Els mots tenen vida pròpia

Li havia costat déu i ajut arribar al final de temporada amb una certa dignitat literària. Ara, l'obligació d’incloure la paraula “lleixiu” en el darrer text, estava a punt de fer-la desistir de la seva determinació a escriure l’últim relat. No la trobava una paraula bonica, ni emotiva, ni amb cap significat que li fos inspirador. Tenia, això sí, en la seva pronuncia, aquell so de la ela palatal tan comú en les paraules de la llengua catalana -i que segons els experts es trobava en franca regressió- i un so xeix, fricatiu, que la feia gairebé impronunciable pels parlants de les llengües veïnes, és a dir, el castellà i el francès. En l'àmbit sonor, doncs, la paraula tenia la seva gràcia.

Va tancar els ulls i pronuncià lentament mastegant els sons una vegada i una altra: llei-xiu.

Realitzada l’exploració sonora del mot, es decantà per una exploració olfactiva. I va haver de reconèixer que en aquest sentit la paraula era del tot potent. Va arrufar el nas i es cobrí amb un mocador de butxaca per recollir un esternut que li eixí pels narius en ensumar amb massa determinació.

De cop s’adonà que el seu text ja tenia el mínim de 200 paraules normatives. Podia estalviar-se l’exploració visual, tàctil i gustativa. Rellegí i s’adonà que havia escrit un text ben poca-solta. Va seleccionar-lo tot amb el ratolí, clicà el botó dret i escollí "eliminar". No seria, però, la primera vegada que no manava sobre les paraules i elles, intrèpides, prenien vida pròpia més enllà de la seva voluntat.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: lleixiu