La tossuderia de néixer

Es necessita molta ràbia i una porció elevadíssima de tossuderia per fer passar una pilota de voleibol per un forat de la mida d’una pilota de ping-pong.  No sé si mai més a la vida hi he posat tants ovaris a l’assumpte com aquell 30 de gener. Tot s’ha de dir, que no era sola i que la mare m’hi va ajudar força, segurament empesa per aquell dolor intens que et neix a les entranyes i va i ve com a glopades i et fa veure les estrelles sense ser de nit, barrejada amb aquella il·lusió de veure’m la cara després de nou mesos de fer-li d’okupa melic endins.

No sé si vaig gastar tota la ràbia en aquella meva primera gesta o si me’n va quedar tan poca que la guardo així com qui guarda una última dosi d’un medicament que ja no fabriquen i que saps que si venen maldades serà l’únic que et salvarà la vida. De fet, segons diu la Núria, la meva psicòloga, la meva emoció reprimida –es veu que tots en tenim una– és la ràbia, i fer-me sortir totes les serpents i dimonis de dins a escopinades –que és així com me l’imagino jo, potser per allò de com es representa als còmics– és una tasca ben complicada. I així em va, que gairebé sempre només em sé enfadar per dins on les serpents i els dimonis se munten unes batalles de cal déu, però sense que ningú se n’adoni i després m’agafen uns atacs d’angoixa que no vegis. 

De tossuderia sí que me’n va quedar una mica més. Per sort –què sinó em sembla que ja seria morta– i per no tanta sort, perquè de vegades ser tan tossut et du a no parar fins a aconseguir la lluna en un cove quan és evident que l’únic que aconseguiràs en l’intent és fer-t’hi mal. I mira, després tot son gases i tirites.

Bé, doncs, sigui com sigui que avui fa anys d’aquell dia en què entre la mare i jo ens ho vàrem manegar per assolir amb un èxit més que remarcable, la proesa de néixer, sense saber (jo, no pas la mare, que ella ja feia temps que ho sabia) que comparada amb la proesa que després seria viure, feia una mica de riure i tot.  

Roser

Petites grans certeses

Avui, estimada, faries 52 anys. Després de gairebé 20 hiverns m’he acabat acostumant a la teva absència física i a poc a poc l’he anat substituint per la certesa d’un altre tipus de presència més enllà de les formes i del pensament. M’agrada pensar-ho així tot i que encara són moltes les nits en què somio que tot de cop apareixes de nou a les nostres vides, com si la teva mort hagués sigut només una broma i no ho entenc i et culpo i no et perdono tot aquest patiment que ens vas procurar. L’inconscient és així.

I amb aquesta data al cap, la del teu aniversari, penso, mentre intento escriure el text de la setmana, que què en queda d’aquell món que estrenava segle quan en vares marxar. 

De vegades em sembla que la seva fi és a tocar, tal com ens deia l’àvia, i no pas perquè un dia, de cop, arribi el judici final com ella augurava, sinó perquè amb pressa i sense pausa  tot es va desintegrant. Hem inventat mil tecnologies, però ens hem carregat la saviesa, la intuïció i el sentit comú. Estem a punt de conquerir Mart, però estem convertint la Terra en un abocador gegant de la nostra cobdícia. Hem dotat de pensament propi les màquines i nosaltres hem après a viure com màquines sense capacitat de pensar. Tot ha canviat tant i tan de pressa… Sembla que cada vegada el món va  més a correcuita, com si tingués un deler extraordinàri per arribar a enlloc.

En canvi, d’altres vegades penso que en la seva essència tot continua igual. El sol surt cada matí i es pon cada vesprada. Cada dia hi ha qui neix i qui mort, les persones continuem esquinçant-nos amb el dolor d’una pèrdua i veient-ho tot de color de rosa quan ens sentim enamorats i corresposts. Els infants neixen indefensos, innocents, i vulnerables amb la necessitat vital de ser estimats. I la mort continua sense tenir cap mena de butxaca. Cada vegada sabem més coses sobre la vida, però la vida en si mateixa continua essent el més gran dels misteris. 

I possiblement és a aquestes petites grans certeses  a les que ens continuen aferrant per no naufragar en aquest mar boirós, incert i desdibuixat en què avui ens toca de nedar. 

Avui, estimada, faries 52  anys i el món, ja ho veus, més de dret o de gairell, continua girant. 

Roser

16/01/2021

A propòsit dels diners...

Estimada Júlia,

Em preguntes en la teva darrera carta que com vaig de diners. T’he de dir que, un cop cobertes les necessitats més bàsiques, els diners han deixat de tenir per a mi cap mena d’importància. Sembla estrany tenint en compte com m’havia arribat a preocupar aquest tema fa tan sols uns mesos. Si t’he de ser sincera, a hores d’ara els necessito per ben poca cosa si no és per pagar els rebuts imprescindibles de la llum, l’aigua i l’internet. Ja saps que la casa és de propietat, i per menjar, amb les quatre verdures de l’hort, els ous de les dues gallines i unes quantes coses que em faig dur del super en tinc ben bé prou.

Tot el que vull i anhelo no ho podria comprar ni que fos dipositària de tot l’or del món. Es pot pagar amb diners el somriure perdut, les ganes d’escriure, el delit d’una mirada, la passió de viure…? Res de tot això no té preu i des que aquesta situació insòlita que ens ha tocat viure em manté apartada d’aquells qui estimo i sobretot d’aquell qui estimo –en singular–, que no he tornat a ser la mateixa.

Fa mesos que no m’he comprat cap peça de roba. Em vesteixo de qualsevol manera i fujo del mirall com del dimoni. Em dol veure com es va marcint un cos, encara generós, però que ja no admira ningú i que, sobretot, ja no fa feliç a ningú.

Aquí em diràs, perquè et conec, que n’hi ha prou que em faci feliç a mi però de sobres saps que jo soc d’aquella mena de persones que sense l’escalf d’una altra mirada que em faci de mirall em sento ben poca cosa. Ja m’ho has dit sempre que quan em van fabricar es van descuidar de posar-me un bon pessic d’això que està tan de moda i que en diuen autoestima…

En canvi admiro la teva valentia, el teu desaferrament i la teva independència de tot i de tothom. Si tens, bé; si no tens, també. No saps pas com t’ho envejo! Veus?, si això es pogués comprar sí que t’ho compraria sense importar-me ben gota la quantitat de diners que em demanessis… Sé que no tot són flors i violes però ja diuen que sempre veiem més verda l’herba de casa del veí.

I tu, cara Júlia, com vas de diners?

Roser TR

Ja som demà?

De tots les paraules que en Jan coneixia, “demà” era, sense cap mena de dubte, la més misteriosas i apassionant. Era una paraula màgica. Tota plena de somnis, il·lusions i coses per fer. Demà, demà ho farem! deia sempre la mare.

—Ja som demà? —preguntava de tant en tant en Jan. 

—No, som avui —contestava tothom

Realment “demà” havia de ser un dia molt especial, si trigava tant a arribar.

—Àvia, tu saps quan arribarà demà? En tinc tantes ganes! 

Ella va riure… 

—Demà serà quan te’n vagis a dormir i després t’aixequis! 

—De debò? —va xisclar en Jan entre sorprès i emocionat! 

Se’n va anar a dormir ben nerviós. Quan es llevés per fi seria demà!

Els primers rajos de sol es filtraven entre les escletxes de la persiana quan en Jan sortí corrents cap al llit de la mare i d’un salt es feu polissó entre els seus llençols.

—Mare, Mare… Quin dia som? --va dir en Jan amb aire triomfal. 

—Dijous. 

—No, no. Vull dir... que ja som demà? 

—No, amor meu, avui som avui —digué la mare entre badall i badall.

Trist i decebut en Jan li va explicar a l’àvia. 

—Àvia o tu o la mare aneu equivocades —va sentenciar.

L’àvia se’l va mirar entre múrria i enriolada. Llavors va dur en Jan a l’esplanada terrosa de darrere la casa. Les ombres jeien llarguíssimes sobre el terra polsós. 

—Mira de trepitjar l’ombra del teu cap. 

—Fàcil! 

I va començar a córrer provant d’empaitar-se el cap. Va córrer i córrer per tot el camp però no hi havia maneres. L’ombra no es deixava atrapar. Al final, cansat i vermell va dir: 

—Àvia, és impossible!

—Doncs mira, el demà és com l’ombra del teu cap; per molt que corris no el podràs atrapar mai. 

El nen es va quedar una mica moix.

—Ara digue’m Jan, mentre corries, què has vist? 

—Res, àvia, només pensava a atrapar la meva ombra-de-cap. 

—Doncs mira, has passat pel costat d’un vidre de colors, d’una sargantana cuablava, una pedra brillant, una ploma de gavina … petits tresors que t’has perdut. Corries darrere el demà i t’has perdut tots els petits tresors del camí.

En Jan, bocabat, li feu una gran abraçada. Ella se’l mirà amb una tendresa infinita. Tant de bo el net aprengués ben aviat allò que a ella li havia costat més de mitja vida… I encara de vegades...

Roser

Fluixet

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes a abraçar-me una mica la vida. Com si no goses tocar-me gaire però per fer-me saber que encara era aquí.

M’has dit que has guanyat una partida que tothom, menys tu, donava per perduda. Contra tot pronòstic els índexs tumorals han baixat de 900 a menys de 30. No cal ser massa bo en mates per l'optimisme. I quan ho he sabut he sentit com no des de fa dies una mena d’escalfor de mà que n’acarona una altra. Una escalfor allà en aquell punt just de la cintura on jo dic que s’ajunten el cel i la terra i on sempre se m’hi fan aquells nusos impossibles de deslligar si no és a base de carícies i tendreses, temps i llàgrimes.

Tu amb les ganes de viure sortint a pressió per tots els porus de la teva pell i jo amb les ganes de no, supurant per totes les ferides. Tu mirant de fit a fit la químio desafiant amb la força dels valents; jo abaixant la mirada covarda davant d'un rentat d’estómac rendint-me a l’evidència que un no marxa quan vol sinó quan el criden.

Però amb tot puc dir que sí, que la fotografia que m’has enviat pel mòbil, feta a correcuita per l’emoció del moment, on et donaven el comunicat d’alta mèdica, m’ha fet pessigolles a la panxa i m’ha reconciliat una mica amb Ella. I he notat com el nus, el del cel i la terra, s’afluixava una mica.

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes, a abraçar-me una mica la vida i a mi m’agradaria abraçar-te tan fort i fondre’m amb tu en el gust, la il.lusió i les ganes d’aquella platja de Salses fa tants d’anys.

Roser

Onades i Yzaguirre

Sobrevius a la gran onada que t’engoleix arrapada a una ampolla d’Yzaguirre en una mà i a les pastilles de diazepam a l’altre. Qualsevol amb dos dits de front et diria que és millor arrapar-se a una boia o a un tauló de fusta o navegar damunt el llom d’un dofí. Però no has trobat ni una cosa ni les altres. I amb la por dels teus dotze anys vas aprendre a tips de plorar que l’única manera de no enfonsar-se quan no tens res a la vora per arrapar-te és deixar de lluitar contra la por a ser engolida i relaxar-se damunt l’aigua i fer el mort. Però el teu cervell mana sobre el teu cos i tot intent de relaxació és inútil. Ara ets la nena petita que té pànic a negar-se i l’adolescent que mai vas ser quan n’era l’hora que creu que una combinació d’alcohol i benzodiazepines et salven de la tensió que et durà al fons de l’abisme i no et permetrà surar. Ser a destemps les edats que no ens pertoquen et duen a llocs estrambòtics com és trobar el primer amor quan ja han passat el segon el tercer i el quart i t’has ficat al llit amb mig mon --el teu mig petit mon-- ni que sigui en somnis humits de nits sense lluna ni estels. I que aquest primer amor es converteixi en la gran onada que mai hauries ni imaginat.

Són les quatre de la matinada, la finestra entreoberta et duu el silenci de mil batalles lliurades en els somnis dels qui lluiten a darrere els balcons que no són teus. Potser algú lluita com ara tu contra una onada gegant, amb les seves pròpies eines, la seva pròpia angoixa, la seva pròpia por. Al cap i a la fi viure és anar esquivant onades fins aprendre que l’onada contra la qual lluitaves era feta de la mateixa aigua que tu.

                                                                                                                                          @RoserTR

Sin tu latido

Que avui s’hagi mort Luis Eduardo Aute fa encara la tristesa una mica més rabiosa o la ràbia una mica més trista. Tot i el sol que brilla en un cel impol·lut, entestat a recordar-nos que els núvols només hi són de passada i que l’únic que sempre és el buit. Un buit que ens embolcalla per fora i ens omple per dins. Un buit immens infinit, que hem omplert de coses que es perceben amb els cinc sentits i de coses que no. De matèria física com ara un plat, un sostre, un roc o una guitarra i de coses que no com ara una por, un t’estimo, un pensament o un record. 

Que res és més que allò que imaginem, que creem, que bastim en un lloc recòndit del cervell on fabriquem la vida petita. I que la Vida en majúscules, és feta de no res. Un no-res infinit on es bressolen eternes les lletres que un dia em cantaves fluixet a la vora del mar, “Ay, amor mío, que terriblemente absurdo es estar vivo, sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido”. 

Com et trobo a faltar.

Roser

Abisme

Fuges. Corres i no veus. Els peus nus i la sang al tou dels dits. No veus, però saps. Saps amb aquest sisè sentit que t’ha salvat tantes vegades que ets a la vora del precipici. I t’atures dos segons i cinc centímetres abans de l’estimball. Bascules damunt una roca inestable, que intueixes fràgil i que no t’aguantarà per massa temps.

Escoltes.
Una veu fonda, persuasiva,
“Avança. Que el buit t’aculli. No dubtis. La victòria és dels valents. Llença’t. Sense por. A l’abisme. Avança. Llença’t. Ja trigues”
— Calla!

Una veu suau, com de seda.
“Recula. Torna. Desfés. Mitja volta i marxa enrere. Una rendició a temps és la millor victòria. Vinga, torna ja”. Com un xiuxiueig, com un mantra.
— Prou!

I tu allà al mig entre dues pors. La por a tornar a allò que coneixes i la por a llençar-te a allò que no. Esclava d’una tria. Perquè ho saps: triar no triar també és una tria. Voldries ser gat de Schrödinger. I ser àngel i dimoni a la vegada
.
S’aturen les veus i es fa un silenci ple. I de cop hi veus. Més enllà dels ulls i les paraules. Ets només consciència, ets l’espai buit on transcorren els teus pensaments. Ara saps. Sense necessitat de comprendre. I arrenques a volar, per sobre l’abisme, per sobre el retorn. Ja no hi ha tria, no hi ha dos, ni tres. Tot és u. Voles.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: xiuxiueig
Escriure amb l'oïda

El color dels somnis

T’obres al nou dia en blanc i negre. D’esma et fiques a la dutxa i tornes a tancar els ulls. Sents com l’aigua tèbia acarona cada racó del teu cos. Somies. Els somnis de la nit són sempre capriciosos i sense possibilitat de tria. En canvi, aquests de primera hora del matí els esculls amb tota cura, com una mena de preludi del color que vols que determini el teu avui.
Ahir vares triar un somni de color blau. Vas somiar un dia dolç i en calma, com bressolat per un mar adormit. Exempt de sobresalts, inofensiu com un cel blau de primavera esquitxat de núvols innocents i juganers.
Fa molt de temps que no et decideixes pels verds, pels dies esperançats, amb la sensació que tot és possible. Possible encara i tot per fer. Un somni com d’herba verda, de queixalada de poma, de molsa i falguera en un bosc verge de qualsevol impossible.
En canvi, darrerament t’has valgut, fins i tot potser has abusat, de massa somnis marrons, en una mena de contrasentit com és el fet de somiar que no vols tenir cap somni. Dies bruns i torrats, de terra ferma, de llenya seca, de castanyes espetegant al foc i resignades al seu inevitable destí.

Ara, ja fora de la dutxa, amanyagada per la incondicional i fidel tovallola, esculls curosament d’entre tot el reguitzell d’ulleres de vidres de colors que guardes dins l’armari, les que millor et permetran de viure el somni d’avui.
N'has triat un de roig encès, de vermell passió. Com una alenada de foc pujant-te des dels talons, els turmells, els genolls, les cuixes… embolcallant els teus pits com una serp de brases enceses. Vols un desig intens, més pujat que el recurrent color magenta només ideal pel desig petit i descafeïnat dels dies amb prou feines pujats de to. Prens el vermell pur, un 255 sense barreges, com la sang, com la cirera madura i cruixent a punt de mossegar. Et poses les ulleres i amb un cop de peu tanques la porta del bany i llences la tovallola. El sol, enrojolat i còmplice pinta de colors calents l’albada i et pica l’ullet.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: ulleres

Escriure amb la vista

Ho faries?

Em preguntes i se’m glaça el silenci a la boca. La mirada encara brilla. La rialla cau i els meus ulls la busquen per terra per tenir alguna excusa que em salvi de mirar-te als teus. Sé que del color de la resposta en depenen la resta de preguntes que em faré en el que em quedi de vida.

Mil píndoles de colors em volten pel cap i amb tot sé que només hi ha dos colors a triar: el vermell i el blau. Els altres colors són d’attrezzo. La pel·li de Màtrix la vaig veure un dia núvol del passat desembre, i de llavors ençà he temut i esperat a parts iguals el dia en què finalment et llençaries al buit.
Sí o no? Com poden dues lletres capgirar tota una vida o, per contra, confinar-la per sempre a la més asèptica monotonia?

Finalment, em revolto tremolant en un sí vermell que m’esclata a la boca com granulat de sidral inundant-la de mil sensacions efervescents. Pessigolles al coll, a la panxa i just al punt on s’ajunten les cuixes. Bogeria de neurones. Taquicàrdies i endorfines. Plors i riures. Dragon khan d’emocions. Tsunamis de sentiments.

Podria haver-me adormit en un no blavós, insípid i tranquil. Mesurat i calmant. Balsàmic i anodí. Narcòtic i avorrit. Dejuni de sensacions. Tardes de diumenge.

Però llavors…m'hauria perdut tantes coses. I el que és pitjor, no ho sabria.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: silenci

Fils de colors per a una princesa trista.

Feia mandales de ganxet. Com si anés teixint amb colors aquella  mens de no-res i de mentides que ho impregnava tot. Començava sempre fent un cercle màgic, com es comencen totes les coses boniques a la vida, com amb un conjur perquè tot vagi bé —encara que després resulti que no. Després buscava una cadència per teixir un nou cercle concèntric. Cameta alta, cameta baixa, cameta alta, punt de cadeneta i torna a començar. I anava repetint. Com si fos un mantra. Un mantra de fils.

I mentre, una altra part del pensament se n’anava cap aquell viatge de què acabava de tornar i que, ara, asseguda al sofà fent punts, em semblava ben bé que me l’havia inventat. Si no era per aquelles fotos, que eren com un testimoni de què sí, de què aquell avió m’havia dut a l’altra banda del continent. A un lloc que expressament vaig buscar perquè no hi fes massa calor. Que havia buscat també perquè no hi hagués cap record, cap punt de referència, cap senyal. Una mica com aquell mariner de Sant Pau a qui havent-se-li endut el mar la dona va agafar un rem i s’allunyà terra endins fins que ningú no sabé que allò era un rem i allà es va quedar.

Però jo havia marxat per tornar i per això aquella setmana havia sigut més aviat com una treva. Una treva en aquella lluita aferrissada amb la vida, en aquella guerra perduda abans de començar cap batalla, i que jo m’entossudia a patir, vés a saber per quin motiu. Em feia pensar en la treva olímpica de l’antiga Grècia, en què se suspenien totes les guerres per poder anar i venir i participar en pau en els jocs sagrats. Aquell viatge havia estat per a mi una competició d’alt nivell contra mi mateixa, potser per comprovar si Einstein tenia raó quan deia allò de “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”. I sí, contra tot pronòstic, potser podia atrevir-me a dir que havia guanyat. Així i tot, tornar a casa va ser com submergir-me en una mena d’amnèsia de l’èxit. Acabada la treva em vaig veure abocada  altre cop a la guerra, a la lluita, al buit existencial on em precipitaven els somnis perduts. O l’Einstein tenia raó a mitges o jo no havia sigut prou agosarada.

I de tant en tant havia de desfer totes les passades perquè em descomptava i em saltava algun punt i quedava un forat que no tocava i després no hi havia manera ni d’omplir-lo ni de dissimular-lo sense que es notés. I havia d’escórrer tots els punts, cabdellar  el fil i tornar a començar. “Fent i desfent aprèn l’aprenent”, deia sempre l’àvia. Ella també feia ganxet. I mai sabré si ella, com jo, va necessitar algun dia fer treves amb la vida. Però imagino que sí.

@RoserTR

Abans no marxis

—Hem parlat de tots els temes transcendents de la nostra vida. I ara, què ens queda?

—Parlar dels temes trivials.

La pluja que no ha plogut m’ha esguerrat la tarda de diumenge. Era fàcil dir que no volia anar enlloc perquè plovia però aquest sol a traïció m’ha deixat sense coartada i la passo com puc. M’entretinc a transcriure trossos que sento d’una pel·li que veig sense mirar.

Penso que si la nostra història fos un film ens acusarien de plagi. O potser m’he fet el plagi a mida. Potser sí. Que ja em coneixes, em faig pel·lícules fins i tot de les pel·lis de la tele. No he canviat.

—Com pot ser que una de les pitjors nits de la meva vida hagi sigut també una de les millors?

El tempo, però, ens salvaria un xic de la condemna : els protas viuen en una nit el que nosaltres en sis mesos. Però aquest decalatge de temps no modifica el preu de la pregunta. Perquè sí, hi ha preguntes que no tenen resposta però tenen un preu. I ell i ella —i nosaltres—,  en una nit —en sis mesos—, paguen —vam pagar— el preu de descobrir una evidència que no agrada. I és que la tornada de la cançó de fons —la felicitat és per als aficionats— no és només d’atrezzo, és veritat. Pels altres, pels professionals del fracàs —ets el rei dels fracassats de Nova York, li diu ella a ell de broma abans d’enamorar-se’n— ,en comptes de felicitat hi ha d’altres coses.

I encara,

—Crec que hem evitat d’enfrontar-nos a la realitat durant massa temps, no creus?

—Estimem a qui estimem; és una merda.

I no, no les diuen juntes aquestes dues frases; és més, em sembla que les diu el mateix personatge.

Però a mi em surt de posar-les juntes i en forma de diàleg. Tu i jo. O a la inversa. Penso en aquell bar fosc i rònec de Gràcia i totes aquelles converses profundes on ens vam despullar l’ànima i les ganes abans que arribessin els dies de parlar de les coses trivials.

Però Abans no marxis  (sí, casualment  és el títol del drama) deixa’m dir-te veu en off

—Gràcies per ensenyar-me que podem estimar més d’una persona en aquesta vida.

@RoserTR

Al final tot anirà bé

Algú que deu anar vagarejant perdut per la vida com ara jo, ha compartit al twitter una cançó de Doctor Prats ...només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé, que aviat tot el que cou s’ho endura el vent. I l'escolto i em rellisquen les llàgrimes estómac avall perquè ja fa alguns dies que s’amaguen i corren per dins les punyeteres com si en comptes de deixar un regalim de rímel a les galtes intentessin deixar un regalim de fel a l’esòfag a veure si així em faig més cas.

…només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé. Però jo no en tinc prou de sentir-t’ho a dir. Necessito creure-m’ho. Que diu un llibre que estic llegint que quan et creus molt una cosa i hi poses l’emoció i l’agraïment de què ja està passant, passa. Però que t’ho has de creure de debò. I el que passa és que jo m’ho crec tot però de mentida. M’ho crec des d’aquell lloc on fa anys vaig creure’m que tot seria per sempre però que ja sabia que no. Que la vida és bellugadissa com una diana mòbil on encertar el blanc és gairebé impossible, excepte si t’ho creus molt, molt i molt i tens molta punteria. Que l’únic que és per sempre és el mar i les onades que jugues a saltar no són mai les mateixes. Que com deia Heràclit no ens podem banyar mai al mateix riu, perquè l’únic que no canvia és la llera.

I des d’una onada estàtica impossible que m’he inventat dins el cervell, em repeteixo com un mantra que al final tot anirà bé, però sense creure-m’ho de debò.

O calla, que potser el que passa és que en un bucle incomprensible no em crec que no m’ho cregui de veres. I escric això després d’un llarg punt i a part que havia de ser punt i final. Però és que mira, ves per on m’acaben de passar tres onades pel damunt que tenen la mida justa d’un somriure.

I com una premonició, a la bústia trobo el llibre que fa unes setmanes vaig guanyar fent un twitrelat per Ona Digital: Abans no eres així: Una novel·la d’humor que et farà creure que tot és possible de Mònica Pérez Blázquez: I acabo pensant que potser sí que l’únic que cal és canviar de personatge i sintonia i fer com quan érem petites i jugàvem de “parriure”. Vale que jo era…? 

@RoserTR

Servil i acabat, boig per tu

Després d'anys de cantar a plena veu el Boig per tu, ni que fos a la dutxa, un bon dia em vaig assebentar, que aquesta cançó-emblema de Sau que havia seduit a tota una generació, no anava dedicada a cap noia real sino a la lluna, potser com a  metàfora de tants amors impossibles que passen i traspassen per les vides dels humans. 

I un dia que la paraula obligatòria de la Crida 133 del @VullEscriure era "lluna" vaig escriure això, potser pensant en ... enfi... que em va sortir això.



En la terra humida escric, nena estic boig per tu,
em passo els dies esperant les nits.
Ingenu humà, escrius sobre la sorra el somni perdut dels ignorants, esperes la nit, sense adonar-te que esperant la nit has perdut la claror de tots els dies

Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny?
Com pots estimar allò que no veus, que no coneixes, que no has vist mai? De quina vana il.lusió t’has enamorat? De la meva cara fosca, la que ningú mai no ha vist? De la que estimba homes i dones precipici avall en les nits més negres? És aquesta a la que estimes? O estimes la meva cara mirall, la que transforma homes bons en bèsties llops, la que desperta bogeries, la que enverina els sembrats…? Com pots dir que estimes si no saps?

Però dins la teva copa veig reflectida la teva llum
La meva llum? Jo no en tinc de llum; sóc fosca com el sutge, obscura com el ventre d’una serp. La “meva” llum no és sinó el reflex del sol que em vessa cada nit a glopades de petons sense defallir malgrat la meva tossuda indiferència de satèl·lit vanitós. De vegades em deixo fer, de vegades ni un frec als llavis ni un petó al clatell quan estic girada!
I tu penses que em mires a mi i en realitat mires i mires. Però no veus res.

Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum
Pobre humà ignorant embegut del fals elixir dels pensaments i els miratges. Et contemplo des del meu no res i em mofo de com t’emboliques amb les paraules i les emocions i les converteixes en sentiments que t’ofeguen l’ànima, en aquesta copa on dius amb tota la raó del món que et quedaràs atrapat. Atrapat sí, d’impossibles, esperant endebades la felicitat que no trobaràs amagada en cap dels meus obscurs racons.

Servil i acabat, boig per tu
Servil, i esclau. Acabat i finit. Boig i trastocat. Tu. Perquè aquesta lluna impossible que creus estimar tant és només el mirall d’allò que tu anomenes jo. Res més.

A Carles Sabater, també, in memoriam, segura que finalment ha pogut desfer-se del miratge de la lluna des de la Llum del Sol.

@RoserTR

D'arbres i fulles

Assegut al banc de la nostàlgia, contemples com el vent de tardor arrenca salvatge les fulles dels arbres i els despulla del tot. I dubtes si sentir-te fulla o sentir-te arbre en aquest espai de mig novembre on sembla que inexplicablement la vida se t’enfonsa o et reneix o vés a saber què. Que ja no saps si en intentar saber qui ets, et veus fulla arrencada de l’arbre o arbre arrencat d’una fulla. Que al capdavall tot és qüestió de perspectiva i de trencar esquemes, és clar.

Proves d’identificar-te amb la fulla i et veus voleiant sense rumb per mil mons que mai no havies ni somiat, mil muntanyes llunyanes que ni sabies que existien perquè de l’arbre sempre en vas habitar aquell lloc secret sota una branca petita sense vistes al nord. Potser això et va salvar d’aquell altre tramuntanal de primavera que t’hauria arrencat sense pietat i a destemps d’allà on xuclaves la vida. Però ara mil ales invisibles et sostenen i et duen enllà i s’obre com una porta de somnis sense límits, ni horitzó on reposar la mirada. Només un espai immens fet d’allò que fins ara anomenaves no-res.

De sobte un vertigen et tenalla just allà en el tou de l'estómac on fa poc hi han nascut aquestes mil papallones que no saps com controlar, ni d’on han sortit, ara que els dies s'escurcen i arriba la fred.

Els teus pensaments tornen a terra i et veus arbre arrelat amb fermesa al sòl, que roman impassible al llarg dels anys al mateix punt, despullant-se a cada tardor i vestint-se a cada primavera, amb una cadència monòtona i previsible.I feixuga. Però segura. Roure impertorbable. Gegant amb peus de plom. Privat del tot de conèixer altres contrades, altres cels, altres espais… que l’arrelar et dona terra i infern a parts iguals. Saps que mai tocaràs el cel amb els dits essent arbre, que per tastar el blau infinit has d’atrevir-te a volar.

I la tristesa fa parada just allà on fa una estona voleiaven mil papallones que amb la fred de l’hivern que s’acosta són a punt de marxar.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: muntanya

Atrapada

Saps? ja no sé si això que em passa qualificar-ho d'obsessió o d’addicció o de les dues coses alhora. Ras i curt: estic atrapada als teus missatges. Com abans ho vaig estar a ell. Potser encara ho estic. Sí. Segur. El problema és que ell ja no hi és i tinc un “mono” tan gran que t’he hagut de mig inventar a tu per fer-me’l passar. 

I ara estic que no faig res, que no visc sinó és a través d’aquesta estupida pantalla on amb obstinació desesperada vaig buscant trossets de tu que m’amanyaguin l’enyorança que sento d’ell. O del que representava. I sí, hi ha aquesta veueta a dins que em diu que hauria de pensar que això no està bé, però mira, no hi penso. Això de la veu de la consciència, doncs que amb els anys es va encongint. Només que de vegades, es queixa fluixet i em xiuxiueja a cau d’orella que jugo a una mena de joc perillós i tal. Perquè ... i si tu ara, ves per on, et passa que t’acabes penjant de mi? I jo, contenta, clar. La deessa admirada, la fada seductora, la nina de porcellana, una misteriosa bellesa entre la fragilitat i la vanitat, la vulnerabilitat i la fortalesa, la por i la gosadia. Qui, amb una autoestima baixa com la meva, no es deixaria prendre per això? Encara que acabi essent com si et tiren una xarxa per sobre de la que no et pots desenredar i t’acabes fent un embolic de mil dimonis. Sí, potser sí que és com si en aquests moments estigués atrapada en una mena de xarxa o teranyina enorme, d’on no en sé sortir. Sóc com una papallona (podria dir una mosca però papallona queda més romàntic) que es veu a punt de ser devorada per l’aranyota i tot i així només es preocupa per si té les ales rebregades… I no, l’aranyota no ets tu… no malpensis ara...és quelcom de molt més malèfic

Passo per davant dels dies i les hores i els minuts i soc incapaç d’aturar-m´hi. 

Obro i tanco 30, 40 vegades al dia aquest ditxós artilugi que em conecta a tu de forma estranya. Només per veure si hi ets. I de vegades, molt de vegades t’hi trobo, o veig així com que hi has passat sense voler la cosa i hi has deixat un rastre del teu perfum fonedís. Llavor penso si tu ets més intel.ligent que jo i conscient del perill de certes partides, també ets més disciplinat i decideixes no jugar-les. O potser ni més disciplinat ni més intel.ligent, només més poruc. 

I és que damunt la pantalla tu hi escrius les paraules i jo hi poso tota la música i ves per on tu potser ho has escrit a ritme de vals i jo hi sento un rock and roll, que tu ni potser saps ballar. I ja hi som. Per què et faig a mida del que jo necessito. Però clar, ingènua del tot tampoc no ho sóc i ja me’n adono que això no hi ha qui ho entomi per enlloc i que agafo el teu nom i el teu rostre per encabir-hi un desig que no sé acomplir d’altra manera. 

I de tant en tant em penjo dalt d’un núvol i em contemplo i ja no sé si em venen ganes de riure o de plorar. En tot cas em contemplo com si fos un titella a mans d’us sentiments més propis d’una adolescent que d’una senyora de la meva edat. Els deu passar a les altres persones això? I a algunes, com a mínim?

Recordo la M quan em va dir que algun dia hauria de jugar tot el que no vaig jugar de petita. Però no és el mateix jugar a nines que jugar a enamorar-se i/o seduir. I més quan la seducció física queda en un voluntàriament estudiat segon terme, com formant part de les normes implícites del joc. I queda aquesta mena de seducció emocional que és molt més perillosa, em sembla. Perquè mira, un clau és només un clau i ja està. Però les emocions no s’esvaeixen així com així, tal com s’esvaeix el desig després de l’orgasme. Per què hi ha jocs a dues o tres o quatre bandes en què la banda o bandes hi poden prendre mal. I tampoc es tracta d’això. Tot i que de vegades sento com una mena de plaer diabòlic fent aquesta mena de mal. Com un desig de venjança ocult de tot el que m’han fet a mi. 

Prou. Tanco i no premo “enviar” tot i que me’n moro de ganes. Però aquest correu és un nivell massa agosarat per a dos principiant com nosaltres i tinc por que a la pantalla hi aparegui un “game over” fent pampallugues i perdre’t per sempre. 

Instagram, twitter, facebook, res de res. No ets enlloc. Tenia 10 anys, baixava a la plaça i tu no hi eres mai per jugar amb mi. Encara et busco.

Roser

Secrets de l'àvia

Quan era petita l’àvia m’explicava secrets, no seus, sinó de la vida. Un que em va explicar aviat és que quan queies i et pelaves els genolls sempre apareixia màgicament una moneda per allà a prop. Em vaig passar mitja infantesa buscant monedes per terra però tot i que mai en vaig trobar cap —-no mires prou bé em deia—  estava tan capficada buscant-les que del pelat al genoll ja ni me’n sentia.

Un altre secret que em va explicar és que quan perds una cosa l’única manera de trobar-la és no pensant que l’has perduda. I jo tancava els ulls ben fort —veus?ja no hi penso— i després els obria i allò que havia perdut no era enlloc. Fas trampa.

Ara que ja no soc gens petita i fa anys que l’àvia s’ha convertit en enyor, continuo buscant tossudament monedes d’euro quan em faig pelats al cor. Encara no n’he trobat cap però deu ser que una cosa distreu de l’altra. I aquest i no cap altre devia ser el primer gran secret de l’àvia.

I ara que també sé que els millors moments de la vida solen arribar just quan no els busques, m’aixeco cada dia pensant que no en buscaré cap . Però pensar que no hi vols pensar en  és la manera més segura de pensar-hi. I ara, per exemple, demà que és un divendres normal, és no buscar  que passi res però en el fons sí. I això és fer trampes diria l’àvia. I jo ja ho sé. Però mira. 

Roser

Guarda’m

Guarda’m els bons moments de la vida, que en tinc i molts, però m’entossudeixo a amagar-los rere una cortina negra i fosca en els molts dies pintats de gris fosc, que també hi son. I massa. I llavors em sembla que mai han existit o que mai han de tornar aquests bons moments si és que, per atzar la memòria no els ha esborrat encara del tot i m’agafa un atac de nostàlgia. 

Guarda’m en el pot dels bons moments, aquell passejar entre les flors i els colors d’una tarda radiant de primavera, aquella rialla, aquell parlar de tot i de res, aquell descobrir-nos l’un en l’altre allò que mai havíem ni sospitat.

Guarda-me’ls com si et fes confiança del tresor més preuat i obre-me’l amb delicadesa aquells dies en què ja no puc més. Només per recordar-me que sí que n’hi ha de dies amb gust de mel i olor de getsamí.

Roser

La part petita

Tenia set anys. Ja sabia que els reis son els pares. Això potser va fer la decepció més petita. O més gran, ves a saber. M’agradaven les nines, els donava vida pròpia i els estimava com suposo que després no he sabut estimar ningú. Ni els meus fills. A la carta als reis vaig demanar un nino que em tenia el cor robat i que quan li treies el xumet de la boca plorava. Cariñoso, es deia —-i ja sé que el nom sona ridícul però us heu de situar en la dècada dels 70 i llavors, els que la vau viure, ho trobareu d’una normalitat indiscutible—

Bé, doncs jo havia demanat el Cariñoso. Com a prioritat principal. A la nit em vaig aixecar quan encara era tot fosc amb l’excusa d’anar al lavabo, amb un cert sentiment d’impunitat, sabedora que Ses Majestats no entrarien inesperadament per la finestra a mitjanit sinó que dormien plàcidament a l’habitació del costat. I llavors en vaig entrellucar la sil.lueta —i la felicitat d’un somni aconseguit— entre la resta de paquetets ben disposat damunt la butaca del menjador. 

Al matí ben d’hora ens vam llevar, la Montse i jo, amb aquella il·lusió als ulls que només tenen els matins del sis de gener. Damunt la butaca hi havia … el Cariñin, germà petit del Cariñoso, molt més petit de tamany i de preu. Me’l vaig mirar, el vaig prendre ben fort entre els meus braços, amb tendresa i li vaig treure el xumet per sentir-lo plorar. 

I com tantes vegades abans i després d’aquell dia, en un racó amagat i inconscient de molt endins s’anava covant aquell sentiment que ha amarat tota la meva vida fins avui: Jo de la vida, només me’n mereixo la part petita.

Roser

Què és el perill?

Què és el perill? em preguntes. Mentre claves la teva mirada en els meus ulls. Jo imagino Bequer definint la poesia. I recordo aquells versos que llegíem fa tants anys.

Què és el perill? I sé que el perill és perdre'm per sempre més en aquesta mirada que no em pertany. O sí. Però només a estones.

Què és el perill? I sé que el perill s'amaga en cada paraula i cada gest, cada carícia, cada bes. D'allò que hauria pogut ser i no vam deixar que fos. Potser per lleialtat o per covardia. O per aquell sisè sentit que ens salva, ni que sigui a puntades de peu i de mala gana. Que hi ha somnis que es tornen malsons quan es fan realitat. Que només son  bells mentre són impossibles

Què és el perill? I sé que el perill serà perdre les ganes de viure atrapada sota els llençols de setí i imaginant un mai més sense final.

Què és el perill? I sé que el perill serà vendre'm a qui estigui disposat a pagar per mi el preu de tot el que enyoro en forma de maldestre miratge. I no cobrar mai. Roma no paga els traïdors; Ni la valentia tampoc. 

Roser

La Nit de lletres - Vullescriure - 6ª edició

Tema: "El perill"