Fluixet

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes a abraçar-me una mica la vida. Com si no goses tocar-me gaire però per fer-me saber que encara era aquí.

M’has dit que has guanyat una partida que tothom, menys tu, donava per perduda. Contra tot pronòstic els índexs tumorals han baixat de 900 a menys de 30. No cal ser massa bo en mates per l'optimisme. I quan ho he sabut he sentit com no des de fa dies una mena d’escalfor de mà que n’acarona una altra. Una escalfor allà en aquell punt just de la cintura on jo dic que s’ajunten el cel i la terra i on sempre se m’hi fan aquells nusos impossibles de deslligar si no és a base de carícies i tendreses, temps i llàgrimes.

Tu amb les ganes de viure sortint a pressió per tots els porus de la teva pell i jo amb les ganes de no, supurant per totes les ferides. Tu mirant de fit a fit la químio desafiant amb la força dels valents; jo abaixant la mirada covarda davant d'un rentat d’estómac rendint-me a l’evidència que un no marxa quan vol sinó quan el criden.

Però amb tot puc dir que sí, que la fotografia que m’has enviat pel mòbil, feta a correcuita per l’emoció del moment, on et donaven el comunicat d’alta mèdica, m’ha fet pessigolles a la panxa i m’ha reconciliat una mica amb Ella. I he notat com el nus, el del cel i la terra, s’afluixava una mica.

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes, a abraçar-me una mica la vida i a mi m’agradaria abraçar-te tan fort i fondre’m amb tu en el gust, la il.lusió i les ganes d’aquella platja de Salses fa tants d’anys.

Roser

Sin tu latido

Que avui s’hagi mort Luis Eduardo Aute fa encara la tristesa una mica més rabiosa o la ràbia una mica més trista. Tot i el sol que brilla en un cel impol·lut, entestat a recordar-nos que els núvols només hi són de passada i que l’únic que sempre és el buit. Un buit que ens embolcalla per fora i ens omple per dins. Un buit immens infinit, que hem omplert de coses que es perceben amb els cinc sentits i de coses que no. De matèria física com ara un plat, un sostre, un roc o una guitarra i de coses que no com ara una por, un t’estimo, un pensament o un record. 

Que res és més que allò que imaginem, que creem, que bastim en un lloc recòndit del cervell on fabriquem la vida petita. I que la Vida en majúscules, és feta de no res. Un no-res infinit on es bressolen eternes les lletres que un dia em cantaves fluixet a la vora del mar, “Ay, amor mío, que terriblemente absurdo es estar vivo, sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido”. 

Com et trobo a faltar.

Roser

Fils de colors per a una princesa trista.

Feia mandales de ganxet. Com si anés teixint amb colors aquella  mens de no-res i de mentides que ho impregnava tot. Començava sempre fent un cercle màgic, com es comencen totes les coses boniques a la vida, com amb un conjur perquè tot vagi bé —encara que després resulti que no. Després buscava una cadència per teixir un nou cercle concèntric. Cameta alta, cameta baixa, cameta alta, punt de cadeneta i torna a començar. I anava repetint. Com si fos un mantra. Un mantra de fils.

I mentre, una altra part del pensament se n’anava cap aquell viatge de què acabava de tornar i que, ara, asseguda al sofà fent punts, em semblava ben bé que me l’havia inventat. Si no era per aquelles fotos, que eren com un testimoni de què sí, de què aquell avió m’havia dut a l’altra banda del continent. A un lloc que expressament vaig buscar perquè no hi fes massa calor. Que havia buscat també perquè no hi hagués cap record, cap punt de referència, cap senyal. Una mica com aquell mariner de Sant Pau a qui havent-se-li endut el mar la dona va agafar un rem i s’allunyà terra endins fins que ningú no sabé que allò era un rem i allà es va quedar.

Però jo havia marxat per tornar i per això aquella setmana havia sigut més aviat com una treva. Una treva en aquella lluita aferrissada amb la vida, en aquella guerra perduda abans de començar cap batalla, i que jo m’entossudia a patir, vés a saber per quin motiu. Em feia pensar en la treva olímpica de l’antiga Grècia, en què se suspenien totes les guerres per poder anar i venir i participar en pau en els jocs sagrats. Aquell viatge havia estat per a mi una competició d’alt nivell contra mi mateixa, potser per comprovar si Einstein tenia raó quan deia allò de “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”. I sí, contra tot pronòstic, potser podia atrevir-me a dir que havia guanyat. Així i tot, tornar a casa va ser com submergir-me en una mena d’amnèsia de l’èxit. Acabada la treva em vaig veure abocada  altre cop a la guerra, a la lluita, al buit existencial on em precipitaven els somnis perduts. O l’Einstein tenia raó a mitges o jo no havia sigut prou agosarada.

I de tant en tant havia de desfer totes les passades perquè em descomptava i em saltava algun punt i quedava un forat que no tocava i després no hi havia manera ni d’omplir-lo ni de dissimular-lo sense que es notés. I havia d’escórrer tots els punts, cabdellar  el fil i tornar a començar. “Fent i desfent aprèn l’aprenent”, deia sempre l’àvia. Ella també feia ganxet. I mai sabré si ella, com jo, va necessitar algun dia fer treves amb la vida. Però imagino que sí.

@RoserTR

Abans no marxis

—Hem parlat de tots els temes transcendents de la nostra vida. I ara, què ens queda?

—Parlar dels temes trivials.

La pluja que no ha plogut m’ha esguerrat la tarda de diumenge. Era fàcil dir que no volia anar enlloc perquè plovia però aquest sol a traïció m’ha deixat sense coartada i la passo com puc. M’entretinc a transcriure trossos que sento d’una pel·li que veig sense mirar.

Penso que si la nostra història fos un film ens acusarien de plagi. O potser m’he fet el plagi a mida. Potser sí. Que ja em coneixes, em faig pel·lícules fins i tot de les pel·lis de la tele. No he canviat.

—Com pot ser que una de les pitjors nits de la meva vida hagi sigut també una de les millors?

El tempo, però, ens salvaria un xic de la condemna : els protas viuen en una nit el que nosaltres en sis mesos. Però aquest decalatge de temps no modifica el preu de la pregunta. Perquè sí, hi ha preguntes que no tenen resposta però tenen un preu. I ell i ella —i nosaltres—,  en una nit —en sis mesos—, paguen —vam pagar— el preu de descobrir una evidència que no agrada. I és que la tornada de la cançó de fons —la felicitat és per als aficionats— no és només d’atrezzo, és veritat. Pels altres, pels professionals del fracàs —ets el rei dels fracassats de Nova York, li diu ella a ell de broma abans d’enamorar-se’n— ,en comptes de felicitat hi ha d’altres coses.

I encara,

—Crec que hem evitat d’enfrontar-nos a la realitat durant massa temps, no creus?

—Estimem a qui estimem; és una merda.

I no, no les diuen juntes aquestes dues frases; és més, em sembla que les diu el mateix personatge.

Però a mi em surt de posar-les juntes i en forma de diàleg. Tu i jo. O a la inversa. Penso en aquell bar fosc i rònec de Gràcia i totes aquelles converses profundes on ens vam despullar l’ànima i les ganes abans que arribessin els dies de parlar de les coses trivials.

Però Abans no marxis  (sí, casualment  és el títol del drama) deixa’m dir-te veu en off

—Gràcies per ensenyar-me que podem estimar més d’una persona en aquesta vida.

@RoserTR

Guarda’m

Guarda’m els bons moments de la vida, que en tinc i molts, però m’entossudeixo a amagar-los rere una cortina negra i fosca en els molts dies pintats de gris fosc, que també hi son. I massa. I llavors em sembla que mai han existit o que mai han de tornar aquests bons moments si és que, per atzar la memòria no els ha esborrat encara del tot i m’agafa un atac de nostàlgia. 

Guarda’m en el pot dels bons moments, aquell passejar entre les flors i els colors d’una tarda radiant de primavera, aquella rialla, aquell parlar de tot i de res, aquell descobrir-nos l’un en l’altre allò que mai havíem ni sospitat.

Guarda-me’ls com si et fes confiança del tresor més preuat i obre-me’l amb delicadesa aquells dies en què ja no puc més. Només per recordar-me que sí que n’hi ha de dies amb gust de mel i olor de getsamí.

Roser

La part petita

Tenia set anys. Ja sabia que els reis son els pares. Això potser va fer la decepció més petita. O més gran, ves a saber. M’agradaven les nines, els donava vida pròpia i els estimava com suposo que després no he sabut estimar ningú. Ni els meus fills. A la carta als reis vaig demanar un nino que em tenia el cor robat i que quan li treies el xumet de la boca plorava. Cariñoso, es deia —-i ja sé que el nom sona ridícul però us heu de situar en la dècada dels 70 i llavors, els que la vau viure, ho trobareu d’una normalitat indiscutible—

Bé, doncs jo havia demanat el Cariñoso. Com a prioritat principal. A la nit em vaig aixecar quan encara era tot fosc amb l’excusa d’anar al lavabo, amb un cert sentiment d’impunitat, sabedora que Ses Majestats no entrarien inesperadament per la finestra a mitjanit sinó que dormien plàcidament a l’habitació del costat. I llavors en vaig entrellucar la sil.lueta —i la felicitat d’un somni aconseguit— entre la resta de paquetets ben disposat damunt la butaca del menjador. 

Al matí ben d’hora ens vam llevar, la Montse i jo, amb aquella il·lusió als ulls que només tenen els matins del sis de gener. Damunt la butaca hi havia … el Cariñin, germà petit del Cariñoso, molt més petit de tamany i de preu. Me’l vaig mirar, el vaig prendre ben fort entre els meus braços, amb tendresa i li vaig treure el xumet per sentir-lo plorar. 

I com tantes vegades abans i després d’aquell dia, en un racó amagat i inconscient de molt endins s’anava covant aquell sentiment que ha amarat tota la meva vida fins avui: Jo de la vida, només me’n mereixo la part petita.

Roser

Orgullosament sense orgull

L’orgull i jo ja fa temps que hem partit peres. Ell va per una banda i jo per l’altra. De tant en tant em vol convèncer de tornar. Però jo sé que tornaríem a acabar malament. Millor que ho deixem així. Sóc massa meva jo, per fer-li cas. I encara em queda dignitat. 

Bé, a aquestes hores de la nit, de dignitat poca, però és que demà vull presumir davant de tots del títol de Cavaller del Vullescriure. Això sí, sense orgull. Que sóc molt meva jo.

Roser

La Nit de lletres - Vullescriure - 6ª edició

Tema: "L'orgull"

Procrastinant la Vida

“ Si un dia he de morir…. “ vaig sentir que cantaven ahir a la radio del cotxe. No sé què més continuava però era alguna cosa així com enterreu-me a la terra que em va veure néixer. Això darrer, “vale”. Res a dir.

El que em va neguitejar va ser el principi de la cançó. Vaig pensar que hi ha gent que o és molt optimista, o és ignorant, o és cega, d’aquella mena de ceguesa que et fa pensar que el que no mires no existeix. M’inclino més per això darrer. No ho sé. Darrerament ja no m’hi entenc  gaire amb la gent. Serà que em faig gran.

Ho cantava i es quedava tan ample “si un dia he de morir”, com qui diu “si un dia em trenco una cama”  o , “si un dia plou i no duc paraigües”...Que pot ser que sí, que algun dia passi  però que també podria ser que no. I de morir, un dia ens morirem. Segur. Per tant el condicional hi sobra de totes totes.

En el món tan incert, tan líquid, tan canviant que m’ha tocat de viure, morir és la única certesa absoluta. Hi anava a posar un “gairebé” davant d’absoluta. Ves per on jo també m’hi deixo atrapar… I és que de tant en tant o de sovint en sovint, pensar que seré  eterna em treu el neguit de veure que no aprofito prou bé la Vida tot pensant que ja ho faré més endavant.

Procrastinar: Deixar una feina important per més endavant. O també, demorar una obligació fins al punt de sentir malestar per la pròpia tardança.

Nota: segurament la meva àvia n’hauria dit romancejar i llestos

Croissants de xocolata

Els croissants farcits  de xocolata i les coques, dolcíssimes, tenen aquests dies de final de curs el regust amarg dels adéus i les coses que s’acaben per sempre.

Tenir el valor d’endolcir els moments tristos trobo que  té el seu mèrit. Jo sóc de les que sempre he marxat per la porta del darrera, amb el regust salat  i solitari de les llàgrimes, incapaç de fer ni un intent de queixaladeta de farcit dolç. Que de la nou del coll no em passa.
  

El dia que vaig comprar, convençuda com poques vegades, el pensament de  “mai  es pot dir mai” vaig fer un gran descuit. Mai es pot dir mai excepte quan darrera el mai i afegeixes un més. Mai més. Perquè els mai-més  sí que són ben reals i certs i no tenen volta enrera. I en cada mai-més morim una mica. I diu la cançó que detras de la puerta que se cierra llega un ventanal, però la porta aquella ja no la podrem obrir mai més i els finestrals … ves a saber on són, si els sabrem trobar i sobretot, si els sabrem obrir. I potser tornaran les orenentes, sí, com deia en Bequer, però no serán les mateixes... 

I mentre empasso un mai-més darrera un altre, la xocolata dels croissants es fon i regalima , damunt la safata, com una metàfora de la vida. Nuestra vidas son los rios que van a dar a la mar , que és el morir  --deia Jorge Manrique. Però abans d’arribar al mar fan meandre en tants mai-més, com si es preparessin pel mai-més definitiu. 

Roser

Per amor, encara que sigui mentida

Crec que per amor he fet mai ben poques coses. Per amor del de debò, no per aquell dels boleros, ni d’aquell amor paradoxalment egoista dels francesos a la xocolata: “je l’aime”, i després se la mengen.

Però dins d’aquest ben poques coses hi puc comptar, encara en present, aquesta tossuderia meva per creure’m, encara que sigui mentida i jo ho sàpiga, que estic bé. Que d’aquell enfonsament que em va dur a tocar d’un infern fred com el glaç, que deu ser més terrible encara que el del foc, no en queda gairebé ni el record. Per amor. Per amor a  tots els qui no heu pogut triar-me, perquè un dia, bon dia o mal dia (tant se val), em vaig ficar en les vostres vides o vosaltres us vau ficar a la meva, sense saber on us posàveu. Així, com en un embut, que hi pots entrar, però després ja no en pots sortir.

I mai com ara he entès que als exalcohòlics no se’ls deixi ni olorar el vi la resta de la seva vida. Perquè jo, addicte al victimisme des de fa tants anys, no em puc permetre ni d’olorar el pensament que si et dic que no estic bé vindràs corrent a veure què em passa. Aquest pensament que em sedueix, i em fa perdre el nord i la raó i em roba els propòsits i la dignitat. Aquestes ganes boges de trobar uns moments de recés i escalfor dins aquesta intempèrie en què m’esforço a transitar de puntetes perquè mai més ningú no m’hi pugui  trobar i el molesti, o l’entristeixi o li encomani. Per amor.

Amb la por immensa d’un matí  no poder-me estar d'arrencar-hi a córrer amb les sabates més sorolloses que tinc, les de ballar claqué, i que tothom se n’assabenti. I perdre contra mi mateixa.

Roser