Fes-te astrònom del meu univers. I desvetlla’n els secrets més íntims.
Descobreix els estels més amagats entre els replecs de les meves galàxies més pregones. Aquells que ningú ha gosat explorar encara. Però que hi són. Per compartir-los només amb qui s’arrisca a conquerir món impossibles. Després dibuixa una constel·lació nova, que ningú no l’hagi inventat, ni tant sols imaginada. Posa-li un nom bonic i regala-me-la.
Omple de llum els meus forats negres. I de poesia i de somriures. Que fa massa temps que s’empassen l’alegria i ja en tinc prou.
Orbita en ovals de desig entorn la meva pell bruna i cansada. I desperta-la d’un son que ha durat tant. Potser massa.
Calcula amb precisió els segons que triga una paraula en impactar contra la solitud de l’ànima. I crida-la. Ben fort. I en el moment exacte.
Capta l’instant just en què un estel fugaç em travessa la mirada. I guarda’l per ensenyar-me’l després quan la foscor guanya i no sé recordar que sí, que de vegades passen. I els podem demanar un desig. De no perdre mai les ganes. De viure, de riure, d’estimar, d’escriure.
I per acabar, aquell planeta petit on s’amaga la por, pinta’l amb els raigs de sol i esquitxa’l de llum de lluna, amb espurnes de plata. I quan acabis l’obra, signa-la. Amb lletra pulcre i clara. Al cel de l’Empordà, tant li fa la data. I que el món tot sencer ho sàpiga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada