A propòsit dels diners...

Estimada Júlia,

Em preguntes en la teva darrera carta que com vaig de diners. T’he de dir que, un cop cobertes les necessitats més bàsiques, els diners han deixat de tenir per a mi cap mena d’importància. Sembla estrany tenint en compte com m’havia arribat a preocupar aquest tema fa tan sols uns mesos. Si t’he de ser sincera, a hores d’ara els necessito per ben poca cosa si no és per pagar els rebuts imprescindibles de la llum, l’aigua i l’internet. Ja saps que la casa és de propietat, i per menjar, amb les quatre verdures de l’hort, els ous de les dues gallines i unes quantes coses que em faig dur del super en tinc ben bé prou.

Tot el que vull i anhelo no ho podria comprar ni que fos dipositària de tot l’or del món. Es pot pagar amb diners el somriure perdut, les ganes d’escriure, el delit d’una mirada, la passió de viure…? Res de tot això no té preu i des que aquesta situació insòlita que ens ha tocat viure em manté apartada d’aquells qui estimo i sobretot d’aquell qui estimo –en singular–, que no he tornat a ser la mateixa.

Fa mesos que no m’he comprat cap peça de roba. Em vesteixo de qualsevol manera i fujo del mirall com del dimoni. Em dol veure com es va marcint un cos, encara generós, però que ja no admira ningú i que, sobretot, ja no fa feliç a ningú.

Aquí em diràs, perquè et conec, que n’hi ha prou que em faci feliç a mi però de sobres saps que jo soc d’aquella mena de persones que sense l’escalf d’una altra mirada que em faci de mirall em sento ben poca cosa. Ja m’ho has dit sempre que quan em van fabricar es van descuidar de posar-me un bon pessic d’això que està tan de moda i que en diuen autoestima…

En canvi admiro la teva valentia, el teu desaferrament i la teva independència de tot i de tothom. Si tens, bé; si no tens, també. No saps pas com t’ho envejo! Veus?, si això es pogués comprar sí que t’ho compraria sense importar-me ben gota la quantitat de diners que em demanessis… Sé que no tot són flors i violes però ja diuen que sempre veiem més verda l’herba de casa del veí.

I tu, cara Júlia, com vas de diners?

Roser TR