Fred al cor

La tassa on he infusionat el sobret de regalèssia em crema les mans i l’aigua la gola, però dins meu s’ha instal·lat una onada de fred que em gela els records. Rodola galta avall aquella llàgrima d’enyor que guardo des de fa més de quaranta anys en un racó amagat de les parpelles. M'han dit que estàs molt greu i que un puto càncer prova de fer escac i mat a les teves ganes de viure.

Em perdo en els meus quinze anys. Els teus rinxols, el teu serrell i la corba convexa del teu somriure. Les teves mans inquietes, la rodonesa dels teus pits, el dringar de la teva veu emulant Agnetha d’ABBA a Dancing Queen, un petó robat, un t’estimo maldestre.

M’encallo en un dia ventós de finals de novembre amb un no i un adéu dits abans de qualsevol principi. Diuen que no hi ha pitjor enyor que aquell d’allò que mai has viscut. I a fe que puc dir que t’endús tots els mèrits.

He volgut i m’han volgut, he donat amor i n’he rebut, he estat feliç a estones i desgraciat de tant en tant i he enyorat el que no va ser tots els dies que he viscut. Amb una pueril esperança secreta de què algun dia fos.

On van les esperances quan es perden per sempre?

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria:fred

Ritual fallit

Recitaré de l’inrevés l’antic conjur dels amants mentre dibuixo amb saliva un cor invertit en el vidre empolsegat de la finestra del tren …

Portaré l’armadura posada i no pas per protegir-me de l’exterior sinó per impedir que l’exercit de sentiments que custodien per dins la meva ànima surtin talment un ramat de cavalls sense control i en l’últim moment em privin de guanyar la darrera batalla.

No sé pas d’on m’ha vingut que amb aquest ritual deixaré d’estimar-te. Menteixo. Deixar d’estimar-te mai. Deixaré de voler-te i d’enaigar-me de tu fins més enllà d’on pot suportar la dignitat humana. Que fa temps que no sóc jo. Que m’he perdut en el deliri de voler-me teva i res més. I no vull ser de ningú. Tan sols meva.

Però jo hi confio, en el ritual. Com, si no és desdibuixant amb cura tots i cadascun dels revolts del gest traçat, que em podré desfer d’aquell moment que em va lligar per sempre a tu, fa tant de temps?

Recitaré a l’inrevés l’antic conjur d’amants mentre dibuixo amb saliva un cor invertit en el vidre empolsegat de la finestra del tren … De sobte me n’adono: ailàs! El tren resta aturat per sempre a l’antiga estació de Rodalies d’ençà d’aquell maig plujós en què vas arribar i no puc fer-lo fer anar de recules. El temps no es pot desfer. El ritual, a mitges, perd tota validesa. I jo, a l’andana perduda dels anys, continuo volent-te.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: armadura
Minicrida opcional: Que algú faci un conjur

D'arbres i fulles

Assegut al banc de la nostàlgia, contemples com el vent de tardor arrenca salvatge les fulles dels arbres i els despulla del tot. I dubtes si sentir-te fulla o sentir-te arbre en aquest espai de mig novembre on sembla que inexplicablement la vida se t’enfonsa o et reneix o vés a saber què. Que ja no saps si en intentar saber qui ets, et veus fulla arrencada de l’arbre o arbre arrencat d’una fulla. Que al capdavall tot és qüestió de perspectiva i de trencar esquemes, és clar.

Proves d’identificar-te amb la fulla i et veus voleiant sense rumb per mil mons que mai no havies ni somiat, mil muntanyes llunyanes que ni sabies que existien perquè de l’arbre sempre en vas habitar aquell lloc secret sota una branca petita sense vistes al nord. Potser això et va salvar d’aquell altre tramuntanal de primavera que t’hauria arrencat sense pietat i a destemps d’allà on xuclaves la vida. Però ara mil ales invisibles et sostenen i et duen enllà i s’obre com una porta de somnis sense límits, ni horitzó on reposar la mirada. Només un espai immens fet d’allò que fins ara anomenaves no-res.

De sobte un vertigen et tenalla just allà en el tou de l'estómac on fa poc hi han nascut aquestes mil papallones que no saps com controlar, ni d’on han sortit, ara que els dies s'escurcen i arriba la fred.

Els teus pensaments tornen a terra i et veus arbre arrelat amb fermesa al sòl, que roman impassible al llarg dels anys al mateix punt, despullant-se a cada tardor i vestint-se a cada primavera, amb una cadència monòtona i previsible.I feixuga. Però segura. Roure impertorbable. Gegant amb peus de plom. Privat del tot de conèixer altres contrades, altres cels, altres espais… que l’arrelar et dona terra i infern a parts iguals. Saps que mai tocaràs el cel amb els dits essent arbre, que per tastar el blau infinit has d’atrevir-te a volar.

I la tristesa fa parada just allà on fa una estona voleiaven mil papallones que amb la fred de l’hivern que s’acosta són a punt de marxar.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: muntanya

Què és el perill?

Què és el perill? em preguntes. Mentre claves la teva mirada en els meus ulls. Jo imagino Bequer definint la poesia. I recordo aquells versos que llegíem fa tants anys.

Què és el perill? I sé que el perill és perdre'm per sempre més en aquesta mirada que no em pertany. O sí. Però només a estones.

Què és el perill? I sé que el perill s'amaga en cada paraula i cada gest, cada carícia, cada bes. D'allò que hauria pogut ser i no vam deixar que fos. Potser per lleialtat o per covardia. O per aquell sisè sentit que ens salva, ni que sigui a puntades de peu i de mala gana. Que hi ha somnis que es tornen malsons quan es fan realitat. Que només son  bells mentre són impossibles

Què és el perill? I sé que el perill serà perdre les ganes de viure atrapada sota els llençols de setí i imaginant un mai més sense final.

Què és el perill? I sé que el perill serà vendre'm a qui estigui disposat a pagar per mi el preu de tot el que enyoro en forma de maldestre miratge. I no cobrar mai. Roma no paga els traïdors; Ni la valentia tampoc. 

Roser

La Nit de lletres - Vullescriure - 6ª edició

Tema: "El perill"

Tossudament, la il·lusió

Va perdre la il.lusió de matinada en un carrer fosc sense sortida.

Vomitant somnis i alegries damunt aquell terra brut i amb olor a pixum de gat. Després de cercar-la tot un dia finalment la va atrapar la nit més fosca i la va embolcallar de negres auguris amb el fosc bategar del rellotge que assassina dies i hores sense clemència. Amb la impunitat de qui se sap guanyador absolut de la batalla.

I allà es va quedar ella, la il.lusió, feta un manyoc de cabells llargs lligats amb una cinta vermella a la vora d’un contenidor de malsons. 

Mentre la Maria, ànima en pena, travessà totes les clavegueres de la ciutat, amb l’únic pensament d’arribar al mar i tornar-se aigua. 

A l’altra banda de la ciutat, algú cansat d’empassar-se la por i les penes, escopia bocins de tristesa i d’angoixa damunt la sorra fina d’una platja banyada de lluna. Buscava la seva il.lusió perduda mar enllà feia tants anys. 

I es van trobar. Dos ventres buits davant el mar en calma. Qui ja ho ha perdut tot no té res més a perdre. I qui no té res a perdre ho té tot per guanyar.

Cadascú d’ells va veure’s reflexat en els ulls de l’altre i sense dir-se ni el nom, només amb la complicitat de l’ara o mai, es varen fondre en una abraçada immensa. Picant l’ullet la lluna, un estel fugaç travessà el cel. La il.lusió que sempre torna, tossuda com el lliris blaus que han florit avui al meu jardí.

Roser

La Nit de lletres - Vullescriure - 6ª edició

Tema: "La il·lusió"

Pensaments de dissabte

Fugint de la meva pròpia història he intentat escriure mil relats, jugar amb mascares i personatges de fireta i inventar escenaris de colors. Fugia, i ara queda una buidor feta de tants  sentiments censurats i de pors.

Passa el darrer metro del dia i jo en un racó de l’andana veig com s’esvaeixen els àngels i les xarxes i queda una fina corda de funàmbul amb un precipici immens a cada banda i un vertigen que em reclou en aquell lloc estrany on no trobo res per esperar.

Roser

Astronomia particular

Fes-te astrònom del meu univers. I desvetlla’n els secrets més íntims.  

Descobreix els estels més amagats entre els replecs de les meves galàxies més pregones. Aquells que ningú ha gosat explorar encara. Però que hi són. Per compartir-los només amb qui s’arrisca a conquerir món impossibles. Després dibuixa una constel·lació nova, que ningú no l’hagi inventat, ni tant sols imaginada. Posa-li un nom bonic i regala-me-la. 

Omple de llum els meus forats negres. I de poesia i de somriures. Que fa massa temps que s’empassen l’alegria i ja en tinc prou.

Orbita en ovals de desig entorn la meva pell bruna i cansada. I desperta-la d’un son que ha durat tant. Potser massa.

Calcula amb precisió els segons que triga una paraula en impactar contra la solitud de l’ànima. I crida-la. Ben fort. I en el moment exacte. 

Capta l’instant just en què un estel fugaç em travessa la mirada. I guarda’l per ensenyar-me’l després quan la foscor guanya i no sé recordar que sí, que de vegades passen. I els podem demanar un desig. De no perdre mai les ganes. De viure, de riure, d’estimar, d’escriure. 

I per acabar, aquell planeta petit on s’amaga la por, pinta’l amb els raigs de sol i esquitxa’l de llum de lluna, amb espurnes de plata. I quan acabis l’obra, signa-la. Amb lletra pulcre i clara. Al cel de l’Empordà, tant li fa la data. I que el món tot sencer ho sàpiga

Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: astrònom