A casa em diuen Ventafocs però a mi m’agrada més Cinderella. Em fa sentir especial i única. És un nom bonic que m’agrada repetir una vegada i una altra: Cinderella… Cinderella, amb la pronúncia italiana, així amb la ela ben geminada.
La mare va morir quan jo vaig néixer i el pare es va tornar a casar quan jo tenia pocs anys. La seva nova dona tenia dues filles; ella es va convertir en la meva madrastra i elles dues en les meves germanastres. Si us he de dir la veritat, trobo a les meves germanastres lletges i cregudes, tot el dia es queixen i no saben fer ben res. Són grasses i malfetes. La seva mare els compra els millors vestits i els més cars però quan les veig tan empolainades i, malgrat tot, tan poc atractives, sempre recordo allò de la mona i la seda. La madrastra no és pas més bonica. A part de ser lletja com elles és vella i rondinaire i només sap fer que presumir de les seves filles. A mi em tracta molt malament i em fa fer les feines més pesades de la casa com si fos una criada més. M’insulta i em crida i em fa quedar malament davant de tothom. Però jo sé que és per enveja. Perquè jo soc més bonica que les seves filles i més dolça i més agradable i més tot. Elles tenen els diners però jo tinc el que no es pot comprar amb tots els diners del món. I penso que això els fa molta ràbia. O com a mínim, si jo fos d’elles, me’n faria molta.
Aquest dissabte el príncep fa una festa per buscar xicota. Sempre me l’he mirat amb bons ulls. Em sembla una persona sensible i dolça encara que això, com que és un príncep i s’ha de fer respectar, no ho sap gairebé ningú. Però jo sí que ho sé. I també sé que de vegades hi ha coses que l’amoïnen i el preocupen i que no les pot explicar a ningú perquè no fan per una persona de la seva posició. M’agradaria anar a aquest ball que organitza. Tanco els ulls i m’imagino que fart de tota la cridòria surt al jardí sol i em veu allà asseguda i es posa a parlar amb mi i descobreix que el millor no era a dins la festa sinó a fora. S’adona de què soc com ningú mai ha pensat que fos i s’enamora de mi. Però la meva madrastra i les meves germanastres no em deixaran anar al ball ni de casualitat.
********************************
Al final vaig poder anar a la festa. No sé com se’m va aparèixer una mena de fada fadrina i em va concedir el favor de poder anar al ball sense que ningú no se n’adonés. De les cortines del menjador me’n va fer un preciós vestit de nit i va convertir un parell de carbasses en un cotxe magnífic per a poder-hi anar.
A la festa hi havia les meves germanastres i moltes altres noies que volien lligar-se al príncep per convertir-se en princeses i presumir i “xulejar” de marit i posició. Però jo em mirava el príncep de lluny i pensava en tot el que ell devia estar pensant i en com havia de ser dur fer cara de passar-ho bé si no s’ho estava passant gens de bé. I que potser això de ser príncep no li agradava gens ni mica i el que ell volia era dur una vida normal amb gent que l’estimés de debò i no només per interès i em sembla que d’aquestes persones no n’hi havia gaires.
El cas és que el príncep anava ballant amb cadascuna de les noies de la festa per veure si n’hi havia alguna que li fes el pes, així com qui tria melons, i al cap d’una bona estona em va tocar a mi. I jo estava morta de vergonya i no sabia què dir-li però ell va començar a enraonar --suposo que tenia una mena de guió après per repetir com un lloro cada vegada que estrenava ball amb una noia-- i a poc a poc em vaig anar calmant i vaig començar a parlar d’una manera espontània, sense voler fer veure que jo era qui no soc, i com si ell fos una persona normal i corrent. I no sé com va anar però després del ball em va demanar de sortir a fora al jardí i allà vam continuar parlant molta estona més i vaig veure que sí, que el príncep era com en realitat m’havia pensat que era. Era molt dolç i molt sensible i no se semblava gens a com tothom es pensava que era. I ell a mi em va dir que no era com les altres noies i que amb mi sí que s’hi podia parlar i que podia dir la veritat.
Però quan varen ser les dotze en punt de la nit vaig haver de marxar corrents perquè la fada ja m’havia avisat que a aquesta hora es trencaria tot l’encanteri del vestit i del cotxe i després no podria tornar a casa. O sigui que me’n vaig anar corrents i em vaig entrebancar i després vaig perdre una sabata i no hi havia manera de trobar-la. I com que no em podia torbar més buscant-la al final vaig arribar a casa sense sabata i ben suada i em vaig haver d’afanyar a posar-me al llit perquè quan arribessin la madrastra i les germanastres no em trobessin desperta i sabessin tot el que havia passat.
Ara fa dos dies que va ser la festa del príncep i sovint penso si el que va passar va ser de veritat o m’ho he imaginat. De vegades em sembla que el príncep em buscarà per tota la ciutat fins que em trobi però d’altres em sembla que ja no es deu enrecordar ni de qui soc.
I jo, mentrestant, dintre d’aquesta casa m’hi floreixo i em panseixo i només penso que vull sortir d’aquí i ser la Cinderella en un lloc que Cinderella sigui només un nom bonic sense cap altre significat.
************************
Avui per casa han passat uns criats del príncep per demanar a les meves germanastres que s’emprovessin una sabata. De fet se l’havien d’emprovar totes les noies de la casa que haguessin anat al ball però com que jo hi vaig anar sense que ningú ho sabés, doncs a mi no m’han cridat. Però jo era rere la porta espiant i quan he vist que la sabata que duien era justament la que jo vaig perdre tornant del ball el cor m’ha començat a anar molt de pressa i m’ha vingut fred i calor a la vegada. Evidentment la sabata no anava bé a cap de les meves germanastres que tenen un peu gros i que sembla un botifarró. I just quan els criats anaven a marxar ha arribat el príncep i m’ha vist allà a darrere la porta i de seguida ha dit que volia que jo m’emprovés la sabata i la meva madrastra que no, que jo segur que no havia anat al ball, i el príncep que sí, que me l’emprovés igualment. O sigui que al final me l’he emprovada i clar, m’anava al punt --i doncs? si que era meva!-- i llavors el príncep ha somrigut i li ha dit a la meva madrastra que ho sentia molt però que se m’enduia cap a palau.
I ara soc aquí al palau, al costat del príncep, que em mira, m’escolta i em parla com no ho havia fet mai ningú i a ell me’l miro i li escolto i li parlo com no ho deu haver fet tampoc mai ningú. I em sento la persona més feliç del món. I potser ell també.
Roser
