Ix el sol de l’horitzó. Neix un nou dia. Et contemplo arraulida entre els llençols. Respires. I això em tranquil·litza. Tu no hi ets, però el teu cos està prest a deixar-se habitar un dia més. No sé quant trigaràs a tornar. Sempre has estat dormilega de mena. Durant molt de temps vaig pensar que estaves tan bé en el món dels somnis que et resisties tant com podies a tornar. Després un dia em vas explicar que el que passava és que tenies una facilitat extraordinària per perdre’t. I que quan era hora de tornar no trobaves el camí, ni el carrer, ni l’andana… i que no era fins al darrer minut que aconseguies, gairebé sense alè, pujar al tren que t’havia de dur de retorn al món d’aquí. No sé si em vares acabar de convèncer.
Per a tu sempre ha sigut molt més real el món d’allà que el món d’aquí. Quantes vegades has intentat explicar-m’ho i que jo, d'alguna manera et seguís, o com a mínim que en considerés la possibilitat. És ara, que som dins el somni! -em dius- que no ho veus? I esclates a riure amb aquella rialla de nena pilla sabedora d’haver guanyat abans de començar el joc! Però el meu pragmatisme nat sempre m’ha impedit de considerar les teves reflexions més enllà d’un joc de paraules. És, com si diguéssim, una qüestió d’orgull personal, de positura vital, Això sí, mai he deixat d’escoltar-te amb els ulls esbatanats i el cor encès. Ets tan repreciosa quan t'escapes de la monotonia eixorca dels dies grisos…
Et remous. Ja tornes. Em mires i t’esvaeixes dins el raig de sol que t’acarona la galta. M’aixeco del llit. El contacte de la planta dels peus amb el terra fred em fa venir esgarrifances. Com m’agradaria saber volar!
Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada