Si obres la caixa dels trons de la Casa de les Falgueres

El sol es ponia darrera la Casa de les Falgueres. Jo en marxava fins no sabia. Per no saber, no sabia ni si hi tornaria.

Just abans de marxar, allò que m’estimava va caure’m de les mans i es va estavellar contra el terra explotant en deu mil trossos 

Després de l’angoixa, la por, el neguit, el cap-rodo, la ràbia i el crit que em van sacsejar de cap a peus, vaig  recollir-ne els bocins com vaig poder i els vaig amagar per sempre —o això és el que creia. Els més grans i sencers els vaig desar dins el calaix de baix de tot de la calaixera; aquells més remenuts que ni tan sols no es podien agafar amb els dits, sota l’estora, d’un cop d’escombra. No volia recordar mai més aquell inesperat i desastrós comiat però era incapaç de llençar ni un trosset petit a les escombraries. Incongruències de la meva vida.

Avui, quan hi he tornat, a la Casa de les Falgueres, no m’hi he pogut resistir. El cap em deia que no però les cames, tossudes, m’han dut cap allà on el cap no volia anar. Sabia que aquell calaix, com la caixa dels trons, no s’hauria de tornar a obrir mai. Ho sabia però com tantes altres coses que sé, no ho he pogut evitar. Me l’he contemplat una bona estona i després l’he obert d’una revolada. Del calaix, com si fos un geni llarg temps empresonat, n’han sortit l’angoixa i la por, el neguit i el cap-rodo, la ràbia i el crit. Els bocins encara els he trobat allà, intactes. N’he agafat un entre els dits i m’he tallat. En sentir el mal l’he deixa’t anar de cop i s’ha esberlat en infinitat de trossos que s’han escampat per tota la sala. Un regalim de sang ha caigut fins al terra de fusta encara  sense envernissar i s'hi ha fet una taca. N’he recollit els trossos  més grans i els he tornar a desar al calaix. La resta, amb un cop d’escombra mal donada, han anat a parar sota l’estora. Tampoc  avui no m’he vist en cor de llençar-los a les escombraries.

I ho sé. Demà, o d’aquí un mes o d’aquí  un any, hi tornaré. I el tornaré  a obrir el calaix,  encara que sàpiga que no, que la Pandora mitològica aquella, va fer molt mal fet d’obrir la caixa dels trons. Però hi ha tantes coses que sé que no he de fer però les faig igual ... Dec venjar-me de quan era petita i mai de mai, o quasi, vaig fer res que sabés que no havia de fer

Algun dia, quan jo ja no hi sigui o quan la Casa de les Falgueres ja no sigui meva sinó d’algú altre, aquest algu-altre aixecarà  la catifa, i hi passarà l’escombra o l’aspiradora per sota. I se’n endurà per sempre i sense saber-ne ben res,  els bocins d’allò que sempre he estimat. I rentarà amb lleixiu totes aquelles taques de sang meva. I és que jo, tot i saber el preu d’obrir la caixa dels trons, l'hauré obert un munt de vegades i sempre m’hauré tallat. Però ningú no ho sabrà, només jo. Com totes les històries, la meva també és feta d'engrunes i bocins que només qui els ha amagat sap reconèixer. O potser només s'ho pensa.