Lo primer castanyot

No, no vull sortir amb tu. No vull que siguem novios. Jo ja surto amb una altra, no sé si la coneixes, es diu Teresa ( SÍ! la coneixia!). I jo m’acabava de fotre la gran morrada (que no pas “morrejada”), la primera vegada a la vida que em llançava de caps a una piscina sense gens ni mica d’aigua. I me vai sentir com si la meua adolescència acabada d’estrenar estellés en deu mil ascles i cent mil esquerdissos tota la meua infantesa.

Però me vai aixecar com vai poder d’aquell castanyot que m’havia deixat com lo Tom dels dibuixos quan el Jerry li fa una mala passada i queda tot planxat a terra com si li haguera passat un tractor per sobre. I aquell dia me vaig jurar, així estil Vivian Leigh a l’escena final de Lo que el viento se llevó, que MAI MÉS me tiraria a una piscina buida. I que com que a mi les piscines me xiflaven, ja m’asseguraria abans de tornar-m’hi a tirar que hi haguesa aigua i si poguesa ser calentona. Que ja me veia a venir que a la vida dels grans hi feia força gelor.

El que va passar entre esos dies del castanyot i avui, és part-d’una-altra-història, com es diu quan algú no té ganes d’escriure massa o li han limitat los caràcters a escriure o no té ganes de pegar-vos un rotllo que t’hi morisques.

Ara estic aquí asseguda en un bar i després de vint anys i dotze dies —que sembla com si a lo meu cervell hi tingués un calendari com lo Robinson on anar tatxant los dies des de llavorens— mos tornarem a trobar. Lo destí ja les té eses coses. Que se veu que com que ets lo “pressi” de l’Associació de Nostàlgics del Rock Simfònic i vos cal algú que hi entenga d’informàtica, t’ha tocat la faena d’enredar-me. I a mi, què vols que et disca, les ganes de fer alguna cosa amb tu -ni que sigui de voluntària- me surten per totes les cicatrius que me varen deixar los esquerdissos, que alguns encara deuen ser dins, els malparits.

Però com que mai no he oblidat lo jurament posant-déu-per-testimoni, abans de dir que sí i de llençar-m’hi altra volta de caps, m’hai d’assegurar que aquesta vegada la piscina conté com a mínim un metre i mig d’aigo.

Roser

160a crida  VullEscriure

Paraula obligatòria: estellés

Proposta: Una primera cita amb un amor platònic de l'adolescència, després d'haver perdut el contacte durant 20 anys

Vides teixides

Aquell any ens vàrem escapar a Roma. Durant tres setmanes a l’any el món s’aturava i el delit i la felicitat d’estar junts només es trencava per fugaços i inoportuns pensaments que ens recordaven que aquell cel que vivíem tenia un final. Tres setmanes de cinquanta-dues era una proporció ínfima. Però era l'única possible. L’única que ens podíem permetre sense que el món es trenqués.

Va ser allà i el darrer dia que vaig tenir el somni estrany. Era setembre. Com ho sé? No ho sé. En els somnis les coses són i prou. Sense cap explicació lògica.

Una noia descalça, jove i bonica, amb els cabells llargs, llarguíssims i una túnica blanca, senzilla, ajuda un home fet a posar-se una toga porpra amb brodats daurats. Pel seu gest, pel seu posat i pel color de la toga és sens dubte algú important. Molt. L’emperador, potser?De cop m’adono que l’home ets tu i immediatament els teus braços m’encerclen la cintura. Em giro. Els meus cabells freguen el teu pit. Els teus dits m’acaronen els mugrons i baixen cap al sexe amb una delicadesa infinita. Sóc jo, la noia de la túnica? Podria ser. No n’estic segura. Noto els teus llavis als meus. Em beses. Et beso tots els racons del teu cos. Em penetres. T’acullo. Ens desfem de desig i passió. Las, et deixes anar sobre el meu cos i plores. Jo (ella?) sostinc el teu dolor. Reprèn lentament la feina d’ajudar-te a posar la toga sense cap arruga fora de lloc. Em mires intensament els ulls. Te'n vas i et somric. Sento el dolor d’un glavi afilat al mig del cor. La noia descalça dels cabells i la túnica ja no hi és.

Em vaig despertar amb la certitud que aquell no era un somni corrent. Hi havia quelcom de conegut i alhora molt llunyà. De real i al mateix temps d’intangible. Aquella mateixa tarda agafàvem l’avió. Tu cap a Barcelona i jo cap a Palma. Segurament no ens tornaríem a veure fins al setembre que ve. Abans de marxar els teus ulls verds em van penetrar fins al fons de l’ànima. I llavors vaig saber del cert que tu i jo ja havíem sigut en una altra vida i que ni en aquella ni en aquesta havíem pogut teixir la teva i la meva en un mateix jersei. Potser a la següent.

Roser TR

A propòsit dels diners...

Estimada Júlia,

Em preguntes en la teva darrera carta que com vaig de diners. T’he de dir que, un cop cobertes les necessitats més bàsiques, els diners han deixat de tenir per a mi cap mena d’importància. Sembla estrany tenint en compte com m’havia arribat a preocupar aquest tema fa tan sols uns mesos. Si t’he de ser sincera, a hores d’ara els necessito per ben poca cosa si no és per pagar els rebuts imprescindibles de la llum, l’aigua i l’internet. Ja saps que la casa és de propietat, i per menjar, amb les quatre verdures de l’hort, els ous de les dues gallines i unes quantes coses que em faig dur del super en tinc ben bé prou.

Tot el que vull i anhelo no ho podria comprar ni que fos dipositària de tot l’or del món. Es pot pagar amb diners el somriure perdut, les ganes d’escriure, el delit d’una mirada, la passió de viure…? Res de tot això no té preu i des que aquesta situació insòlita que ens ha tocat viure em manté apartada d’aquells qui estimo i sobretot d’aquell qui estimo –en singular–, que no he tornat a ser la mateixa.

Fa mesos que no m’he comprat cap peça de roba. Em vesteixo de qualsevol manera i fujo del mirall com del dimoni. Em dol veure com es va marcint un cos, encara generós, però que ja no admira ningú i que, sobretot, ja no fa feliç a ningú.

Aquí em diràs, perquè et conec, que n’hi ha prou que em faci feliç a mi però de sobres saps que jo soc d’aquella mena de persones que sense l’escalf d’una altra mirada que em faci de mirall em sento ben poca cosa. Ja m’ho has dit sempre que quan em van fabricar es van descuidar de posar-me un bon pessic d’això que està tan de moda i que en diuen autoestima…

En canvi admiro la teva valentia, el teu desaferrament i la teva independència de tot i de tothom. Si tens, bé; si no tens, també. No saps pas com t’ho envejo! Veus?, si això es pogués comprar sí que t’ho compraria sense importar-me ben gota la quantitat de diners que em demanessis… Sé que no tot són flors i violes però ja diuen que sempre veiem més verda l’herba de casa del veí.

I tu, cara Júlia, com vas de diners?

Roser TR

Ja som demà?

De tots les paraules que en Jan coneixia, “demà” era, sense cap mena de dubte, la més misteriosas i apassionant. Era una paraula màgica. Tota plena de somnis, il·lusions i coses per fer. Demà, demà ho farem! deia sempre la mare.

—Ja som demà? —preguntava de tant en tant en Jan. 

—No, som avui —contestava tothom

Realment “demà” havia de ser un dia molt especial, si trigava tant a arribar.

—Àvia, tu saps quan arribarà demà? En tinc tantes ganes! 

Ella va riure… 

—Demà serà quan te’n vagis a dormir i després t’aixequis! 

—De debò? —va xisclar en Jan entre sorprès i emocionat! 

Se’n va anar a dormir ben nerviós. Quan es llevés per fi seria demà!

Els primers rajos de sol es filtraven entre les escletxes de la persiana quan en Jan sortí corrents cap al llit de la mare i d’un salt es feu polissó entre els seus llençols.

—Mare, Mare… Quin dia som? --va dir en Jan amb aire triomfal. 

—Dijous. 

—No, no. Vull dir... que ja som demà? 

—No, amor meu, avui som avui —digué la mare entre badall i badall.

Trist i decebut en Jan li va explicar a l’àvia. 

—Àvia o tu o la mare aneu equivocades —va sentenciar.

L’àvia se’l va mirar entre múrria i enriolada. Llavors va dur en Jan a l’esplanada terrosa de darrere la casa. Les ombres jeien llarguíssimes sobre el terra polsós. 

—Mira de trepitjar l’ombra del teu cap. 

—Fàcil! 

I va començar a córrer provant d’empaitar-se el cap. Va córrer i córrer per tot el camp però no hi havia maneres. L’ombra no es deixava atrapar. Al final, cansat i vermell va dir: 

—Àvia, és impossible!

—Doncs mira, el demà és com l’ombra del teu cap; per molt que corris no el podràs atrapar mai. 

El nen es va quedar una mica moix.

—Ara digue’m Jan, mentre corries, què has vist? 

—Res, àvia, només pensava a atrapar la meva ombra-de-cap. 

—Doncs mira, has passat pel costat d’un vidre de colors, d’una sargantana cuablava, una pedra brillant, una ploma de gavina … petits tresors que t’has perdut. Corries darrere el demà i t’has perdut tots els petits tresors del camí.

En Jan, bocabat, li feu una gran abraçada. Ella se’l mirà amb una tendresa infinita. Tant de bo el net aprengués ben aviat allò que a ella li havia costat més de mitja vida… I encara de vegades...

Roser

Onades i Yzaguirre

Sobrevius a la gran onada que t’engoleix arrapada a una ampolla d’Yzaguirre en una mà i a les pastilles de diazepam a l’altre. Qualsevol amb dos dits de front et diria que és millor arrapar-se a una boia o a un tauló de fusta o navegar damunt el llom d’un dofí. Però no has trobat ni una cosa ni les altres. I amb la por dels teus dotze anys vas aprendre a tips de plorar que l’única manera de no enfonsar-se quan no tens res a la vora per arrapar-te és deixar de lluitar contra la por a ser engolida i relaxar-se damunt l’aigua i fer el mort. Però el teu cervell mana sobre el teu cos i tot intent de relaxació és inútil. Ara ets la nena petita que té pànic a negar-se i l’adolescent que mai vas ser quan n’era l’hora que creu que una combinació d’alcohol i benzodiazepines et salven de la tensió que et durà al fons de l’abisme i no et permetrà surar. Ser a destemps les edats que no ens pertoquen et duen a llocs estrambòtics com és trobar el primer amor quan ja han passat el segon el tercer i el quart i t’has ficat al llit amb mig mon --el teu mig petit mon-- ni que sigui en somnis humits de nits sense lluna ni estels. I que aquest primer amor es converteixi en la gran onada que mai hauries ni imaginat.

Són les quatre de la matinada, la finestra entreoberta et duu el silenci de mil batalles lliurades en els somnis dels qui lluiten a darrere els balcons que no són teus. Potser algú lluita com ara tu contra una onada gegant, amb les seves pròpies eines, la seva pròpia angoixa, la seva pròpia por. Al cap i a la fi viure és anar esquivant onades fins aprendre que l’onada contra la qual lluitaves era feta de la mateixa aigua que tu.

                                                                                                                                          @RoserTR

Abisme

Fuges. Corres i no veus. Els peus nus i la sang al tou dels dits. No veus, però saps. Saps amb aquest sisè sentit que t’ha salvat tantes vegades que ets a la vora del precipici. I t’atures dos segons i cinc centímetres abans de l’estimball. Bascules damunt una roca inestable, que intueixes fràgil i que no t’aguantarà per massa temps.

Escoltes.
Una veu fonda, persuasiva,
“Avança. Que el buit t’aculli. No dubtis. La victòria és dels valents. Llença’t. Sense por. A l’abisme. Avança. Llença’t. Ja trigues”
— Calla!

Una veu suau, com de seda.
“Recula. Torna. Desfés. Mitja volta i marxa enrere. Una rendició a temps és la millor victòria. Vinga, torna ja”. Com un xiuxiueig, com un mantra.
— Prou!

I tu allà al mig entre dues pors. La por a tornar a allò que coneixes i la por a llençar-te a allò que no. Esclava d’una tria. Perquè ho saps: triar no triar també és una tria. Voldries ser gat de Schrödinger. I ser àngel i dimoni a la vegada
.
S’aturen les veus i es fa un silenci ple. I de cop hi veus. Més enllà dels ulls i les paraules. Ets només consciència, ets l’espai buit on transcorren els teus pensaments. Ara saps. Sense necessitat de comprendre. I arrenques a volar, per sobre l’abisme, per sobre el retorn. Ja no hi ha tria, no hi ha dos, ni tres. Tot és u. Voles.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: xiuxiueig
Escriure amb l'oïda

Desconnexió

D'ençà que n’havia fet 55 em sentia estranyament trist i desanimat. I jo, que sempre havia sigut una persona vital i optimista, no me’n sabia avenir. Amb les mans a les butxaques i el cap cot vaig anar a raure a la barraqueta que en Ciso tenia a la platja.

—Collons Martí! Quina cara que fots! Sembles ànima en pena— m’etzibà només de veure’m.

—Ciso, no sé pas quina una me’n passa, des que he estrenat al “sing sing” no aixeco cap.

—Cagum l’olla!.. Pot pas ser això.

En Ciso em mirava amb aquells ulls blau-aigualit emmarcats per mil arrugues que solcaven el seu rostre. Aquells ulls que et sabien el pensament abans i tot que tu mateix. Si haguérem sigut en una altra època de ben segur que tothom l’hauria pres per un bruixot.

—Vols posar-hi remei?

—Per xò he vingut Ciso, per xò he vingut

Em va fer seure en una vella gandula de fusta i amb un tros de drap em va fer tapar els ulls i m’acostà un flascó als narius.

—Flaire!

—Hòstia Ciso …

—Que flairis, collons!

Vaig aspirar fort. Una olor dolça de cirera em transportà, com en un viatge llampec pel túnel del temps, al dia del meu 5è aniversari, a casa dels avis. Vaig veure la vella taula de fusta parada al jardí i al bell mig un pastís gegant de piruletes vermelles. Era un record que havia quedat soterrat en el fons de la memòria i que ara, de sobte eixia amb una claredat absoluta. Tornava a ser aquell nen feliç que extasiat per la vida sense encara a penes estrenar, dalt d’una cadira i amb els ulls tancats, pensava un desig abans de bufar les espelmes. Vull ser un nen per sempre! Vaig bufar i milers de bocinets de llum sortits de les espelmes em varen esquitxar el jersei. I em vaig posar a riure.

En Ciso em va deslligar el drap dels ulls

Em sentia insòlitament content. Com si de cop hagués recuperat alguna cosa perduda

—I doncs Ciso, què has fotut?

—Redéu, Martí!, que de vegades se’ns desconnecta algún cable i cal tornar-lo a connectar.

Content com unes pasqües vaig tornar cap a casa. Abans però, vaig fer cap a la botiga de llaminadures de vora l’escola i em vaig proveir d’un bon grapat de piruletes vermelles iguals que les de quan era petit.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: piruleta
Escriure amb l'olfacte

Fred al cor

La tassa on he infusionat el sobret de regalèssia em crema les mans i l’aigua la gola, però dins meu s’ha instal·lat una onada de fred que em gela els records. Rodola galta avall aquella llàgrima d’enyor que guardo des de fa més de quaranta anys en un racó amagat de les parpelles. M'han dit que estàs molt greu i que un puto càncer prova de fer escac i mat a les teves ganes de viure.

Em perdo en els meus quinze anys. Els teus rinxols, el teu serrell i la corba convexa del teu somriure. Les teves mans inquietes, la rodonesa dels teus pits, el dringar de la teva veu emulant Agnetha d’ABBA a Dancing Queen, un petó robat, un t’estimo maldestre.

M’encallo en un dia ventós de finals de novembre amb un no i un adéu dits abans de qualsevol principi. Diuen que no hi ha pitjor enyor que aquell d’allò que mai has viscut. I a fe que puc dir que t’endús tots els mèrits.

He volgut i m’han volgut, he donat amor i n’he rebut, he estat feliç a estones i desgraciat de tant en tant i he enyorat el que no va ser tots els dies que he viscut. Amb una pueril esperança secreta de què algun dia fos.

On van les esperances quan es perden per sempre?

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria:fred

El color dels somnis

T’obres al nou dia en blanc i negre. D’esma et fiques a la dutxa i tornes a tancar els ulls. Sents com l’aigua tèbia acarona cada racó del teu cos. Somies. Els somnis de la nit són sempre capriciosos i sense possibilitat de tria. En canvi, aquests de primera hora del matí els esculls amb tota cura, com una mena de preludi del color que vols que determini el teu avui.
Ahir vares triar un somni de color blau. Vas somiar un dia dolç i en calma, com bressolat per un mar adormit. Exempt de sobresalts, inofensiu com un cel blau de primavera esquitxat de núvols innocents i juganers.
Fa molt de temps que no et decideixes pels verds, pels dies esperançats, amb la sensació que tot és possible. Possible encara i tot per fer. Un somni com d’herba verda, de queixalada de poma, de molsa i falguera en un bosc verge de qualsevol impossible.
En canvi, darrerament t’has valgut, fins i tot potser has abusat, de massa somnis marrons, en una mena de contrasentit com és el fet de somiar que no vols tenir cap somni. Dies bruns i torrats, de terra ferma, de llenya seca, de castanyes espetegant al foc i resignades al seu inevitable destí.

Ara, ja fora de la dutxa, amanyagada per la incondicional i fidel tovallola, esculls curosament d’entre tot el reguitzell d’ulleres de vidres de colors que guardes dins l’armari, les que millor et permetran de viure el somni d’avui.
N'has triat un de roig encès, de vermell passió. Com una alenada de foc pujant-te des dels talons, els turmells, els genolls, les cuixes… embolcallant els teus pits com una serp de brases enceses. Vols un desig intens, més pujat que el recurrent color magenta només ideal pel desig petit i descafeïnat dels dies amb prou feines pujats de to. Prens el vermell pur, un 255 sense barreges, com la sang, com la cirera madura i cruixent a punt de mossegar. Et poses les ulleres i amb un cop de peu tanques la porta del bany i llences la tovallola. El sol, enrojolat i còmplice pinta de colors calents l’albada i et pica l’ullet.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: ulleres

Escriure amb la vista

Això, també passarà

Vaig créixer entre or i plata. I no, no soc de llinatge reial ni filla d’Ali Babà. Senzillament, als baixos de l’edifici on els pares tenien llogat el pis, hi havia una joieria. I allà em vaig mig criar.

La Sra. Felicitat, la mestressa, era una dona menuda i dolça. Quan jo vaig néixer va demanar als meus pares si els faria res que em fes d’àvia, tenint en compte que d’àvies de sang ja no me’n quedava cap i ella no havia tingut ni néts ni fills. Els pares varen dir que sí, contents de tenir algú amb qui comptar quan ells no em poguessin atendre com cal, cosa que passaria sovint, ja que la parada del mercat els robava moltes hores.

Amb els anys es convertí, no només en una àvia postissa, sinó també en confident de totes les meves alegries i tristeses. Desprenia una pau i una bondat que encomanava a tothom qui s’hi atansava. I tenia una filosofia de vida que penso es podria resumir en la frase gravada en un anell bellíssim que es treia del seu dit per posar-lo al meu cada vegada que jo arribava amb les emocions massa desbocades. L’havia heretat de la seva mare i aquesta de la seva, perdent-se així el seu origen en el temps.

Quan ja molt gran va tancar la joieria, jo l’anava a veure sovint a la residència on havia decidit passar els darrers anys de la seva vida. En una de les últimes visites em va fer a mans un petit coixí vermell de tacte envellutat. En agafar el coixí em vaig adonar que dins hi havia alguna cosa dura. Què devia ser? Però ella amb un somriure murri no m’ho va voler dir.

Vaig arribar a casa i amb l’ajuda d’unes tisoretes vaig anar descosint amb cura el coixinet fins a poder extreure el misteriós objecte. Era el seu anell.

Des de llavors, el tacte auri de la joia al meu dit em recorda cada dia la meva “àvia” i em fan present que tot passa, que cap esdeveniment ni cap emoció són permanents. Que havent-hi a la vida moments d’alegria i de tristesa faré bé de viure intensament una i l’altra sense aferrar-me a cap de les dues. Perquè com diu la inscripció de l'anell, sigui el que sigui que s'esdevingui, “Això, també passarà”.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: joieria
Escriure amb el tacte

Ho faries?

Em preguntes i se’m glaça el silenci a la boca. La mirada encara brilla. La rialla cau i els meus ulls la busquen per terra per tenir alguna excusa que em salvi de mirar-te als teus. Sé que del color de la resposta en depenen la resta de preguntes que em faré en el que em quedi de vida.

Mil píndoles de colors em volten pel cap i amb tot sé que només hi ha dos colors a triar: el vermell i el blau. Els altres colors són d’attrezzo. La pel·li de Màtrix la vaig veure un dia núvol del passat desembre, i de llavors ençà he temut i esperat a parts iguals el dia en què finalment et llençaries al buit.
Sí o no? Com poden dues lletres capgirar tota una vida o, per contra, confinar-la per sempre a la més asèptica monotonia?

Finalment, em revolto tremolant en un sí vermell que m’esclata a la boca com granulat de sidral inundant-la de mil sensacions efervescents. Pessigolles al coll, a la panxa i just al punt on s’ajunten les cuixes. Bogeria de neurones. Taquicàrdies i endorfines. Plors i riures. Dragon khan d’emocions. Tsunamis de sentiments.

Podria haver-me adormit en un no blavós, insípid i tranquil. Mesurat i calmant. Balsàmic i anodí. Narcòtic i avorrit. Dejuni de sensacions. Tardes de diumenge.

Però llavors…m'hauria perdut tantes coses. I el que és pitjor, no ho sabria.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: silenci

La fiblada

Una abella volà per damunt la llesca de pa amb mantega a mig queixalar. I jo quieta, com una estàtua de sal, com si se m’hagués congelat la sang. Va detenir el vol damunt del pot de melmelada i en començà a xuclar els bocinets dolços que havien quedat enganxats a les vores de la cullereta.

A mi se m’havia aturat el temps i s’havien aturat de cop tots els pensaments grossos i només em sortien els pensaments petits com ara si l’abella sabia o no sabia que en clavar el fibló es moria. I em van venir ganes dolentes d’estirar el braç i que em piques i que es morís. Com jo. Que ja feia setmanes que era morta per dins. Sense desig de res. Només de què tota aquella desgràcia que de tan grossa com devia ser no podia recordar, no hagués passat mai. Només podia sentir-ne el gust agre i espès per tota la boca. Baixant coll avall fins a la boca de l'estómac i tornant a pujar. Sense saber aquell sabor d’on venia.

La taula es desdibuixà i les mans balbes van deixar caure el mòbil que es precipità a la falda i de la falda a terra i allà se li devia esquerdar el vidre en una ratlla que encara avui va de dalt a baix, com un record d’aquell dia.

Quan vaig obrir els ulls només vaig veure el cel gris i una cara desconeguda “Vols una cosa dolça? I em fregava els llavis amb un xic de mel que prengué de dins d’un minúscul pot de vidre. I el gust dolç de la mel es barrejava amb el gust amargant com de fel que em pujava del ventre. I tot plegat feia un gust estrany, com de vida i de mort a la vegada. I em va dur a pes de braços sobre el llit. Sense poder avisar a ningú perquè jo tenia el mòbil buit de contactes i no recordava ni qui era ni res. S’hi va estar fins que vaig tornar a tenir prou forces. I després tampoc se’n va anar. Ni mai més.

Quan ja una mica refeta vaig poder tornar al jardí, vaig trobar una abella morta surant damunt l’aigua del safareig. Més enllà, una altra brunzia damunt una rosa blanca i de tant en tant s’hi aturava i en xuclava el nèctar plena de vida, encara.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: abella
Escriure des del sentit del gust.

Somnis de cafè

El despertà una intensa olor de cafè recremat. Es regirà diverses vegades dins l’estret sac de dormir abans de sortir-ne. Es posà dempeus fent tentines i s'endinsà en l'espessa broma d’un camí estrany que el menà sense adonar-se'n a la cuina de la casa on havia nascut. Allà, una dona d’aspecte pulcre i cuidat amb perfum Chanel núm. 5 i rient d’una manera gens adient al seu aspecte, li etzibà: esmorzes amb mi? I prenent la cafetera italiana dels fogons li aboca per sobre el cafè bullint. Un crit eixordador intentava endebades sortir-li de la gola quan s’adonà que era dins d’un malson. De sobte sonà estrident un despertador. Les campanes anunciaven les tres del matí. Era encara negra nit i els efluvis característics del riu en aquelles hores petites, li recordaren la seva condició acabada d’estrenar de sense-sostre. La lluna gairebé plena tenyia de llum el banc del costat. Se n’alcà mandrosament una silueta esvelta de cabells esbullats i s’acostà amb passos petits cap al seu improvisat jaç: esmorzes amb mi? Al mateix temps que un riure sarcàstic li glaçava la sang notà com la penetrant olor de cafè rebullit li amarava els narius i un líquid viscós i negre li escaldava la pell. Es despertà suat, barallant-se del tot inútil amb el buit dels llençols. Sospirà alleujat en adonar-se que només havia estat dins un altre malson.

Es dutxà, es vestí i baixà cap a la cafeteria de la cantonada. Com cada dilluns la trobà asseguda a la taula del fons prop de la finestra. Feia olor de cafè acabat de fer i de croissants de mantega, de llet tèbia i pa calent. Esmorzes amb mi? Aspirà l’aroma del seu somriure i begué de la llum espurnejant dels seus ulls color moca. Seixanta minuts de cel a l'inici de setmana. Si això també era un somni, no en volia despertar mai.

Obrí la porta del petit establiment i es cordà la cremallera del jersei, mentre xiulava fluixet la darrera de Doctor Prats, Al final tot anirà bé. Es perdé carrer enllà dins la tebior freda dels primers raigs de sol de tardor. La setmana era a punt per estrenar.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: cafè
Escriure des del sentit de l'olfacte

Fils de colors per a una princesa trista.

Feia mandales de ganxet. Com si anés teixint amb colors aquella  mens de no-res i de mentides que ho impregnava tot. Començava sempre fent un cercle màgic, com es comencen totes les coses boniques a la vida, com amb un conjur perquè tot vagi bé —encara que després resulti que no. Després buscava una cadència per teixir un nou cercle concèntric. Cameta alta, cameta baixa, cameta alta, punt de cadeneta i torna a començar. I anava repetint. Com si fos un mantra. Un mantra de fils.

I mentre, una altra part del pensament se n’anava cap aquell viatge de què acabava de tornar i que, ara, asseguda al sofà fent punts, em semblava ben bé que me l’havia inventat. Si no era per aquelles fotos, que eren com un testimoni de què sí, de què aquell avió m’havia dut a l’altra banda del continent. A un lloc que expressament vaig buscar perquè no hi fes massa calor. Que havia buscat també perquè no hi hagués cap record, cap punt de referència, cap senyal. Una mica com aquell mariner de Sant Pau a qui havent-se-li endut el mar la dona va agafar un rem i s’allunyà terra endins fins que ningú no sabé que allò era un rem i allà es va quedar.

Però jo havia marxat per tornar i per això aquella setmana havia sigut més aviat com una treva. Una treva en aquella lluita aferrissada amb la vida, en aquella guerra perduda abans de començar cap batalla, i que jo m’entossudia a patir, vés a saber per quin motiu. Em feia pensar en la treva olímpica de l’antiga Grècia, en què se suspenien totes les guerres per poder anar i venir i participar en pau en els jocs sagrats. Aquell viatge havia estat per a mi una competició d’alt nivell contra mi mateixa, potser per comprovar si Einstein tenia raó quan deia allò de “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”. I sí, contra tot pronòstic, potser podia atrevir-me a dir que havia guanyat. Així i tot, tornar a casa va ser com submergir-me en una mena d’amnèsia de l’èxit. Acabada la treva em vaig veure abocada  altre cop a la guerra, a la lluita, al buit existencial on em precipitaven els somnis perduts. O l’Einstein tenia raó a mitges o jo no havia sigut prou agosarada.

I de tant en tant havia de desfer totes les passades perquè em descomptava i em saltava algun punt i quedava un forat que no tocava i després no hi havia manera ni d’omplir-lo ni de dissimular-lo sense que es notés. I havia d’escórrer tots els punts, cabdellar  el fil i tornar a començar. “Fent i desfent aprèn l’aprenent”, deia sempre l’àvia. Ella també feia ganxet. I mai sabré si ella, com jo, va necessitar algun dia fer treves amb la vida. Però imagino que sí.

@RoserTR

Abans no marxis

—Hem parlat de tots els temes transcendents de la nostra vida. I ara, què ens queda?

—Parlar dels temes trivials.

La pluja que no ha plogut m’ha esguerrat la tarda de diumenge. Era fàcil dir que no volia anar enlloc perquè plovia però aquest sol a traïció m’ha deixat sense coartada i la passo com puc. M’entretinc a transcriure trossos que sento d’una pel·li que veig sense mirar.

Penso que si la nostra història fos un film ens acusarien de plagi. O potser m’he fet el plagi a mida. Potser sí. Que ja em coneixes, em faig pel·lícules fins i tot de les pel·lis de la tele. No he canviat.

—Com pot ser que una de les pitjors nits de la meva vida hagi sigut també una de les millors?

El tempo, però, ens salvaria un xic de la condemna : els protas viuen en una nit el que nosaltres en sis mesos. Però aquest decalatge de temps no modifica el preu de la pregunta. Perquè sí, hi ha preguntes que no tenen resposta però tenen un preu. I ell i ella —i nosaltres—,  en una nit —en sis mesos—, paguen —vam pagar— el preu de descobrir una evidència que no agrada. I és que la tornada de la cançó de fons —la felicitat és per als aficionats— no és només d’atrezzo, és veritat. Pels altres, pels professionals del fracàs —ets el rei dels fracassats de Nova York, li diu ella a ell de broma abans d’enamorar-se’n— ,en comptes de felicitat hi ha d’altres coses.

I encara,

—Crec que hem evitat d’enfrontar-nos a la realitat durant massa temps, no creus?

—Estimem a qui estimem; és una merda.

I no, no les diuen juntes aquestes dues frases; és més, em sembla que les diu el mateix personatge.

Però a mi em surt de posar-les juntes i en forma de diàleg. Tu i jo. O a la inversa. Penso en aquell bar fosc i rònec de Gràcia i totes aquelles converses profundes on ens vam despullar l’ànima i les ganes abans que arribessin els dies de parlar de les coses trivials.

Però Abans no marxis  (sí, casualment  és el títol del drama) deixa’m dir-te veu en off

—Gràcies per ensenyar-me que podem estimar més d’una persona en aquesta vida.

@RoserTR

Al final tot anirà bé

Algú que deu anar vagarejant perdut per la vida com ara jo, ha compartit al twitter una cançó de Doctor Prats ...només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé, que aviat tot el que cou s’ho endura el vent. I l'escolto i em rellisquen les llàgrimes estómac avall perquè ja fa alguns dies que s’amaguen i corren per dins les punyeteres com si en comptes de deixar un regalim de rímel a les galtes intentessin deixar un regalim de fel a l’esòfag a veure si així em faig més cas.

…només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé. Però jo no en tinc prou de sentir-t’ho a dir. Necessito creure-m’ho. Que diu un llibre que estic llegint que quan et creus molt una cosa i hi poses l’emoció i l’agraïment de què ja està passant, passa. Però que t’ho has de creure de debò. I el que passa és que jo m’ho crec tot però de mentida. M’ho crec des d’aquell lloc on fa anys vaig creure’m que tot seria per sempre però que ja sabia que no. Que la vida és bellugadissa com una diana mòbil on encertar el blanc és gairebé impossible, excepte si t’ho creus molt, molt i molt i tens molta punteria. Que l’únic que és per sempre és el mar i les onades que jugues a saltar no són mai les mateixes. Que com deia Heràclit no ens podem banyar mai al mateix riu, perquè l’únic que no canvia és la llera.

I des d’una onada estàtica impossible que m’he inventat dins el cervell, em repeteixo com un mantra que al final tot anirà bé, però sense creure-m’ho de debò.

O calla, que potser el que passa és que en un bucle incomprensible no em crec que no m’ho cregui de veres. I escric això després d’un llarg punt i a part que havia de ser punt i final. Però és que mira, ves per on m’acaben de passar tres onades pel damunt que tenen la mida justa d’un somriure.

I com una premonició, a la bústia trobo el llibre que fa unes setmanes vaig guanyar fent un twitrelat per Ona Digital: Abans no eres així: Una novel·la d’humor que et farà creure que tot és possible de Mònica Pérez Blázquez: I acabo pensant que potser sí que l’únic que cal és canviar de personatge i sintonia i fer com quan érem petites i jugàvem de “parriure”. Vale que jo era…? 

@RoserTR

Servil i acabat, boig per tu

Després d'anys de cantar a plena veu el Boig per tu, ni que fos a la dutxa, un bon dia em vaig assebentar, que aquesta cançó-emblema de Sau que havia seduit a tota una generació, no anava dedicada a cap noia real sino a la lluna, potser com a  metàfora de tants amors impossibles que passen i traspassen per les vides dels humans. 

I un dia que la paraula obligatòria de la Crida 133 del @VullEscriure era "lluna" vaig escriure això, potser pensant en ... enfi... que em va sortir això.



En la terra humida escric, nena estic boig per tu,
em passo els dies esperant les nits.
Ingenu humà, escrius sobre la sorra el somni perdut dels ignorants, esperes la nit, sense adonar-te que esperant la nit has perdut la claror de tots els dies

Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny?
Com pots estimar allò que no veus, que no coneixes, que no has vist mai? De quina vana il.lusió t’has enamorat? De la meva cara fosca, la que ningú mai no ha vist? De la que estimba homes i dones precipici avall en les nits més negres? És aquesta a la que estimes? O estimes la meva cara mirall, la que transforma homes bons en bèsties llops, la que desperta bogeries, la que enverina els sembrats…? Com pots dir que estimes si no saps?

Però dins la teva copa veig reflectida la teva llum
La meva llum? Jo no en tinc de llum; sóc fosca com el sutge, obscura com el ventre d’una serp. La “meva” llum no és sinó el reflex del sol que em vessa cada nit a glopades de petons sense defallir malgrat la meva tossuda indiferència de satèl·lit vanitós. De vegades em deixo fer, de vegades ni un frec als llavis ni un petó al clatell quan estic girada!
I tu penses que em mires a mi i en realitat mires i mires. Però no veus res.

Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum
Pobre humà ignorant embegut del fals elixir dels pensaments i els miratges. Et contemplo des del meu no res i em mofo de com t’emboliques amb les paraules i les emocions i les converteixes en sentiments que t’ofeguen l’ànima, en aquesta copa on dius amb tota la raó del món que et quedaràs atrapat. Atrapat sí, d’impossibles, esperant endebades la felicitat que no trobaràs amagada en cap dels meus obscurs racons.

Servil i acabat, boig per tu
Servil, i esclau. Acabat i finit. Boig i trastocat. Tu. Perquè aquesta lluna impossible que creus estimar tant és només el mirall d’allò que tu anomenes jo. Res més.

A Carles Sabater, també, in memoriam, segura que finalment ha pogut desfer-se del miratge de la lluna des de la Llum del Sol.

@RoserTR

Cafè pendent

Avui ens hem trobat pel carrer i com cada vegada que l’atzar ens convoca, des de fa més de vint anys, després de xerrar un moment hem acabat dient que sí, que hem de quedar per fer un cafè. Que el tenim pendent de fa molt temps i que d’aquesta no passa. I hem rigut, d’aquell riure cap enfora que vol disfressar totes les penes de cap endins, com si ens fes d’escut o de closca de tortuga on aixoplugar els temors.

Valga’m déu que és tard! I hem marxat delerosos tots dos d’acomiadar-nos abans que aquest cafè es materialitzés en una hora i un lloc. Com si ens fes por el regust amarg que podria deixar-nos malgrat el sucre afegit —jo de canya, i tu? O descobrir-nos l’addicció a la cigarreta que en ve tot darrere —recordes quan ens vam jurar no caure mai a les xarxes malèvoles i alienadores del tabac? O enamorar-nos a destemps del gest subtil de remenar amb la cullereta a poc a poc mentre a l’escuma s’hi va formant una espiral que engoleix aquell pensament que ha caigut dins —de qui dels dos deu ser aquest pensament? O cremar-nos la llengua amb la pressa de veure’ns la tassa bullint d’un glop i sortir corrents —en el mateix sentit o sentits contraris?

Que en diem cafè però que en realitat, el que tenim pendent, tu ho saps i jo també, és un somni d’amor des de fa gairebé un quart de segle.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: tortuga