Aquell any ens vàrem escapar a Roma. Durant tres setmanes a l’any el món s’aturava i el delit i la felicitat d’estar junts només es trencava per fugaços i inoportuns pensaments que ens recordaven que aquell cel que vivíem tenia un final. Tres setmanes de cinquanta-dues era una proporció ínfima. Però era l'única possible. L’única que ens podíem permetre sense que el món es trenqués.
Va ser allà i el darrer dia que vaig tenir el somni estrany. Era setembre. Com ho sé? No ho sé. En els somnis les coses són i prou. Sense cap explicació lògica.
Una noia descalça, jove i bonica, amb els cabells llargs, llarguíssims i una túnica blanca, senzilla, ajuda un home fet a posar-se una toga porpra amb brodats daurats. Pel seu gest, pel seu posat i pel color de la toga és sens dubte algú important. Molt. L’emperador, potser?De cop m’adono que l’home ets tu i immediatament els teus braços m’encerclen la cintura. Em giro. Els meus cabells freguen el teu pit. Els teus dits m’acaronen els mugrons i baixen cap al sexe amb una delicadesa infinita. Sóc jo, la noia de la túnica? Podria ser. No n’estic segura. Noto els teus llavis als meus. Em beses. Et beso tots els racons del teu cos. Em penetres. T’acullo. Ens desfem de desig i passió. Las, et deixes anar sobre el meu cos i plores. Jo (ella?) sostinc el teu dolor. Reprèn lentament la feina d’ajudar-te a posar la toga sense cap arruga fora de lloc. Em mires intensament els ulls. Te'n vas i et somric. Sento el dolor d’un glavi afilat al mig del cor. La noia descalça dels cabells i la túnica ja no hi és.
Em vaig despertar amb la certitud que aquell no era un somni corrent. Hi havia quelcom de conegut i alhora molt llunyà. De real i al mateix temps d’intangible. Aquella mateixa tarda agafàvem l’avió. Tu cap a Barcelona i jo cap a Palma. Segurament no ens tornaríem a veure fins al setembre que ve. Abans de marxar els teus ulls verds em van penetrar fins al fons de l’ànima. I llavors vaig saber del cert que tu i jo ja havíem sigut en una altra vida i que ni en aquella ni en aquesta havíem pogut teixir la teva i la meva en un mateix jersei. Potser a la següent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada