Ningú no li havia explicat que en aquell despatx on a partir d’ara hauria de passar sis hores diàries intentant convèncer per telèfon de les bondats del vi de Matalapera, només hi treballaven dones. Aquella florejada decoració en tons roses i daurats i aquells perfums embafadors d’arreu li feien venir basques.
En tot el matí va aconseguir una única venda.
A l’hora de dinar entre xafarderies, riures i alguna mirada de reüll, totes aquelles dones van treure els “tupers” de les seves bosses.
Ell va decidir anar al bar de la cantonada a fer un entrepà i una canya. Li convenia una cosa més viril. Però en arribar a la porta s’adonà que plovia d’una manera forasenyada. Tornà a dins i a contracor va demanar un paraigua. Una senyora rodona i perfumada li’n acostà un de rosa fúcsia amb topalls daurats. En Marc va fer un gest amb la mà: deixi-ho tant li fa. Abans mort que sortir al carrer amb aquell paraigua! I la seva dignitat de mascle?
En entrar al bar va relliscar amb la catifa. Instintivament s’arrapà a la làmpada de peu atrotinada del costat de la porta. Xop com anava, una enrampada li va recórrer el cos de dalt a baix. Va quedar inconscient als cinc sentits i se li va despertar una altra consciència més nítida que el portà davant les portes del que va pensar que devia ser l’altre barri.
El rebé Sant Pere amb un somriure afable. No el tenia a la llista.
—Vol dir que no s’equivoca?
No va saber què dir.
—Deixi’m mirar … a el paraigua, sí, el paraigua rosa. Dignitat de mascle? Aix aquests homes! No hi ha manera … Miri, doncs, com que encara no li toca, té permís per tornar.
En Marc va respirar alleujat
— Però esperi— va entrar un moment a dins i en va treure un paraigua rosa amb topalls daurats a les puntes—- haurà de tornar amb això, agafi-s’ho com una mena de penitència o cura de prejudicis...
—Què? Abans mort que tornar amb aquest paraigua!
—Com vulgui, passi doncs!
I de cop es va trobar en una sala vasta i buida sota una cúpula immensa de tela rosa fúcsia amb topalls daurats. Ni en els seus pitjors somnis hauria pogut imaginar un infern més terrible. Un paraigua rosa per tota l’eternitat
Roser
Relat a partir d'una proposta de la 1ª Jornada d'escriptura de VullEscriure.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada