Croissants de xocolata

Els croissants farcits  de xocolata i les coques, dolcíssimes, tenen aquests dies de final de curs el regust amarg dels adéus i les coses que s’acaben per sempre.

Tenir el valor d’endolcir els moments tristos trobo que  té el seu mèrit. Jo sóc de les que sempre he marxat per la porta del darrera, amb el regust salat  i solitari de les llàgrimes, incapaç de fer ni un intent de queixaladeta de farcit dolç. Que de la nou del coll no em passa.
  

El dia que vaig comprar, convençuda com poques vegades, el pensament de  “mai  es pot dir mai” vaig fer un gran descuit. Mai es pot dir mai excepte quan darrera el mai i afegeixes un més. Mai més. Perquè els mai-més  sí que són ben reals i certs i no tenen volta enrera. I en cada mai-més morim una mica. I diu la cançó que detras de la puerta que se cierra llega un ventanal, però la porta aquella ja no la podrem obrir mai més i els finestrals … ves a saber on són, si els sabrem trobar i sobretot, si els sabrem obrir. I potser tornaran les orenentes, sí, com deia en Bequer, però no serán les mateixes... 

I mentre empasso un mai-més darrera un altre, la xocolata dels croissants es fon i regalima , damunt la safata, com una metàfora de la vida. Nuestra vidas son los rios que van a dar a la mar , que és el morir  --deia Jorge Manrique. Però abans d’arribar al mar fan meandre en tants mai-més, com si es preparessin pel mai-més definitiu. 

Roser