Que avui s’hagi mort Luis Eduardo Aute fa encara la tristesa una mica més rabiosa o la ràbia una mica més trista. Tot i el sol que brilla en un cel impol·lut, entestat a recordar-nos que els núvols només hi són de passada i que l’únic que sempre és el buit. Un buit que ens embolcalla per fora i ens omple per dins. Un buit immens infinit, que hem omplert de coses que es perceben amb els cinc sentits i de coses que no. De matèria física com ara un plat, un sostre, un roc o una guitarra i de coses que no com ara una por, un t’estimo, un pensament o un record.
Que res és més que allò que imaginem, que creem, que bastim en un lloc recòndit del cervell on fabriquem la vida petita. I que la Vida en majúscules, és feta de no res. Un no-res infinit on es bressolen eternes les lletres que un dia em cantaves fluixet a la vora del mar, “Ay, amor mío, que terriblemente absurdo es estar vivo, sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido”.
Com et trobo a faltar.
Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada