Al final tot anirà bé

Algú que deu anar vagarejant perdut per la vida com ara jo, ha compartit al twitter una cançó de Doctor Prats ...només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé, que aviat tot el que cou s’ho endura el vent. I l'escolto i em rellisquen les llàgrimes estómac avall perquè ja fa alguns dies que s’amaguen i corren per dins les punyeteres com si en comptes de deixar un regalim de rímel a les galtes intentessin deixar un regalim de fel a l’esòfag a veure si així em faig més cas.

…només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé. Però jo no en tinc prou de sentir-t’ho a dir. Necessito creure-m’ho. Que diu un llibre que estic llegint que quan et creus molt una cosa i hi poses l’emoció i l’agraïment de què ja està passant, passa. Però que t’ho has de creure de debò. I el que passa és que jo m’ho crec tot però de mentida. M’ho crec des d’aquell lloc on fa anys vaig creure’m que tot seria per sempre però que ja sabia que no. Que la vida és bellugadissa com una diana mòbil on encertar el blanc és gairebé impossible, excepte si t’ho creus molt, molt i molt i tens molta punteria. Que l’únic que és per sempre és el mar i les onades que jugues a saltar no són mai les mateixes. Que com deia Heràclit no ens podem banyar mai al mateix riu, perquè l’únic que no canvia és la llera.

I des d’una onada estàtica impossible que m’he inventat dins el cervell, em repeteixo com un mantra que al final tot anirà bé, però sense creure-m’ho de debò.

O calla, que potser el que passa és que en un bucle incomprensible no em crec que no m’ho cregui de veres. I escric això després d’un llarg punt i a part que havia de ser punt i final. Però és que mira, ves per on m’acaben de passar tres onades pel damunt que tenen la mida justa d’un somriure.

I com una premonició, a la bústia trobo el llibre que fa unes setmanes vaig guanyar fent un twitrelat per Ona Digital: Abans no eres així: Una novel·la d’humor que et farà creure que tot és possible de Mònica Pérez Blázquez: I acabo pensant que potser sí que l’únic que cal és canviar de personatge i sintonia i fer com quan érem petites i jugàvem de “parriure”. Vale que jo era…? 

@RoserTR