Mariner

Fujo d’aquesta ciutat de nord enllà on cada indret em recorda allò que mai més he de viure. Fujo per no tornar més. Fujo perquè no sóc capaç de mirar de cares ni el dolor ni la pèrdua. Fujo per covardia, potser, per un sentiment de nostàlgia que sóc incapaç de suportar.

No tornarà res del que hem viscut, sinó només en forma de records enfilats en l’arbre del no més. No recordo qui deia que l’enyor és el preu a pagar pels bons moments viscuts i a fe que la factura és, en el meu cas, inassumible. Has marxat cap aquell indret desconegut amagat darrera la memòria on ningú més que tu és capaç d’arribar. T’he deixat asseguda al banc de la plaça mirant el buit, tan distant. No em puc quedar. 

Camino cap al bressol dels blaus de la meva infantesa. Cap a l’escuma i la sal. Cap al blanc de les veles. Cap els collarets de petxines i de vidres de colors. Cap on la vida era fàcil i simple i tot just esclatant. No tornarà.

Camino fugint o fujo caminant? Nàufrag errant, mariner sense barca, capità sense port. Busco el lloc on cap remembrança m’enteli el son.  No tornaràs. 

@RoserT

VullEscriure. Temporada 11.  Paraula obligatòria: mariner