Avui ens hem trobat pel carrer i com cada vegada que l’atzar ens convoca, des de fa més de vint anys, després de xerrar un moment hem acabat dient que sí, que hem de quedar per fer un cafè. Que el tenim pendent de fa molt temps i que d’aquesta no passa. I hem rigut, d’aquell riure cap enfora que vol disfressar totes les penes de cap endins, com si ens fes d’escut o de closca de tortuga on aixoplugar els temors.
Valga’m déu que és tard! I hem marxat delerosos tots dos d’acomiadar-nos abans que aquest cafè es materialitzés en una hora i un lloc. Com si ens fes por el regust amarg que podria deixar-nos malgrat el sucre afegit —jo de canya, i tu? O descobrir-nos l’addicció a la cigarreta que en ve tot darrere —recordes quan ens vam jurar no caure mai a les xarxes malèvoles i alienadores del tabac? O enamorar-nos a destemps del gest subtil de remenar amb la cullereta a poc a poc mentre a l’escuma s’hi va formant una espiral que engoleix aquell pensament que ha caigut dins —de qui dels dos deu ser aquest pensament? O cremar-nos la llengua amb la pressa de veure’ns la tassa bullint d’un glop i sortir corrents —en el mateix sentit o sentits contraris?
Que en diem cafè però que en realitat, el que tenim pendent, tu ho saps i jo també, és un somni d’amor des de fa gairebé un quart de segle.
@RoserTR
Paraula obligatòria: tortuga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada