sinó també en confident de totes les meves alegries i tristeses. Desprenia una pau i una bondat que encomanava a tothom qui s’hi atansava. I tenia una filosofia de vida que penso es podria resumir en la frase gravada en un anell bellíssim que es treia del seu dit per posar-lo al meu cada vegada que jo arribava amb les emocions massa desbocades. L’havia heretat de la seva mare i aquesta de la seva, perdent-se així el seu origen en el temps.

Quan ja molt gran va tancar la joieria, jo l’anava a veure sovint a la residència on havia decidit passar els darrers anys de la seva vida. En una de les últimes visites em va fer a mans un petit coixí vermell de tacte envellutat. En agafar el coixí em vaig adonar que dins hi havia alguna cosa dura. Què devia ser? Però ella amb un somriure murri no m’ho va voler dir.

Vaig arribar a casa i amb l’ajuda d’unes tisoretes vaig anar descosint amb cura el coixinet fins a poder extreure el misteriós objecte. Era el seu anell.

Des de llavors, el tacte auri de la joia al meu dit em recorda cada dia la meva “àvia” i em fan present que tot passa, que cap esdeveniment ni cap emoció són permanents. Que havent-hi a la vida moments d’alegria i de tristesa faré bé de viure intensament una i l’altra sense aferrar-me a cap de les dues. Perquè com diu la inscripció de l'anell, sigui el que sigui que s'esdevingui, “Això, també passarà”.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: joieria
Escriure amb el tacte

Pronom equivocat

Digues baix el meu nom

i on sa vulgui que estigui vindré

de seguida

a fer-te costat.

De la cançó “Tens un amic”. Gossos

Obrí la porteta de la bústia i de dins en va treure un trosset de cartolina blanca embolicada com un cilindre i lligada amb un cordillet. I en un dels extrems del cordillet un rectangle petit de paper vermell amb el seu nom. Aquelles lletres que enfilaven pel paper com un corriol de formigues eren inconfusibles. Va córrer cap a la cuina, agafà la capsa de llumins i s’arraulí sota el forat de l’escala com quan eren petites i jugaven a detectius tot escrivint consignes secretes amb tinta invisible.

Va encendre un llumí i amb les mans tremoloses va passar la flama per sota la cartolina. Una paraula aparegué del no-res. ESTIMA’T.

Va somriure per primer cop en moltes setmanes. Després de tants anys ella encara sabia com arrencar-li un somriure tot capgirant-li el pensament i positivant-li una mica el seu pessimisme innat. Recordant-li allò que no hauria hagut d’oblidar mai.

ESTIMA’T. Sí. Feia massa anys que pidolava una mica d’amor sota l’escalfor d’uns llençols que no eren mai seus.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys buscant a fora allò que només era dins.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys conjugant en passat o en futur un verb que només es pot conjugar en present.

I sortí de sota el forat de l’escala. Es tragué el davantal d'una revolada. Es planxà la faldilla amb les mans. Davant del mirall es perfilà una línia verda arran de pestanyes. Es posà les sabates de talons i sortí al carrer trepitjant fort i segura.

Sí, definitivament feia massa anys que s’estava equivocant de pronom.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: tinta
Minicrida opcional: Algú rep un missatge amb tinta invisible

Que soni la música

En sentir l'àudio que li havia enviat per whatsapp va saber que no tornaria. Un rugit com de fera ferida de mort li emergí del fons de l’ànima. En un instant s’ensorraren com un castell de cartes els somnis i les il·lusions trenats al llarg dels darrers dos anys. Hi ha instants que et canvien la vida per sempre i aquell n’era un.

Sortí sense esma al carrer. Amb les ulleres de sol fent de pantalla fosca a uns ulls envermellits. Es ficà al vestíbul de l’estació buscant un tren on ofegar la seva desesperació.

De sobte, pels altaveus enfilaren les notes d’una coneguda melodia. No recordava quina. Un parell de persones es posaren a ballar. Amb traça. S’hi afegí el senyor barbut del seu costat en total sincronia. La música s’escampa per tot el vestíbul com un perfum de sons. Una família que esperava tanda a la finestreta comença a moure’s i a vinclar-se al mateix pas que la parella inicial i el senyor barbut. Li eixí un record de... 30 anys potser? “Sonrisas y làgrimas”. Un diumenge a la tarda i crispetes al sofà de casa. Tota la vida per viure, encara.

Per l’escala mecànica baixava una gernació de gent ballant. Els moviments perfectament sincronitzats. Els turistes que feien fotos amb el mòbil se’l van ficar a la butxaca i s’afegiren al ball, amb gràcia. Sense errar ni un pas. Tot li giravoltà. La música a tot drap. Forta, eixordadora. Intentà en va de tapar-se les orelles. Els braços se li començaren a moure sense control. I les cames. De cop es troba ballant sense aturador. Formant part d’aquella coreografia perfecta. Se senti part indestriable d’un tot. Com l’acord ho és d’una melodia, la gota d’un oceà, un fotó de la llum. Tancà els ulls i es convertí en dansa.

Lluny, el xiulet esquerdat d’un tren carregat de somnis i il·lusions frustrats ressonà a l’andana. Ningú no l’escoltà.

Roser

VullEscriure.cat
Paraula obligatòria: rugit

Escriure des del sentit de l'oïda

La fiblada

Una abella volà per damunt la llesca de pa amb mantega a mig queixalar. I jo quieta, com una estàtua de sal, com si se m’hagués congelat la sang. Va detenir el vol damunt del pot de melmelada i en començà a xuclar els bocinets dolços que havien quedat enganxats a les vores de la cullereta.

A mi se m’havia aturat el temps i s’havien aturat de cop tots els pensaments grossos i només em sortien els pensaments petits com ara si l’abella sabia o no sabia que en clavar el fibló es moria. I em van venir ganes dolentes d’estirar el braç i que em piques i que es morís. Com jo. Que ja feia setmanes que era morta per dins. Sense desig de res. Només de què tota aquella desgràcia que de tan grossa com devia ser no podia recordar, no hagués passat mai. Només podia sentir-ne el gust agre i espès per tota la boca. Baixant coll avall fins a la boca de l'estómac i tornant a pujar. Sense saber aquell sabor d’on venia.

La taula es desdibuixà i les mans balbes van deixar caure el mòbil que es precipità a la falda i de la falda a terra i allà se li devia esquerdar el vidre en una ratlla que encara avui va de dalt a baix, com un record d’aquell dia.

Quan vaig obrir els ulls només vaig veure el cel gris i una cara desconeguda “Vols una cosa dolça? I em fregava els llavis amb un xic de mel que prengué de dins d’un minúscul pot de vidre. I el gust dolç de la mel es barrejava amb el gust amargant com de fel que em pujava del ventre. I tot plegat feia un gust estrany, com de vida i de mort a la vegada. I em va dur a pes de braços sobre el llit. Sense poder avisar a ningú perquè jo tenia el mòbil buit de contactes i no recordava ni qui era ni res. S’hi va estar fins que vaig tornar a tenir prou forces. I després tampoc se’n va anar. Ni mai més.

Quan ja una mica refeta vaig poder tornar al jardí, vaig trobar una abella morta surant damunt l’aigua del safareig. Més enllà, una altra brunzia damunt una rosa blanca i de tant en tant s’hi aturava i en xuclava el nèctar plena de vida, encara.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: abella
Escriure des del sentit del gust.

Somnis de cafè

El despertà una intensa olor de cafè recremat. Es regirà diverses vegades dins l’estret sac de dormir abans de sortir-ne. Es posà dempeus fent tentines i s'endinsà en l'espessa broma d’un camí estrany que el menà sense adonar-se'n a la cuina de la casa on havia nascut. Allà, una dona d’aspecte pulcre i cuidat amb perfum Chanel núm. 5 i rient d’una manera gens adient al seu aspecte, li etzibà: esmorzes amb mi? I prenent la cafetera italiana dels fogons li aboca per sobre el cafè bullint. Un crit eixordador intentava endebades sortir-li de la gola quan s’adonà que era dins d’un malson. De sobte sonà estrident un despertador. Les campanes anunciaven les tres del matí. Era encara negra nit i els efluvis característics del riu en aquelles hores petites, li recordaren la seva condició acabada d’estrenar de sense-sostre. La lluna gairebé plena tenyia de llum el banc del costat. Se n’alcà mandrosament una silueta esvelta de cabells esbullats i s’acostà amb passos petits cap al seu improvisat jaç: esmorzes amb mi? Al mateix temps que un riure sarcàstic li glaçava la sang notà com la penetrant olor de cafè rebullit li amarava els narius i un líquid viscós i negre li escaldava la pell. Es despertà suat, barallant-se del tot inútil amb el buit dels llençols. Sospirà alleujat en adonar-se que només havia estat dins un altre malson.

Es dutxà, es vestí i baixà cap a la cafeteria de la cantonada. Com cada dilluns la trobà asseguda a la taula del fons prop de la finestra. Feia olor de cafè acabat de fer i de croissants de mantega, de llet tèbia i pa calent. Esmorzes amb mi? Aspirà l’aroma del seu somriure i begué de la llum espurnejant dels seus ulls color moca. Seixanta minuts de cel a l'inici de setmana. Si això també era un somni, no en volia despertar mai.

Obrí la porta del petit establiment i es cordà la cremallera del jersei, mentre xiulava fluixet la darrera de Doctor Prats, Al final tot anirà bé. Es perdé carrer enllà dins la tebior freda dels primers raigs de sol de tardor. La setmana era a punt per estrenar.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: cafè
Escriure des del sentit de l'olfacte

Fils de colors per a una princesa trista.

Feia mandales de ganxet. Com si anés teixint amb colors aquella  mens de no-res i de mentides que ho impregnava tot. Començava sempre fent un cercle màgic, com es comencen totes les coses boniques a la vida, com amb un conjur perquè tot vagi bé —encara que després resulti que no. Després buscava una cadència per teixir un nou cercle concèntric. Cameta alta, cameta baixa, cameta alta, punt de cadeneta i torna a començar. I anava repetint. Com si fos un mantra. Un mantra de fils.

I mentre, una altra part del pensament se n’anava cap aquell viatge de què acabava de tornar i que, ara, asseguda al sofà fent punts, em semblava ben bé que me l’havia inventat. Si no era per aquelles fotos, que eren com un testimoni de què sí, de què aquell avió m’havia dut a l’altra banda del continent. A un lloc que expressament vaig buscar perquè no hi fes massa calor. Que havia buscat també perquè no hi hagués cap record, cap punt de referència, cap senyal. Una mica com aquell mariner de Sant Pau a qui havent-se-li endut el mar la dona va agafar un rem i s’allunyà terra endins fins que ningú no sabé que allò era un rem i allà es va quedar.

Però jo havia marxat per tornar i per això aquella setmana havia sigut més aviat com una treva. Una treva en aquella lluita aferrissada amb la vida, en aquella guerra perduda abans de començar cap batalla, i que jo m’entossudia a patir, vés a saber per quin motiu. Em feia pensar en la treva olímpica de l’antiga Grècia, en què se suspenien totes les guerres per poder anar i venir i participar en pau en els jocs sagrats. Aquell viatge havia estat per a mi una competició d’alt nivell contra mi mateixa, potser per comprovar si Einstein tenia raó quan deia allò de “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”. I sí, contra tot pronòstic, potser podia atrevir-me a dir que havia guanyat. Així i tot, tornar a casa va ser com submergir-me en una mena d’amnèsia de l’èxit. Acabada la treva em vaig veure abocada  altre cop a la guerra, a la lluita, al buit existencial on em precipitaven els somnis perduts. O l’Einstein tenia raó a mitges o jo no havia sigut prou agosarada.

I de tant en tant havia de desfer totes les passades perquè em descomptava i em saltava algun punt i quedava un forat que no tocava i després no hi havia manera ni d’omplir-lo ni de dissimular-lo sense que es notés. I havia d’escórrer tots els punts, cabdellar  el fil i tornar a començar. “Fent i desfent aprèn l’aprenent”, deia sempre l’àvia. Ella també feia ganxet. I mai sabré si ella, com jo, va necessitar algun dia fer treves amb la vida. Però imagino que sí.

@RoserTR