Trobi X en la següent sèrie numèrica.
Era una instrucció clara i precisa. Feia hores que s’hi barallava però no hi havia maneres. Havia fet mil provatures sumant, restant, multiplicant i dividint. Fins i tot havia provat amb la combinació de dues o tres operacions. La X era una incògnita impossible. A fer punyetes el pensament lateral, el profe d’arts creatives i la mare que els va parir.
Deixà les cabòries i va marxar a treballar. Avui tenia una festa d’aniversari. Fer de pallasso mim no era la feina de la seva vida però hi tenia traça i l’ajudava a pagar el lloguer del pis compartit a Barcelona amb altres estudiants de l’institut del teatre.
Va tocar el timbre de la casa. Era una casa de gent molt benestant. Va sortir a obrir una dona del servei amb una còfia i una bata blanca. El va fer passar a una saleta decorada amb un estil peculiar entre surrealista i naïf, perquè es pogués canviar.
Va obrir la motxilla i es va posar una malla negra. Dins l’impressionant ram de roses vermelles que havia d’oferir a l’homenatjada, va amagar-hi amb tota cura una bomba de confeti. El número del confeti era la cirereta de l’espectacle. Un èxit assegurat.
S’apropà al mirall de la paret per pintar-se la cara. Uns llavis ben vermells ressaltats en un rostre completament blanc. De sobte s’adonà del reflex del rellotge al mirall. El cor li feu un salt. Ja eren les set? Es girà de cop! El rellotge de la paret marcava les cinc. Uf! Quin ensurt!
De sobte notà com alguna cosa feia clic i amb una clarividència extraordinària li aparegué la maleïda sèrie numèrica. Havia trobat la solució. Ara entenia el profe quan els repetia amb un somriure murri que si la solució se’ls resistia no paressin de donar-hi voltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada