El paraigua rosa

Ningú no li havia explicat que en aquell despatx on a partir d’ara hauria de passar sis hores diàries intentant convèncer per telèfon de les bondats del vi de Matalapera, només hi treballaven dones. Aquella florejada decoració en tons roses i daurats i aquells perfums embafadors d’arreu li feien venir basques.

En tot el matí va aconseguir una única venda.

A l’hora de dinar entre xafarderies, riures i alguna mirada de reüll, totes aquelles dones van treure els “tupers” de les seves bosses.

Ell va decidir anar al bar de la cantonada a fer un entrepà i una canya. Li convenia una cosa més viril. Però en arribar a la porta s’adonà que plovia d’una manera forasenyada. Tornà a dins i a contracor va demanar un paraigua. Una senyora rodona i perfumada li’n acostà un de rosa fúcsia amb topalls daurats. En Marc va fer un gest amb la mà: deixi-ho tant li fa. Abans mort que sortir al carrer amb aquell paraigua! I la seva dignitat de mascle?

En entrar al bar va relliscar amb la catifa. Instintivament s’arrapà a la làmpada de peu atrotinada del costat de la porta. Xop com anava, una enrampada li va recórrer el cos de dalt a baix. Va quedar inconscient als cinc sentits i se li va despertar una altra consciència més nítida que el portà davant les portes del que va pensar que devia ser l’altre barri.

El rebé Sant Pere amb un somriure afable. No el tenia a la llista.

—Vol dir que no s’equivoca?

No va saber què dir.

—Deixi’m mirar … a el paraigua, sí, el paraigua rosa. Dignitat de mascle? Aix aquests homes! No hi ha manera … Miri, doncs, com que encara no li toca, té permís per tornar.

En Marc va respirar alleujat

— Però esperi— va entrar un moment a dins i en va treure un paraigua rosa amb topalls daurats a les puntes—-  haurà de tornar amb això, agafi-s’ho com una mena de penitència o cura de prejudicis...

—Què? Abans mort que tornar amb aquest paraigua!

—Com vulgui, passi doncs!

I de cop es va trobar en una sala vasta i buida sota una cúpula immensa de tela rosa fúcsia amb topalls daurats. Ni en els seus pitjors somnis hauria pogut imaginar un infern més terrible. Un paraigua rosa per tota l’eternitat

Roser

Relat a partir d'una proposta de la 1ª Jornada d'escriptura de VullEscriure.cat

Lo primer castanyot

No, no vull sortir amb tu. No vull que siguem novios. Jo ja surto amb una altra, no sé si la coneixes, es diu Teresa ( SÍ! la coneixia!). I jo m’acabava de fotre la gran morrada (que no pas “morrejada”), la primera vegada a la vida que em llançava de caps a una piscina sense gens ni mica d’aigua. I me vai sentir com si la meua adolescència acabada d’estrenar estellés en deu mil ascles i cent mil esquerdissos tota la meua infantesa.

Però me vai aixecar com vai poder d’aquell castanyot que m’havia deixat com lo Tom dels dibuixos quan el Jerry li fa una mala passada i queda tot planxat a terra com si li haguera passat un tractor per sobre. I aquell dia me vaig jurar, així estil Vivian Leigh a l’escena final de Lo que el viento se llevó, que MAI MÉS me tiraria a una piscina buida. I que com que a mi les piscines me xiflaven, ja m’asseguraria abans de tornar-m’hi a tirar que hi haguesa aigua i si poguesa ser calentona. Que ja me veia a venir que a la vida dels grans hi feia força gelor.

El que va passar entre esos dies del castanyot i avui, és part-d’una-altra-història, com es diu quan algú no té ganes d’escriure massa o li han limitat los caràcters a escriure o no té ganes de pegar-vos un rotllo que t’hi morisques.

Ara estic aquí asseguda en un bar i després de vint anys i dotze dies —que sembla com si a lo meu cervell hi tingués un calendari com lo Robinson on anar tatxant los dies des de llavorens— mos tornarem a trobar. Lo destí ja les té eses coses. Que se veu que com que ets lo “pressi” de l’Associació de Nostàlgics del Rock Simfònic i vos cal algú que hi entenga d’informàtica, t’ha tocat la faena d’enredar-me. I a mi, què vols que et disca, les ganes de fer alguna cosa amb tu -ni que sigui de voluntària- me surten per totes les cicatrius que me varen deixar los esquerdissos, que alguns encara deuen ser dins, els malparits.

Però com que mai no he oblidat lo jurament posant-déu-per-testimoni, abans de dir que sí i de llençar-m’hi altra volta de caps, m’hai d’assegurar que aquesta vegada la piscina conté com a mínim un metre i mig d’aigo.

Roser

160a crida  VullEscriure

Paraula obligatòria: estellés

Proposta: Una primera cita amb un amor platònic de l'adolescència, després d'haver perdut el contacte durant 20 anys

La tossuderia de néixer

Es necessita molta ràbia i una porció elevadíssima de tossuderia per fer passar una pilota de voleibol per un forat de la mida d’una pilota de ping-pong.  No sé si mai més a la vida hi he posat tants ovaris a l’assumpte com aquell 30 de gener. Tot s’ha de dir, que no era sola i que la mare m’hi va ajudar força, segurament empesa per aquell dolor intens que et neix a les entranyes i va i ve com a glopades i et fa veure les estrelles sense ser de nit, barrejada amb aquella il·lusió de veure’m la cara després de nou mesos de fer-li d’okupa melic endins.

No sé si vaig gastar tota la ràbia en aquella meva primera gesta o si me’n va quedar tan poca que la guardo així com qui guarda una última dosi d’un medicament que ja no fabriquen i que saps que si venen maldades serà l’únic que et salvarà la vida. De fet, segons diu la Núria, la meva psicòloga, la meva emoció reprimida –es veu que tots en tenim una– és la ràbia, i fer-me sortir totes les serpents i dimonis de dins a escopinades –que és així com me l’imagino jo, potser per allò de com es representa als còmics– és una tasca ben complicada. I així em va, que gairebé sempre només em sé enfadar per dins on les serpents i els dimonis se munten unes batalles de cal déu, però sense que ningú se n’adoni i després m’agafen uns atacs d’angoixa que no vegis. 

De tossuderia sí que me’n va quedar una mica més. Per sort –què sinó em sembla que ja seria morta– i per no tanta sort, perquè de vegades ser tan tossut et du a no parar fins a aconseguir la lluna en un cove quan és evident que l’únic que aconseguiràs en l’intent és fer-t’hi mal. I mira, després tot son gases i tirites.

Bé, doncs, sigui com sigui que avui fa anys d’aquell dia en què entre la mare i jo ens ho vàrem manegar per assolir amb un èxit més que remarcable, la proesa de néixer, sense saber (jo, no pas la mare, que ella ja feia temps que ho sabia) que comparada amb la proesa que després seria viure, feia una mica de riure i tot.  

Roser

Petites grans certeses

Avui, estimada, faries 52 anys. Després de gairebé 20 hiverns m’he acabat acostumant a la teva absència física i a poc a poc l’he anat substituint per la certesa d’un altre tipus de presència més enllà de les formes i del pensament. M’agrada pensar-ho així tot i que encara són moltes les nits en què somio que tot de cop apareixes de nou a les nostres vides, com si la teva mort hagués sigut només una broma i no ho entenc i et culpo i no et perdono tot aquest patiment que ens vas procurar. L’inconscient és així.

I amb aquesta data al cap, la del teu aniversari, penso, mentre intento escriure el text de la setmana, que què en queda d’aquell món que estrenava segle quan en vares marxar. 

De vegades em sembla que la seva fi és a tocar, tal com ens deia l’àvia, i no pas perquè un dia, de cop, arribi el judici final com ella augurava, sinó perquè amb pressa i sense pausa  tot es va desintegrant. Hem inventat mil tecnologies, però ens hem carregat la saviesa, la intuïció i el sentit comú. Estem a punt de conquerir Mart, però estem convertint la Terra en un abocador gegant de la nostra cobdícia. Hem dotat de pensament propi les màquines i nosaltres hem après a viure com màquines sense capacitat de pensar. Tot ha canviat tant i tan de pressa… Sembla que cada vegada el món va  més a correcuita, com si tingués un deler extraordinàri per arribar a enlloc.

En canvi, d’altres vegades penso que en la seva essència tot continua igual. El sol surt cada matí i es pon cada vesprada. Cada dia hi ha qui neix i qui mort, les persones continuem esquinçant-nos amb el dolor d’una pèrdua i veient-ho tot de color de rosa quan ens sentim enamorats i corresposts. Els infants neixen indefensos, innocents, i vulnerables amb la necessitat vital de ser estimats. I la mort continua sense tenir cap mena de butxaca. Cada vegada sabem més coses sobre la vida, però la vida en si mateixa continua essent el més gran dels misteris. 

I possiblement és a aquestes petites grans certeses  a les que ens continuen aferrant per no naufragar en aquest mar boirós, incert i desdibuixat en què avui ens toca de nedar. 

Avui, estimada, faries 52  anys i el món, ja ho veus, més de dret o de gairell, continua girant. 

Roser

16/01/2021

Vides teixides

Aquell any ens vàrem escapar a Roma. Durant tres setmanes a l’any el món s’aturava i el delit i la felicitat d’estar junts només es trencava per fugaços i inoportuns pensaments que ens recordaven que aquell cel que vivíem tenia un final. Tres setmanes de cinquanta-dues era una proporció ínfima. Però era l'única possible. L’única que ens podíem permetre sense que el món es trenqués.

Va ser allà i el darrer dia que vaig tenir el somni estrany. Era setembre. Com ho sé? No ho sé. En els somnis les coses són i prou. Sense cap explicació lògica.

Una noia descalça, jove i bonica, amb els cabells llargs, llarguíssims i una túnica blanca, senzilla, ajuda un home fet a posar-se una toga porpra amb brodats daurats. Pel seu gest, pel seu posat i pel color de la toga és sens dubte algú important. Molt. L’emperador, potser?De cop m’adono que l’home ets tu i immediatament els teus braços m’encerclen la cintura. Em giro. Els meus cabells freguen el teu pit. Els teus dits m’acaronen els mugrons i baixen cap al sexe amb una delicadesa infinita. Sóc jo, la noia de la túnica? Podria ser. No n’estic segura. Noto els teus llavis als meus. Em beses. Et beso tots els racons del teu cos. Em penetres. T’acullo. Ens desfem de desig i passió. Las, et deixes anar sobre el meu cos i plores. Jo (ella?) sostinc el teu dolor. Reprèn lentament la feina d’ajudar-te a posar la toga sense cap arruga fora de lloc. Em mires intensament els ulls. Te'n vas i et somric. Sento el dolor d’un glavi afilat al mig del cor. La noia descalça dels cabells i la túnica ja no hi és.

Em vaig despertar amb la certitud que aquell no era un somni corrent. Hi havia quelcom de conegut i alhora molt llunyà. De real i al mateix temps d’intangible. Aquella mateixa tarda agafàvem l’avió. Tu cap a Barcelona i jo cap a Palma. Segurament no ens tornaríem a veure fins al setembre que ve. Abans de marxar els teus ulls verds em van penetrar fins al fons de l’ànima. I llavors vaig saber del cert que tu i jo ja havíem sigut en una altra vida i que ni en aquella ni en aquesta havíem pogut teixir la teva i la meva en un mateix jersei. Potser a la següent.

Roser TR

A propòsit dels diners...

Estimada Júlia,

Em preguntes en la teva darrera carta que com vaig de diners. T’he de dir que, un cop cobertes les necessitats més bàsiques, els diners han deixat de tenir per a mi cap mena d’importància. Sembla estrany tenint en compte com m’havia arribat a preocupar aquest tema fa tan sols uns mesos. Si t’he de ser sincera, a hores d’ara els necessito per ben poca cosa si no és per pagar els rebuts imprescindibles de la llum, l’aigua i l’internet. Ja saps que la casa és de propietat, i per menjar, amb les quatre verdures de l’hort, els ous de les dues gallines i unes quantes coses que em faig dur del super en tinc ben bé prou.

Tot el que vull i anhelo no ho podria comprar ni que fos dipositària de tot l’or del món. Es pot pagar amb diners el somriure perdut, les ganes d’escriure, el delit d’una mirada, la passió de viure…? Res de tot això no té preu i des que aquesta situació insòlita que ens ha tocat viure em manté apartada d’aquells qui estimo i sobretot d’aquell qui estimo –en singular–, que no he tornat a ser la mateixa.

Fa mesos que no m’he comprat cap peça de roba. Em vesteixo de qualsevol manera i fujo del mirall com del dimoni. Em dol veure com es va marcint un cos, encara generós, però que ja no admira ningú i que, sobretot, ja no fa feliç a ningú.

Aquí em diràs, perquè et conec, que n’hi ha prou que em faci feliç a mi però de sobres saps que jo soc d’aquella mena de persones que sense l’escalf d’una altra mirada que em faci de mirall em sento ben poca cosa. Ja m’ho has dit sempre que quan em van fabricar es van descuidar de posar-me un bon pessic d’això que està tan de moda i que en diuen autoestima…

En canvi admiro la teva valentia, el teu desaferrament i la teva independència de tot i de tothom. Si tens, bé; si no tens, també. No saps pas com t’ho envejo! Veus?, si això es pogués comprar sí que t’ho compraria sense importar-me ben gota la quantitat de diners que em demanessis… Sé que no tot són flors i violes però ja diuen que sempre veiem més verda l’herba de casa del veí.

I tu, cara Júlia, com vas de diners?

Roser TR

Ja som demà?

De tots les paraules que en Jan coneixia, “demà” era, sense cap mena de dubte, la més misteriosas i apassionant. Era una paraula màgica. Tota plena de somnis, il·lusions i coses per fer. Demà, demà ho farem! deia sempre la mare.

—Ja som demà? —preguntava de tant en tant en Jan. 

—No, som avui —contestava tothom

Realment “demà” havia de ser un dia molt especial, si trigava tant a arribar.

—Àvia, tu saps quan arribarà demà? En tinc tantes ganes! 

Ella va riure… 

—Demà serà quan te’n vagis a dormir i després t’aixequis! 

—De debò? —va xisclar en Jan entre sorprès i emocionat! 

Se’n va anar a dormir ben nerviós. Quan es llevés per fi seria demà!

Els primers rajos de sol es filtraven entre les escletxes de la persiana quan en Jan sortí corrents cap al llit de la mare i d’un salt es feu polissó entre els seus llençols.

—Mare, Mare… Quin dia som? --va dir en Jan amb aire triomfal. 

—Dijous. 

—No, no. Vull dir... que ja som demà? 

—No, amor meu, avui som avui —digué la mare entre badall i badall.

Trist i decebut en Jan li va explicar a l’àvia. 

—Àvia o tu o la mare aneu equivocades —va sentenciar.

L’àvia se’l va mirar entre múrria i enriolada. Llavors va dur en Jan a l’esplanada terrosa de darrere la casa. Les ombres jeien llarguíssimes sobre el terra polsós. 

—Mira de trepitjar l’ombra del teu cap. 

—Fàcil! 

I va començar a córrer provant d’empaitar-se el cap. Va córrer i córrer per tot el camp però no hi havia maneres. L’ombra no es deixava atrapar. Al final, cansat i vermell va dir: 

—Àvia, és impossible!

—Doncs mira, el demà és com l’ombra del teu cap; per molt que corris no el podràs atrapar mai. 

El nen es va quedar una mica moix.

—Ara digue’m Jan, mentre corries, què has vist? 

—Res, àvia, només pensava a atrapar la meva ombra-de-cap. 

—Doncs mira, has passat pel costat d’un vidre de colors, d’una sargantana cuablava, una pedra brillant, una ploma de gavina … petits tresors que t’has perdut. Corries darrere el demà i t’has perdut tots els petits tresors del camí.

En Jan, bocabat, li feu una gran abraçada. Ella se’l mirà amb una tendresa infinita. Tant de bo el net aprengués ben aviat allò que a ella li havia costat més de mitja vida… I encara de vegades...

Roser

Els mots tenen vida pròpia

Li havia costat déu i ajut arribar al final de temporada amb una certa dignitat literària. Ara, l'obligació d’incloure la paraula “lleixiu” en el darrer text, estava a punt de fer-la desistir de la seva determinació a escriure l’últim relat. No la trobava una paraula bonica, ni emotiva, ni amb cap significat que li fos inspirador. Tenia, això sí, en la seva pronuncia, aquell so de la ela palatal tan comú en les paraules de la llengua catalana -i que segons els experts es trobava en franca regressió- i un so xeix, fricatiu, que la feia gairebé impronunciable pels parlants de les llengües veïnes, és a dir, el castellà i el francès. En l'àmbit sonor, doncs, la paraula tenia la seva gràcia.

Va tancar els ulls i pronuncià lentament mastegant els sons una vegada i una altra: llei-xiu.

Realitzada l’exploració sonora del mot, es decantà per una exploració olfactiva. I va haver de reconèixer que en aquest sentit la paraula era del tot potent. Va arrufar el nas i es cobrí amb un mocador de butxaca per recollir un esternut que li eixí pels narius en ensumar amb massa determinació.

De cop s’adonà que el seu text ja tenia el mínim de 200 paraules normatives. Podia estalviar-se l’exploració visual, tàctil i gustativa. Rellegí i s’adonà que havia escrit un text ben poca-solta. Va seleccionar-lo tot amb el ratolí, clicà el botó dret i escollí "eliminar". No seria, però, la primera vegada que no manava sobre les paraules i elles, intrèpides, prenien vida pròpia més enllà de la seva voluntat.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: lleixiu

Abisme

Fuges. Corres i no veus. Els peus nus i la sang al tou dels dits. No veus, però saps. Saps amb aquest sisè sentit que t’ha salvat tantes vegades que ets a la vora del precipici. I t’atures dos segons i cinc centímetres abans de l’estimball. Bascules damunt una roca inestable, que intueixes fràgil i que no t’aguantarà per massa temps.

Escoltes.
Una veu fonda, persuasiva,
“Avança. Que el buit t’aculli. No dubtis. La victòria és dels valents. Llença’t. Sense por. A l’abisme. Avança. Llença’t. Ja trigues”
— Calla!

Una veu suau, com de seda.
“Recula. Torna. Desfés. Mitja volta i marxa enrere. Una rendició a temps és la millor victòria. Vinga, torna ja”. Com un xiuxiueig, com un mantra.
— Prou!

I tu allà al mig entre dues pors. La por a tornar a allò que coneixes i la por a llençar-te a allò que no. Esclava d’una tria. Perquè ho saps: triar no triar també és una tria. Voldries ser gat de Schrödinger. I ser àngel i dimoni a la vegada
.
S’aturen les veus i es fa un silenci ple. I de cop hi veus. Més enllà dels ulls i les paraules. Ets només consciència, ets l’espai buit on transcorren els teus pensaments. Ara saps. Sense necessitat de comprendre. I arrenques a volar, per sobre l’abisme, per sobre el retorn. Ja no hi ha tria, no hi ha dos, ni tres. Tot és u. Voles.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: xiuxiueig
Escriure amb l'oïda

Donar-hi voltes

06, 68, 88, X, 98

Trobi X en la següent sèrie numèrica.

Era una instrucció clara i precisa. Feia hores que s’hi barallava però no hi havia maneres. Havia fet mil provatures sumant, restant, multiplicant i dividint. Fins i tot havia provat amb la combinació de dues o tres operacions. La X era una incògnita impossible. A fer punyetes el pensament lateral, el profe d’arts creatives i la mare que els va parir.

Deixà les cabòries i va marxar a treballar. Avui tenia una festa d’aniversari. Fer de pallasso mim no era la feina de la seva vida però hi tenia traça i l’ajudava a pagar el lloguer del pis compartit a Barcelona amb altres estudiants de l’institut del teatre.

Va tocar el timbre de la casa. Era una casa de gent molt benestant. Va sortir a obrir una dona del servei amb una còfia i una bata blanca. El va fer passar a una saleta decorada amb un estil peculiar entre surrealista i naïf, perquè es pogués canviar.

Va obrir la motxilla i es va posar una malla negra. Dins l’impressionant ram de roses vermelles que havia d’oferir a l’homenatjada, va amagar-hi amb tota cura una bomba de confeti. El número del confeti era la cirereta de l’espectacle. Un èxit assegurat.

S’apropà al mirall de la paret per pintar-se la cara. Uns llavis ben vermells ressaltats en un rostre completament blanc. De sobte s’adonà del reflex del rellotge al mirall. El cor li feu un salt. Ja eren les set? Es girà de cop! El rellotge de la paret marcava les cinc. Uf! Quin ensurt!

De sobte notà com alguna cosa feia clic i amb una clarividència extraordinària li aparegué la maleïda sèrie numèrica. Havia trobat la solució. Ara entenia el profe quan els repetia amb un somriure murri que si la solució se’ls resistia no paressin de donar-hi voltes.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: instrucció
Escriure amb la vista

Desconnexió

D'ençà que n’havia fet 55 em sentia estranyament trist i desanimat. I jo, que sempre havia sigut una persona vital i optimista, no me’n sabia avenir. Amb les mans a les butxaques i el cap cot vaig anar a raure a la barraqueta que en Ciso tenia a la platja.

—Collons Martí! Quina cara que fots! Sembles ànima en pena— m’etzibà només de veure’m.

—Ciso, no sé pas quina una me’n passa, des que he estrenat al “sing sing” no aixeco cap.

—Cagum l’olla!.. Pot pas ser això.

En Ciso em mirava amb aquells ulls blau-aigualit emmarcats per mil arrugues que solcaven el seu rostre. Aquells ulls que et sabien el pensament abans i tot que tu mateix. Si haguérem sigut en una altra època de ben segur que tothom l’hauria pres per un bruixot.

—Vols posar-hi remei?

—Per xò he vingut Ciso, per xò he vingut

Em va fer seure en una vella gandula de fusta i amb un tros de drap em va fer tapar els ulls i m’acostà un flascó als narius.

—Flaire!

—Hòstia Ciso …

—Que flairis, collons!

Vaig aspirar fort. Una olor dolça de cirera em transportà, com en un viatge llampec pel túnel del temps, al dia del meu 5è aniversari, a casa dels avis. Vaig veure la vella taula de fusta parada al jardí i al bell mig un pastís gegant de piruletes vermelles. Era un record que havia quedat soterrat en el fons de la memòria i que ara, de sobte eixia amb una claredat absoluta. Tornava a ser aquell nen feliç que extasiat per la vida sense encara a penes estrenar, dalt d’una cadira i amb els ulls tancats, pensava un desig abans de bufar les espelmes. Vull ser un nen per sempre! Vaig bufar i milers de bocinets de llum sortits de les espelmes em varen esquitxar el jersei. I em vaig posar a riure.

En Ciso em va deslligar el drap dels ulls

Em sentia insòlitament content. Com si de cop hagués recuperat alguna cosa perduda

—I doncs Ciso, què has fotut?

—Redéu, Martí!, que de vegades se’ns desconnecta algún cable i cal tornar-lo a connectar.

Content com unes pasqües vaig tornar cap a casa. Abans però, vaig fer cap a la botiga de llaminadures de vora l’escola i em vaig proveir d’un bon grapat de piruletes vermelles iguals que les de quan era petit.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: piruleta
Escriure amb l'olfacte

Fred al cor

La tassa on he infusionat el sobret de regalèssia em crema les mans i l’aigua la gola, però dins meu s’ha instal·lat una onada de fred que em gela els records. Rodola galta avall aquella llàgrima d’enyor que guardo des de fa més de quaranta anys en un racó amagat de les parpelles. M'han dit que estàs molt greu i que un puto càncer prova de fer escac i mat a les teves ganes de viure.

Em perdo en els meus quinze anys. Els teus rinxols, el teu serrell i la corba convexa del teu somriure. Les teves mans inquietes, la rodonesa dels teus pits, el dringar de la teva veu emulant Agnetha d’ABBA a Dancing Queen, un petó robat, un t’estimo maldestre.

M’encallo en un dia ventós de finals de novembre amb un no i un adéu dits abans de qualsevol principi. Diuen que no hi ha pitjor enyor que aquell d’allò que mai has viscut. I a fe que puc dir que t’endús tots els mèrits.

He volgut i m’han volgut, he donat amor i n’he rebut, he estat feliç a estones i desgraciat de tant en tant i he enyorat el que no va ser tots els dies que he viscut. Amb una pueril esperança secreta de què algun dia fos.

On van les esperances quan es perden per sempre?

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria:fred

El color dels somnis

T’obres al nou dia en blanc i negre. D’esma et fiques a la dutxa i tornes a tancar els ulls. Sents com l’aigua tèbia acarona cada racó del teu cos. Somies. Els somnis de la nit són sempre capriciosos i sense possibilitat de tria. En canvi, aquests de primera hora del matí els esculls amb tota cura, com una mena de preludi del color que vols que determini el teu avui.
Ahir vares triar un somni de color blau. Vas somiar un dia dolç i en calma, com bressolat per un mar adormit. Exempt de sobresalts, inofensiu com un cel blau de primavera esquitxat de núvols innocents i juganers.
Fa molt de temps que no et decideixes pels verds, pels dies esperançats, amb la sensació que tot és possible. Possible encara i tot per fer. Un somni com d’herba verda, de queixalada de poma, de molsa i falguera en un bosc verge de qualsevol impossible.
En canvi, darrerament t’has valgut, fins i tot potser has abusat, de massa somnis marrons, en una mena de contrasentit com és el fet de somiar que no vols tenir cap somni. Dies bruns i torrats, de terra ferma, de llenya seca, de castanyes espetegant al foc i resignades al seu inevitable destí.

Ara, ja fora de la dutxa, amanyagada per la incondicional i fidel tovallola, esculls curosament d’entre tot el reguitzell d’ulleres de vidres de colors que guardes dins l’armari, les que millor et permetran de viure el somni d’avui.
N'has triat un de roig encès, de vermell passió. Com una alenada de foc pujant-te des dels talons, els turmells, els genolls, les cuixes… embolcallant els teus pits com una serp de brases enceses. Vols un desig intens, més pujat que el recurrent color magenta només ideal pel desig petit i descafeïnat dels dies amb prou feines pujats de to. Prens el vermell pur, un 255 sense barreges, com la sang, com la cirera madura i cruixent a punt de mossegar. Et poses les ulleres i amb un cop de peu tanques la porta del bany i llences la tovallola. El sol, enrojolat i còmplice pinta de colors calents l’albada i et pica l’ullet.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: ulleres

Escriure amb la vista

Això, també passarà

Vaig créixer entre or i plata. I no, no soc de llinatge reial ni filla d’Ali Babà. Senzillament, als baixos de l’edifici on els pares tenien llogat el pis, hi havia una joieria. I allà em vaig mig criar.

La Sra. Felicitat, la mestressa, era una dona menuda i dolça. Quan jo vaig néixer va demanar als meus pares si els faria res que em fes d’àvia, tenint en compte que d’àvies de sang ja no me’n quedava cap i ella no havia tingut ni néts ni fills. Els pares varen dir que sí, contents de tenir algú amb qui comptar quan ells no em poguessin atendre com cal, cosa que passaria sovint, ja que la parada del mercat els robava moltes hores.

Amb els anys es convertí, no només en una àvia postissa, sinó també en confident de totes les meves alegries i tristeses. Desprenia una pau i una bondat que encomanava a tothom qui s’hi atansava. I tenia una filosofia de vida que penso es podria resumir en la frase gravada en un anell bellíssim que es treia del seu dit per posar-lo al meu cada vegada que jo arribava amb les emocions massa desbocades. L’havia heretat de la seva mare i aquesta de la seva, perdent-se així el seu origen en el temps.

Quan ja molt gran va tancar la joieria, jo l’anava a veure sovint a la residència on havia decidit passar els darrers anys de la seva vida. En una de les últimes visites em va fer a mans un petit coixí vermell de tacte envellutat. En agafar el coixí em vaig adonar que dins hi havia alguna cosa dura. Què devia ser? Però ella amb un somriure murri no m’ho va voler dir.

Vaig arribar a casa i amb l’ajuda d’unes tisoretes vaig anar descosint amb cura el coixinet fins a poder extreure el misteriós objecte. Era el seu anell.

Des de llavors, el tacte auri de la joia al meu dit em recorda cada dia la meva “àvia” i em fan present que tot passa, que cap esdeveniment ni cap emoció són permanents. Que havent-hi a la vida moments d’alegria i de tristesa faré bé de viure intensament una i l’altra sense aferrar-me a cap de les dues. Perquè com diu la inscripció de l'anell, sigui el que sigui que s'esdevingui, “Això, també passarà”.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: joieria
Escriure amb el tacte

Ho faries?

Em preguntes i se’m glaça el silenci a la boca. La mirada encara brilla. La rialla cau i els meus ulls la busquen per terra per tenir alguna excusa que em salvi de mirar-te als teus. Sé que del color de la resposta en depenen la resta de preguntes que em faré en el que em quedi de vida.

Mil píndoles de colors em volten pel cap i amb tot sé que només hi ha dos colors a triar: el vermell i el blau. Els altres colors són d’attrezzo. La pel·li de Màtrix la vaig veure un dia núvol del passat desembre, i de llavors ençà he temut i esperat a parts iguals el dia en què finalment et llençaries al buit.
Sí o no? Com poden dues lletres capgirar tota una vida o, per contra, confinar-la per sempre a la més asèptica monotonia?

Finalment, em revolto tremolant en un sí vermell que m’esclata a la boca com granulat de sidral inundant-la de mil sensacions efervescents. Pessigolles al coll, a la panxa i just al punt on s’ajunten les cuixes. Bogeria de neurones. Taquicàrdies i endorfines. Plors i riures. Dragon khan d’emocions. Tsunamis de sentiments.

Podria haver-me adormit en un no blavós, insípid i tranquil. Mesurat i calmant. Balsàmic i anodí. Narcòtic i avorrit. Dejuni de sensacions. Tardes de diumenge.

Però llavors…m'hauria perdut tantes coses. I el que és pitjor, no ho sabria.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: silenci

Pronom equivocat

Digues baix el meu nom

i on sa vulgui que estigui vindré

de seguida

a fer-te costat.

De la cançó “Tens un amic”. Gossos

Obrí la porteta de la bústia i de dins en va treure un trosset de cartolina blanca embolicada com un cilindre i lligada amb un cordillet. I en un dels extrems del cordillet un rectangle petit de paper vermell amb el seu nom. Aquelles lletres que enfilaven pel paper com un corriol de formigues eren inconfusibles. Va córrer cap a la cuina, agafà la capsa de llumins i s’arraulí sota el forat de l’escala com quan eren petites i jugaven a detectius tot escrivint consignes secretes amb tinta invisible.

Va encendre un llumí i amb les mans tremoloses va passar la flama per sota la cartolina. Una paraula aparegué del no-res. ESTIMA’T.

Va somriure per primer cop en moltes setmanes. Després de tants anys ella encara sabia com arrencar-li un somriure tot capgirant-li el pensament i positivant-li una mica el seu pessimisme innat. Recordant-li allò que no hauria hagut d’oblidar mai.

ESTIMA’T. Sí. Feia massa anys que pidolava una mica d’amor sota l’escalfor d’uns llençols que no eren mai seus.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys buscant a fora allò que només era dins.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys conjugant en passat o en futur un verb que només es pot conjugar en present.

I sortí de sota el forat de l’escala. Es tragué el davantal d'una revolada. Es planxà la faldilla amb les mans. Davant del mirall es perfilà una línia verda arran de pestanyes. Es posà les sabates de talons i sortí al carrer trepitjant fort i segura.

Sí, definitivament feia massa anys que s’estava equivocant de pronom.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: tinta
Minicrida opcional: Algú rep un missatge amb tinta invisible

Que soni la música

En sentir l'àudio que li havia enviat per whatsapp va saber que no tornaria. Un rugit com de fera ferida de mort li emergí del fons de l’ànima. En un instant s’ensorraren com un castell de cartes els somnis i les il·lusions trenats al llarg dels darrers dos anys. Hi ha instants que et canvien la vida per sempre i aquell n’era un.

Sortí sense esma al carrer. Amb les ulleres de sol fent de pantalla fosca a uns ulls envermellits. Es ficà al vestíbul de l’estació buscant un tren on ofegar la seva desesperació.

De sobte, pels altaveus enfilaren les notes d’una coneguda melodia. No recordava quina. Un parell de persones es posaren a ballar. Amb traça. S’hi afegí el senyor barbut del seu costat en total sincronia. La música s’escampa per tot el vestíbul com un perfum de sons. Una família que esperava tanda a la finestreta comença a moure’s i a vinclar-se al mateix pas que la parella inicial i el senyor barbut. Li eixí un record de... 30 anys potser? “Sonrisas y làgrimas”. Un diumenge a la tarda i crispetes al sofà de casa. Tota la vida per viure, encara.

Per l’escala mecànica baixava una gernació de gent ballant. Els moviments perfectament sincronitzats. Els turistes que feien fotos amb el mòbil se’l van ficar a la butxaca i s’afegiren al ball, amb gràcia. Sense errar ni un pas. Tot li giravoltà. La música a tot drap. Forta, eixordadora. Intentà en va de tapar-se les orelles. Els braços se li començaren a moure sense control. I les cames. De cop es troba ballant sense aturador. Formant part d’aquella coreografia perfecta. Se senti part indestriable d’un tot. Com l’acord ho és d’una melodia, la gota d’un oceà, un fotó de la llum. Tancà els ulls i es convertí en dansa.

Lluny, el xiulet esquerdat d’un tren carregat de somnis i il·lusions frustrats ressonà a l’andana. Ningú no l’escoltà.

Roser

VullEscriure.cat
Paraula obligatòria: rugit

Escriure des del sentit de l'oïda