Abisme

Fuges. Corres i no veus. Els peus nus i la sang al tou dels dits. No veus, però saps. Saps amb aquest sisè sentit que t’ha salvat tantes vegades que ets a la vora del precipici. I t’atures dos segons i cinc centímetres abans de l’estimball. Bascules damunt una roca inestable, que intueixes fràgil i que no t’aguantarà per massa temps.

Escoltes.
Una veu fonda, persuasiva,
“Avança. Que el buit t’aculli. No dubtis. La victòria és dels valents. Llença’t. Sense por. A l’abisme. Avança. Llença’t. Ja trigues”
— Calla!

Una veu suau, com de seda.
“Recula. Torna. Desfés. Mitja volta i marxa enrere. Una rendició a temps és la millor victòria. Vinga, torna ja”. Com un xiuxiueig, com un mantra.
— Prou!

I tu allà al mig entre dues pors. La por a tornar a allò que coneixes i la por a llençar-te a allò que no. Esclava d’una tria. Perquè ho saps: triar no triar també és una tria. Voldries ser gat de Schrödinger. I ser àngel i dimoni a la vegada
.
S’aturen les veus i es fa un silenci ple. I de cop hi veus. Més enllà dels ulls i les paraules. Ets només consciència, ets l’espai buit on transcorren els teus pensaments. Ara saps. Sense necessitat de comprendre. I arrenques a volar, per sobre l’abisme, per sobre el retorn. Ja no hi ha tria, no hi ha dos, ni tres. Tot és u. Voles.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: xiuxiueig
Escriure amb l'oïda