Potser una sandàlia

Me’n vaig enamorar tant bon punt la vaig veure… Amb aquelles pedretes minúscules color turquesa brodades amb fil de plata damunt unes cintes de seda que subjectaven el peu i envoltaven el turmell. Es fermava amb una civella de nàcar en forma de peix. El taló, ni massa alt ni massa baix. Color de mar. Textura de sal.

Mai havia dut altre calçat que sabatilles esportives o xancletes, al pic de l’estiu. Des que vaig fer-me dona amagava un cos que no estimava dins de xandalls de mercat.

I vaig entrar a la sabateria. El dependent en va demanar quin número volia. Li vaig dir que m’era igual, que jo volia comprar aquella sandàlia i prou. Era una botiga cara, devia estar acostumat a les extravagàncies de les compradores de targes de crèdit amb patina d’or. Amb un somriure postís però dissimuladament intrigat em va explicar que les sabates les venien per parells i triar el numero adequat era l’única garantia de la comoditat promesa pel fabricant. 

Vaig dir un 37 com podia haver dit un 38 o un 35. Vaig pagar (un ull de la cara) i tant sí com no va encolomar-me el parell sencer. Jo només en volia una per posar-la damunt la calaixera de l’habitació talment com la meva àvia hi hauria col.locat la foto del meu pare fent la mili. Mirar-me-la cada vespre. Somiant un príncep blau.

Però en arribar a casa … mira , doncs que em vaig emprovar les sandàlies. Eren el meu número exacte. Semblaven fetes a mida pel meu peu. Ostres! Aquests peus són meus? vaig exclamar estorada.

Vaig baixar als “xinos” i em vaig comprar un pintaungles a joc. Vaig al·lucinar amb el resultat. Però aquell xandall descolorit i una talla massa gran no s’hi adeia gaire amb aquells peus de nina. A la tarda em vaig anar a comprar unes mitges (les primeres de la meva vida) i un vestit curt, bonic, una mica amb un toc sexi que deixava al descobert una pell bruna, uns pits generosos i unes cames esbeltes. M’ho vaig endur tot posat. Vaig llençar el vell xandall a les escombraries. I amb ell la Ventafocs que durant tants anys m’havia amargat la vida.

De vegades algú o alguna cosa ens atrapa quan menys hi pensem i ens canvia la manera com veiem la vida per sempre més. Sense previ avís. Potser una sandàlia.

Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: sandàlia