L'únic tresor que busco és un lloc a recer de la tristesa i del desànim. En faria prou amb una rialla –un somriure, tan sols, potser– que em naixés del bell mig de les entranyes. No impostada, sincera, intensa, sentida, franca. Com un picarol, que per un instant em fes aquella mena de pessigolles a la panxa.
No em cal ni vall ni muntanya per cercar-lo. El sé presoner dels pensaments esbiaixats que campen lliurement i sense treva per entremig de les neurones. Presoner dels sentiments i l'enyorança. I del dolor. I la pèrdua. I l'absència. I la nostàlgia.
No em cal tampoc cap mapa; el camí que hi du és molt curt… va d'un batec del cor a un altre. Com pot ser un trajecte tan curt i tan enrevessat a la vegada?
De l'únic tresor que busco no me'n donarien ni un ral, al mercat dels encants, ni en cap subhasta. Però a mi em salvaria d'aquesta desgana de viure, del gris fosc amb què fa massa temps que embolcallo els mesos, les setmanes, els dies, les tardes…
Mor la vesprada, la nit s'atansa. No hi ha tresor, ni cofre, ni pirates. Llàgrimes de robins, sospirs de plata. I tu, a l'altra banda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada