Fluixet

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes a abraçar-me una mica la vida. Com si no goses tocar-me gaire però per fer-me saber que encara era aquí.

M’has dit que has guanyat una partida que tothom, menys tu, donava per perduda. Contra tot pronòstic els índexs tumorals han baixat de 900 a menys de 30. No cal ser massa bo en mates per l'optimisme. I quan ho he sabut he sentit com no des de fa dies una mena d’escalfor de mà que n’acarona una altra. Una escalfor allà en aquell punt just de la cintura on jo dic que s’ajunten el cel i la terra i on sempre se m’hi fan aquells nusos impossibles de deslligar si no és a base de carícies i tendreses, temps i llàgrimes.

Tu amb les ganes de viure sortint a pressió per tots els porus de la teva pell i jo amb les ganes de no, supurant per totes les ferides. Tu mirant de fit a fit la químio desafiant amb la força dels valents; jo abaixant la mirada covarda davant d'un rentat d’estómac rendint-me a l’evidència que un no marxa quan vol sinó quan el criden.

Però amb tot puc dir que sí, que la fotografia que m’has enviat pel mòbil, feta a correcuita per l’emoció del moment, on et donaven el comunicat d’alta mèdica, m’ha fet pessigolles a la panxa i m’ha reconciliat una mica amb Ella. I he notat com el nus, el del cel i la terra, s’afluixava una mica.

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes, a abraçar-me una mica la vida i a mi m’agradaria abraçar-te tan fort i fondre’m amb tu en el gust, la il.lusió i les ganes d’aquella platja de Salses fa tants d’anys.

Roser