La tassa on he infusionat el sobret de regalèssia em crema les mans i l’aigua la gola, però dins meu s’ha instal·lat una onada de fred que em gela els records. Rodola galta avall aquella llàgrima d’enyor que guardo des de fa més de quaranta anys en un racó amagat de les parpelles. M'han dit que estàs molt greu i que un puto càncer prova de fer escac i mat a les teves ganes de viure.
Em perdo en els meus quinze anys. Els teus rinxols, el teu serrell i la corba convexa del teu somriure. Les teves mans inquietes, la rodonesa dels teus pits, el dringar de la teva veu emulant Agnetha d’ABBA a Dancing Queen, un petó robat, un t’estimo maldestre.
M’encallo en un dia ventós de finals de novembre amb un no i un adéu dits abans de qualsevol principi. Diuen que no hi ha pitjor enyor que aquell d’allò que mai has viscut. I a fe que puc dir que t’endús tots els mèrits.
He volgut i m’han volgut, he donat amor i n’he rebut, he estat feliç a estones i desgraciat de tant en tant i he enyorat el que no va ser tots els dies que he viscut. Amb una pueril esperança secreta de què algun dia fos.
On van les esperances quan es perden per sempre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada