Servil i acabat, boig per tu

Després d'anys de cantar a plena veu el Boig per tu, ni que fos a la dutxa, un bon dia em vaig assebentar, que aquesta cançó-emblema de Sau que havia seduit a tota una generació, no anava dedicada a cap noia real sino a la lluna, potser com a  metàfora de tants amors impossibles que passen i traspassen per les vides dels humans. 

I un dia que la paraula obligatòria de la Crida 133 del @VullEscriure era "lluna" vaig escriure això, potser pensant en ... enfi... que em va sortir això.



En la terra humida escric, nena estic boig per tu,
em passo els dies esperant les nits.
Ingenu humà, escrius sobre la sorra el somni perdut dels ignorants, esperes la nit, sense adonar-te que esperant la nit has perdut la claror de tots els dies

Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny?
Com pots estimar allò que no veus, que no coneixes, que no has vist mai? De quina vana il.lusió t’has enamorat? De la meva cara fosca, la que ningú mai no ha vist? De la que estimba homes i dones precipici avall en les nits més negres? És aquesta a la que estimes? O estimes la meva cara mirall, la que transforma homes bons en bèsties llops, la que desperta bogeries, la que enverina els sembrats…? Com pots dir que estimes si no saps?

Però dins la teva copa veig reflectida la teva llum
La meva llum? Jo no en tinc de llum; sóc fosca com el sutge, obscura com el ventre d’una serp. La “meva” llum no és sinó el reflex del sol que em vessa cada nit a glopades de petons sense defallir malgrat la meva tossuda indiferència de satèl·lit vanitós. De vegades em deixo fer, de vegades ni un frec als llavis ni un petó al clatell quan estic girada!
I tu penses que em mires a mi i en realitat mires i mires. Però no veus res.

Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum
Pobre humà ignorant embegut del fals elixir dels pensaments i els miratges. Et contemplo des del meu no res i em mofo de com t’emboliques amb les paraules i les emocions i les converteixes en sentiments que t’ofeguen l’ànima, en aquesta copa on dius amb tota la raó del món que et quedaràs atrapat. Atrapat sí, d’impossibles, esperant endebades la felicitat que no trobaràs amagada en cap dels meus obscurs racons.

Servil i acabat, boig per tu
Servil, i esclau. Acabat i finit. Boig i trastocat. Tu. Perquè aquesta lluna impossible que creus estimar tant és només el mirall d’allò que tu anomenes jo. Res més.

A Carles Sabater, també, in memoriam, segura que finalment ha pogut desfer-se del miratge de la lluna des de la Llum del Sol.

@RoserTR