T’he espiat mil dies i mil nits i et conec com coneix el mar cada onada.
Fa tantes nits que busques ser qui no ets i et perds en mil desitjos impossibles que et ronden per entremig dels cabells esbullats pel vent!
Et somies nimfa d’aigua, nereida amarada d'escuma i sal. Et fons en cada gota de mar, t’amagues sota les escames de peixos de plata, amanses tempestes, encavalques dofins.
Et sents nimfa del bosc, dríada, i et fas enfiladissa com l’heura, atalaiada a la capçada del roure. Ets germana de les papallones amb qui comparteixes ales i desitjos, bellesa i fragilitat.
Et vols aura, filla del vent. Poder i llibertat, fúria salvatge, guerrera mil·lenària, mil batalles lliurades; mil de guanyades.
T’emmiralles en les nàiades, reines dels llacs, i voldries com elles prenyar terres i aigües, convertir-te en font de vida, i esmunyir-te entre els còdols enllotats. Fantasieges ser amant d’un sàtir, filla d’un déu, reina de ...
Fins que esgotada, t’adorms al jardí de les nimfes oblidant el motiu pel qual fores creada: protegir amb la pròpia vida, si cal, el fruit prohibit. Ets hespèrida de l’arbre del bé i del mal, guardiana de l’arbre de les pomes, aquelles que amb tan sols un mossec et farien immortal. Però no; t'aterreix massa la monotonia grisa de l’eternitat. Un sempre-més és tan llarg… i les vides tantes…
@RoserT
VullEscriure. Temporada 11. Paraula obligatòria: nimfes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada