Apatia o La vida sense sentit II

A la nit, abans d’adormir-se ja havia decidit que l'endemà no aniria a treballar, que ni tant sols es llevaria del llit. Que no faria res. Com si fos morta però sense ser-ho.

Però al cap a les vuit com un autòmata s’havia aixecat, s’havia menjat un plàtan i un got de llet de civada, cafè i cereals, s’havia mig ficat a la dutxa i s’havia vestit amb el primer que havia trobat. Quants anys feia que no es vestia amb el primer que trobava? Res de sexi, res de res, ben vulgar. Ben lleig.  Ben normal.

D’esma se’n havia anat a la feina. Una feina a la que ja no trobava gaire raó de ser. I en aquells racons del que ella n’anomenava “feina” hi havia tants records que feien mal. Racons plens dels records que se li clavaven com una espina molt endins. I, llavors, a fer punyetes l’anestèssia que tant li havia costat d'aconseguir. Sabia que en poc temps l’única solució seria marxar-ne. Però a on, si no sabia fer res més? De fet, va pensar que tant li feia; ningú depenia econòmicament d’ella. Els dos grans ja tenien la seva vida. El petit quedava cobert abastament pels diners del pare i, en el cas que ell faltés, l’herència, l’assegurança de vida i un cop de mà del germà gran farien el cas.

De què tenia por, doncs? Si l’únic que volia era no viure, doncs això, deixar la feina, seria l’excusa perfecta per no haver de fer res ni ocupar-se de res. Sempre i quan, clar, fos capaç de matar la veu d'en Pepito Grillo, pròpia i dels altres.

Per uns minuts a classe, amb els petits, el cap va deixar de pensar. L’activitat, per una vegada a la vida, els emocionava i va desconectar de tot. Fins el canvi de classe. Llavors varen tornar els fantasmes.

I després, el no res. Vegetar. Tenia una por immensa de tornar a casa. A casa a fer què?

La pols s’amuntegava per tot arreu, la feina d’endreçar ja s’havia convertit en una missió de proporcions poc manejables. Però a casa, ho sabia, només tindria ganes de no fer res

.

Asseguda aquí en un raconet de la feina, fora d’horari, tenia un munt d’exercicis a corregir, feina a preparar, notes a posar. Però tampoc. S’estava allà asseguda gargotejant quatre mots a la tauleta, intentant posar per escrit aquelles poques ganes de viure ni de fer res.

Va mirar per enèssima vegada el móbil sabia que el missatge pel qual es delia no hi sortiria. Tenia ganes de llençar el mòvil per la finestra però era incapaç de fer-ho, i tot per un per-si-de-cas situat en aquell punt exacte entre els dos pits i ben endins.

Ja eren les dues del migdia tocades quan havia obert finalment la porta de casa. Havia dinat amb un salt. Després, una espècie de remordiment li havia fet recollir el rentaplats i rentar les paielles. No era un acte de no res. El marit avui feia jornada doble i no li semblava just que en arribar, a sobre, hagues de recollir els plats. No era una qüestió d’amor, ni de corresponsibilitat, només de simple justicia. Per ella, els plats ja es podrien anar acumulant a la pica fins dalt de tot. Però clar, no vivia sola. I això era la seva gran perdició i la seva gran salvació a la vegada.

Va mirar el rellotge i es va adonar que aquell dia les hores passaven molt a poc a poc. L’eternitat, si és que existís, deuria ser terrible, sense res a esperar.

Desesperadament lenta, desesperadament avorrida, desesperadament absent.

Roser