Lo primer castanyot

No, no vull sortir amb tu. No vull que siguem novios. Jo ja surto amb una altra, no sé si la coneixes, es diu Teresa ( SÍ! la coneixia!). I jo m’acabava de fotre la gran morrada (que no pas “morrejada”), la primera vegada a la vida que em llançava de caps a una piscina sense gens ni mica d’aigua. I me vai sentir com si la meua adolescència acabada d’estrenar estellés en deu mil ascles i cent mil esquerdissos tota la meua infantesa.

Però me vai aixecar com vai poder d’aquell castanyot que m’havia deixat com lo Tom dels dibuixos quan el Jerry li fa una mala passada i queda tot planxat a terra com si li haguera passat un tractor per sobre. I aquell dia me vaig jurar, així estil Vivian Leigh a l’escena final de Lo que el viento se llevó, que MAI MÉS me tiraria a una piscina buida. I que com que a mi les piscines me xiflaven, ja m’asseguraria abans de tornar-m’hi a tirar que hi haguesa aigua i si poguesa ser calentona. Que ja me veia a venir que a la vida dels grans hi feia força gelor.

El que va passar entre esos dies del castanyot i avui, és part-d’una-altra-història, com es diu quan algú no té ganes d’escriure massa o li han limitat los caràcters a escriure o no té ganes de pegar-vos un rotllo que t’hi morisques.

Ara estic aquí asseguda en un bar i després de vint anys i dotze dies —que sembla com si a lo meu cervell hi tingués un calendari com lo Robinson on anar tatxant los dies des de llavorens— mos tornarem a trobar. Lo destí ja les té eses coses. Que se veu que com que ets lo “pressi” de l’Associació de Nostàlgics del Rock Simfònic i vos cal algú que hi entenga d’informàtica, t’ha tocat la faena d’enredar-me. I a mi, què vols que et disca, les ganes de fer alguna cosa amb tu -ni que sigui de voluntària- me surten per totes les cicatrius que me varen deixar los esquerdissos, que alguns encara deuen ser dins, els malparits.

Però com que mai no he oblidat lo jurament posant-déu-per-testimoni, abans de dir que sí i de llençar-m’hi altra volta de caps, m’hai d’assegurar que aquesta vegada la piscina conté com a mínim un metre i mig d’aigo.

Roser

160a crida  VullEscriure

Paraula obligatòria: estellés

Proposta: Una primera cita amb un amor platònic de l'adolescència, després d'haver perdut el contacte durant 20 anys

Els mots tenen vida pròpia

Li havia costat déu i ajut arribar al final de temporada amb una certa dignitat literària. Ara, l'obligació d’incloure la paraula “lleixiu” en el darrer text, estava a punt de fer-la desistir de la seva determinació a escriure l’últim relat. No la trobava una paraula bonica, ni emotiva, ni amb cap significat que li fos inspirador. Tenia, això sí, en la seva pronuncia, aquell so de la ela palatal tan comú en les paraules de la llengua catalana -i que segons els experts es trobava en franca regressió- i un so xeix, fricatiu, que la feia gairebé impronunciable pels parlants de les llengües veïnes, és a dir, el castellà i el francès. En l'àmbit sonor, doncs, la paraula tenia la seva gràcia.

Va tancar els ulls i pronuncià lentament mastegant els sons una vegada i una altra: llei-xiu.

Realitzada l’exploració sonora del mot, es decantà per una exploració olfactiva. I va haver de reconèixer que en aquest sentit la paraula era del tot potent. Va arrufar el nas i es cobrí amb un mocador de butxaca per recollir un esternut que li eixí pels narius en ensumar amb massa determinació.

De cop s’adonà que el seu text ja tenia el mínim de 200 paraules normatives. Podia estalviar-se l’exploració visual, tàctil i gustativa. Rellegí i s’adonà que havia escrit un text ben poca-solta. Va seleccionar-lo tot amb el ratolí, clicà el botó dret i escollí "eliminar". No seria, però, la primera vegada que no manava sobre les paraules i elles, intrèpides, prenien vida pròpia més enllà de la seva voluntat.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: lleixiu

Donar-hi voltes

06, 68, 88, X, 98

Trobi X en la següent sèrie numèrica.

Era una instrucció clara i precisa. Feia hores que s’hi barallava però no hi havia maneres. Havia fet mil provatures sumant, restant, multiplicant i dividint. Fins i tot havia provat amb la combinació de dues o tres operacions. La X era una incògnita impossible. A fer punyetes el pensament lateral, el profe d’arts creatives i la mare que els va parir.

Deixà les cabòries i va marxar a treballar. Avui tenia una festa d’aniversari. Fer de pallasso mim no era la feina de la seva vida però hi tenia traça i l’ajudava a pagar el lloguer del pis compartit a Barcelona amb altres estudiants de l’institut del teatre.

Va tocar el timbre de la casa. Era una casa de gent molt benestant. Va sortir a obrir una dona del servei amb una còfia i una bata blanca. El va fer passar a una saleta decorada amb un estil peculiar entre surrealista i naïf, perquè es pogués canviar.

Va obrir la motxilla i es va posar una malla negra. Dins l’impressionant ram de roses vermelles que havia d’oferir a l’homenatjada, va amagar-hi amb tota cura una bomba de confeti. El número del confeti era la cirereta de l’espectacle. Un èxit assegurat.

S’apropà al mirall de la paret per pintar-se la cara. Uns llavis ben vermells ressaltats en un rostre completament blanc. De sobte s’adonà del reflex del rellotge al mirall. El cor li feu un salt. Ja eren les set? Es girà de cop! El rellotge de la paret marcava les cinc. Uf! Quin ensurt!

De sobte notà com alguna cosa feia clic i amb una clarividència extraordinària li aparegué la maleïda sèrie numèrica. Havia trobat la solució. Ara entenia el profe quan els repetia amb un somriure murri que si la solució se’ls resistia no paressin de donar-hi voltes.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: instrucció
Escriure amb la vista

Atrapada

Saps? ja no sé si això que em passa qualificar-ho d'obsessió o d’addicció o de les dues coses alhora. Ras i curt: estic atrapada als teus missatges. Com abans ho vaig estar a ell. Potser encara ho estic. Sí. Segur. El problema és que ell ja no hi és i tinc un “mono” tan gran que t’he hagut de mig inventar a tu per fer-me’l passar. 

I ara estic que no faig res, que no visc sinó és a través d’aquesta estupida pantalla on amb obstinació desesperada vaig buscant trossets de tu que m’amanyaguin l’enyorança que sento d’ell. O del que representava. I sí, hi ha aquesta veueta a dins que em diu que hauria de pensar que això no està bé, però mira, no hi penso. Això de la veu de la consciència, doncs que amb els anys es va encongint. Només que de vegades, es queixa fluixet i em xiuxiueja a cau d’orella que jugo a una mena de joc perillós i tal. Perquè ... i si tu ara, ves per on, et passa que t’acabes penjant de mi? I jo, contenta, clar. La deessa admirada, la fada seductora, la nina de porcellana, una misteriosa bellesa entre la fragilitat i la vanitat, la vulnerabilitat i la fortalesa, la por i la gosadia. Qui, amb una autoestima baixa com la meva, no es deixaria prendre per això? Encara que acabi essent com si et tiren una xarxa per sobre de la que no et pots desenredar i t’acabes fent un embolic de mil dimonis. Sí, potser sí que és com si en aquests moments estigués atrapada en una mena de xarxa o teranyina enorme, d’on no en sé sortir. Sóc com una papallona (podria dir una mosca però papallona queda més romàntic) que es veu a punt de ser devorada per l’aranyota i tot i així només es preocupa per si té les ales rebregades… I no, l’aranyota no ets tu… no malpensis ara...és quelcom de molt més malèfic

Passo per davant dels dies i les hores i els minuts i soc incapaç d’aturar-m´hi. 

Obro i tanco 30, 40 vegades al dia aquest ditxós artilugi que em conecta a tu de forma estranya. Només per veure si hi ets. I de vegades, molt de vegades t’hi trobo, o veig així com que hi has passat sense voler la cosa i hi has deixat un rastre del teu perfum fonedís. Llavor penso si tu ets més intel.ligent que jo i conscient del perill de certes partides, també ets més disciplinat i decideixes no jugar-les. O potser ni més disciplinat ni més intel.ligent, només més poruc. 

I és que damunt la pantalla tu hi escrius les paraules i jo hi poso tota la música i ves per on tu potser ho has escrit a ritme de vals i jo hi sento un rock and roll, que tu ni potser saps ballar. I ja hi som. Per què et faig a mida del que jo necessito. Però clar, ingènua del tot tampoc no ho sóc i ja me’n adono que això no hi ha qui ho entomi per enlloc i que agafo el teu nom i el teu rostre per encabir-hi un desig que no sé acomplir d’altra manera. 

I de tant en tant em penjo dalt d’un núvol i em contemplo i ja no sé si em venen ganes de riure o de plorar. En tot cas em contemplo com si fos un titella a mans d’us sentiments més propis d’una adolescent que d’una senyora de la meva edat. Els deu passar a les altres persones això? I a algunes, com a mínim?

Recordo la M quan em va dir que algun dia hauria de jugar tot el que no vaig jugar de petita. Però no és el mateix jugar a nines que jugar a enamorar-se i/o seduir. I més quan la seducció física queda en un voluntàriament estudiat segon terme, com formant part de les normes implícites del joc. I queda aquesta mena de seducció emocional que és molt més perillosa, em sembla. Perquè mira, un clau és només un clau i ja està. Però les emocions no s’esvaeixen així com així, tal com s’esvaeix el desig després de l’orgasme. Per què hi ha jocs a dues o tres o quatre bandes en què la banda o bandes hi poden prendre mal. I tampoc es tracta d’això. Tot i que de vegades sento com una mena de plaer diabòlic fent aquesta mena de mal. Com un desig de venjança ocult de tot el que m’han fet a mi. 

Prou. Tanco i no premo “enviar” tot i que me’n moro de ganes. Però aquest correu és un nivell massa agosarat per a dos principiant com nosaltres i tinc por que a la pantalla hi aparegui un “game over” fent pampallugues i perdre’t per sempre. 

Instagram, twitter, facebook, res de res. No ets enlloc. Tenia 10 anys, baixava a la plaça i tu no hi eres mai per jugar amb mi. Encara et busco.

Roser

Orgullosament sense orgull

L’orgull i jo ja fa temps que hem partit peres. Ell va per una banda i jo per l’altra. De tant en tant em vol convèncer de tornar. Però jo sé que tornaríem a acabar malament. Millor que ho deixem així. Sóc massa meva jo, per fer-li cas. I encara em queda dignitat. 

Bé, a aquestes hores de la nit, de dignitat poca, però és que demà vull presumir davant de tots del títol de Cavaller del Vullescriure. Això sí, sense orgull. Que sóc molt meva jo.

Roser

La Nit de lletres - Vullescriure - 6ª edició

Tema: "L'orgull"

Oxímoron

A classe de literatura

Professor: Digui, Mitjavila, un exemple d’oxímoron.

Alumne: D’oxí … què?

Professor: Valga’m Déu Senyor! I aquella determinació amb què pretenia aprovar el curs quan va començar? De què se n’ha fet?

Alumne: Home, senyor professor, diguem més aviat que s’ha convertit en una determinació dubtosa...

Professor: Excel·lent com sempre, Mitjavila. Sabia que no em decebria

Roser

La Nit de lletres - Vullescriure - 6ª edició

Tema: "La determinació"