Va perdre la il.lusió de matinada en un carrer fosc sense sortida.
Vomitant somnis i alegries damunt aquell terra brut i amb olor a pixum de gat. Després de cercar-la tot un dia finalment la va atrapar la nit més fosca i la va embolcallar de negres auguris amb el fosc bategar del rellotge que assassina dies i hores sense clemència. Amb la impunitat de qui se sap guanyador absolut de la batalla.
I allà es va quedar ella, la il.lusió, feta un manyoc de cabells llargs lligats amb una cinta vermella a la vora d’un contenidor de malsons.
Mentre la Maria, ànima en pena, travessà totes les clavegueres de la ciutat, amb l’únic pensament d’arribar al mar i tornar-se aigua.
A l’altra banda de la ciutat, algú cansat d’empassar-se la por i les penes, escopia bocins de tristesa i d’angoixa damunt la sorra fina d’una platja banyada de lluna. Buscava la seva il.lusió perduda mar enllà feia tants anys.
I es van trobar. Dos ventres buits davant el mar en calma. Qui ja ho ha perdut tot no té res més a perdre. I qui no té res a perdre ho té tot per guanyar.
Cadascú d’ells va veure’s reflexat en els ulls de l’altre i sense dir-se ni el nom, només amb la complicitat de l’ara o mai, es varen fondre en una abraçada immensa. Picant l’ullet la lluna, un estel fugaç travessà el cel. La il.lusió que sempre torna, tossuda com el lliris blaus que han florit avui al meu jardí.
" Los ríos va al mar que es el morir ". Però, aquest relat no va d'això. Són dues persones al mig de res i que es troben i es fussionen en una. Tendre i romàntic.
ResponElimina