Lo primer castanyot

No, no vull sortir amb tu. No vull que siguem novios. Jo ja surto amb una altra, no sé si la coneixes, es diu Teresa ( SÍ! la coneixia!). I jo m’acabava de fotre la gran morrada (que no pas “morrejada”), la primera vegada a la vida que em llançava de caps a una piscina sense gens ni mica d’aigua. I me vai sentir com si la meua adolescència acabada d’estrenar estellés en deu mil ascles i cent mil esquerdissos tota la meua infantesa.

Però me vai aixecar com vai poder d’aquell castanyot que m’havia deixat com lo Tom dels dibuixos quan el Jerry li fa una mala passada i queda tot planxat a terra com si li haguera passat un tractor per sobre. I aquell dia me vaig jurar, així estil Vivian Leigh a l’escena final de Lo que el viento se llevó, que MAI MÉS me tiraria a una piscina buida. I que com que a mi les piscines me xiflaven, ja m’asseguraria abans de tornar-m’hi a tirar que hi haguesa aigua i si poguesa ser calentona. Que ja me veia a venir que a la vida dels grans hi feia força gelor.

El que va passar entre esos dies del castanyot i avui, és part-d’una-altra-història, com es diu quan algú no té ganes d’escriure massa o li han limitat los caràcters a escriure o no té ganes de pegar-vos un rotllo que t’hi morisques.

Ara estic aquí asseguda en un bar i després de vint anys i dotze dies —que sembla com si a lo meu cervell hi tingués un calendari com lo Robinson on anar tatxant los dies des de llavorens— mos tornarem a trobar. Lo destí ja les té eses coses. Que se veu que com que ets lo “pressi” de l’Associació de Nostàlgics del Rock Simfònic i vos cal algú que hi entenga d’informàtica, t’ha tocat la faena d’enredar-me. I a mi, què vols que et disca, les ganes de fer alguna cosa amb tu -ni que sigui de voluntària- me surten per totes les cicatrius que me varen deixar los esquerdissos, que alguns encara deuen ser dins, els malparits.

Però com que mai no he oblidat lo jurament posant-déu-per-testimoni, abans de dir que sí i de llençar-m’hi altra volta de caps, m’hai d’assegurar que aquesta vegada la piscina conté com a mínim un metre i mig d’aigo.

Roser

160a crida  VullEscriure

Paraula obligatòria: estellés

Proposta: Una primera cita amb un amor platònic de l'adolescència, després d'haver perdut el contacte durant 20 anys

La tossuderia de néixer

Es necessita molta ràbia i una porció elevadíssima de tossuderia per fer passar una pilota de voleibol per un forat de la mida d’una pilota de ping-pong.  No sé si mai més a la vida hi he posat tants ovaris a l’assumpte com aquell 30 de gener. Tot s’ha de dir, que no era sola i que la mare m’hi va ajudar força, segurament empesa per aquell dolor intens que et neix a les entranyes i va i ve com a glopades i et fa veure les estrelles sense ser de nit, barrejada amb aquella il·lusió de veure’m la cara després de nou mesos de fer-li d’okupa melic endins.

No sé si vaig gastar tota la ràbia en aquella meva primera gesta o si me’n va quedar tan poca que la guardo així com qui guarda una última dosi d’un medicament que ja no fabriquen i que saps que si venen maldades serà l’únic que et salvarà la vida. De fet, segons diu la Núria, la meva psicòloga, la meva emoció reprimida –es veu que tots en tenim una– és la ràbia, i fer-me sortir totes les serpents i dimonis de dins a escopinades –que és així com me l’imagino jo, potser per allò de com es representa als còmics– és una tasca ben complicada. I així em va, que gairebé sempre només em sé enfadar per dins on les serpents i els dimonis se munten unes batalles de cal déu, però sense que ningú se n’adoni i després m’agafen uns atacs d’angoixa que no vegis. 

De tossuderia sí que me’n va quedar una mica més. Per sort –què sinó em sembla que ja seria morta– i per no tanta sort, perquè de vegades ser tan tossut et du a no parar fins a aconseguir la lluna en un cove quan és evident que l’únic que aconseguiràs en l’intent és fer-t’hi mal. I mira, després tot son gases i tirites.

Bé, doncs, sigui com sigui que avui fa anys d’aquell dia en què entre la mare i jo ens ho vàrem manegar per assolir amb un èxit més que remarcable, la proesa de néixer, sense saber (jo, no pas la mare, que ella ja feia temps que ho sabia) que comparada amb la proesa que després seria viure, feia una mica de riure i tot.  

Roser

Vides teixides

Aquell any ens vàrem escapar a Roma. Durant tres setmanes a l’any el món s’aturava i el delit i la felicitat d’estar junts només es trencava per fugaços i inoportuns pensaments que ens recordaven que aquell cel que vivíem tenia un final. Tres setmanes de cinquanta-dues era una proporció ínfima. Però era l'única possible. L’única que ens podíem permetre sense que el món es trenqués.

Va ser allà i el darrer dia que vaig tenir el somni estrany. Era setembre. Com ho sé? No ho sé. En els somnis les coses són i prou. Sense cap explicació lògica.

Una noia descalça, jove i bonica, amb els cabells llargs, llarguíssims i una túnica blanca, senzilla, ajuda un home fet a posar-se una toga porpra amb brodats daurats. Pel seu gest, pel seu posat i pel color de la toga és sens dubte algú important. Molt. L’emperador, potser?De cop m’adono que l’home ets tu i immediatament els teus braços m’encerclen la cintura. Em giro. Els meus cabells freguen el teu pit. Els teus dits m’acaronen els mugrons i baixen cap al sexe amb una delicadesa infinita. Sóc jo, la noia de la túnica? Podria ser. No n’estic segura. Noto els teus llavis als meus. Em beses. Et beso tots els racons del teu cos. Em penetres. T’acullo. Ens desfem de desig i passió. Las, et deixes anar sobre el meu cos i plores. Jo (ella?) sostinc el teu dolor. Reprèn lentament la feina d’ajudar-te a posar la toga sense cap arruga fora de lloc. Em mires intensament els ulls. Te'n vas i et somric. Sento el dolor d’un glavi afilat al mig del cor. La noia descalça dels cabells i la túnica ja no hi és.

Em vaig despertar amb la certitud que aquell no era un somni corrent. Hi havia quelcom de conegut i alhora molt llunyà. De real i al mateix temps d’intangible. Aquella mateixa tarda agafàvem l’avió. Tu cap a Barcelona i jo cap a Palma. Segurament no ens tornaríem a veure fins al setembre que ve. Abans de marxar els teus ulls verds em van penetrar fins al fons de l’ànima. I llavors vaig saber del cert que tu i jo ja havíem sigut en una altra vida i que ni en aquella ni en aquesta havíem pogut teixir la teva i la meva en un mateix jersei. Potser a la següent.

Roser TR

Fluixet

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes a abraçar-me una mica la vida. Com si no goses tocar-me gaire però per fer-me saber que encara era aquí.

M’has dit que has guanyat una partida que tothom, menys tu, donava per perduda. Contra tot pronòstic els índexs tumorals han baixat de 900 a menys de 30. No cal ser massa bo en mates per l'optimisme. I quan ho he sabut he sentit com no des de fa dies una mena d’escalfor de mà que n’acarona una altra. Una escalfor allà en aquell punt just de la cintura on jo dic que s’ajunten el cel i la terra i on sempre se m’hi fan aquells nusos impossibles de deslligar si no és a base de carícies i tendreses, temps i llàgrimes.

Tu amb les ganes de viure sortint a pressió per tots els porus de la teva pell i jo amb les ganes de no, supurant per totes les ferides. Tu mirant de fit a fit la químio desafiant amb la força dels valents; jo abaixant la mirada covarda davant d'un rentat d’estómac rendint-me a l’evidència que un no marxa quan vol sinó quan el criden.

Però amb tot puc dir que sí, que la fotografia que m’has enviat pel mòbil, feta a correcuita per l’emoció del moment, on et donaven el comunicat d’alta mèdica, m’ha fet pessigolles a la panxa i m’ha reconciliat una mica amb Ella. I he notat com el nus, el del cel i la terra, s’afluixava una mica.

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes, a abraçar-me una mica la vida i a mi m’agradaria abraçar-te tan fort i fondre’m amb tu en el gust, la il.lusió i les ganes d’aquella platja de Salses fa tants d’anys.

Roser

Onades i Yzaguirre

Sobrevius a la gran onada que t’engoleix arrapada a una ampolla d’Yzaguirre en una mà i a les pastilles de diazepam a l’altre. Qualsevol amb dos dits de front et diria que és millor arrapar-se a una boia o a un tauló de fusta o navegar damunt el llom d’un dofí. Però no has trobat ni una cosa ni les altres. I amb la por dels teus dotze anys vas aprendre a tips de plorar que l’única manera de no enfonsar-se quan no tens res a la vora per arrapar-te és deixar de lluitar contra la por a ser engolida i relaxar-se damunt l’aigua i fer el mort. Però el teu cervell mana sobre el teu cos i tot intent de relaxació és inútil. Ara ets la nena petita que té pànic a negar-se i l’adolescent que mai vas ser quan n’era l’hora que creu que una combinació d’alcohol i benzodiazepines et salven de la tensió que et durà al fons de l’abisme i no et permetrà surar. Ser a destemps les edats que no ens pertoquen et duen a llocs estrambòtics com és trobar el primer amor quan ja han passat el segon el tercer i el quart i t’has ficat al llit amb mig mon --el teu mig petit mon-- ni que sigui en somnis humits de nits sense lluna ni estels. I que aquest primer amor es converteixi en la gran onada que mai hauries ni imaginat.

Són les quatre de la matinada, la finestra entreoberta et duu el silenci de mil batalles lliurades en els somnis dels qui lluiten a darrere els balcons que no són teus. Potser algú lluita com ara tu contra una onada gegant, amb les seves pròpies eines, la seva pròpia angoixa, la seva pròpia por. Al cap i a la fi viure és anar esquivant onades fins aprendre que l’onada contra la qual lluitaves era feta de la mateixa aigua que tu.

                                                                                                                                          @RoserTR

Sin tu latido

Que avui s’hagi mort Luis Eduardo Aute fa encara la tristesa una mica més rabiosa o la ràbia una mica més trista. Tot i el sol que brilla en un cel impol·lut, entestat a recordar-nos que els núvols només hi són de passada i que l’únic que sempre és el buit. Un buit que ens embolcalla per fora i ens omple per dins. Un buit immens infinit, que hem omplert de coses que es perceben amb els cinc sentits i de coses que no. De matèria física com ara un plat, un sostre, un roc o una guitarra i de coses que no com ara una por, un t’estimo, un pensament o un record. 

Que res és més que allò que imaginem, que creem, que bastim en un lloc recòndit del cervell on fabriquem la vida petita. I que la Vida en majúscules, és feta de no res. Un no-res infinit on es bressolen eternes les lletres que un dia em cantaves fluixet a la vora del mar, “Ay, amor mío, que terriblemente absurdo es estar vivo, sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido”. 

Com et trobo a faltar.

Roser