Innocència

Vaig obrir la porta de la botiga com si fos a punt de fer o una malifeta molt grossa o una cosa de molt valents, encara no ho sé. Quan la campaneta de la porta va fer dring-dring, totes aquelles senyores fent xivarri i parlant tan fort varen callar i em varen mirar. La mare m’havia dit mil vegades que es diu bon dia quan entres a comprar però a mi les paraules no em sortien de la boca. A totes elles els devia fer molta gràcia que jo, tan petita, anés a comprar tota sola i em deien coses així com mira quina nena més maca, mira quina nina més trempada, i jo hauria sortit corrents per la porta si m’hi hagués atrevit.

La senyora Paquita em va demanar què vols maca, i em vaig embolicar i li vaig dir amb veu fluixeta que volia 200 grams de llet i mig litre de formatge. Les senyores es van posar a riure i jo, llavors, l’únic que volia era tornar-me tan petita com un cigronet d’aquells del sac que hi havia al costat de la finestra.

I sentia que les galtes em cremaven de tan vermelles com les devia tenir.

Quan vaig arribar a casa i la mare em va demanar que com havia anat, jo li vaig dir que molt bé. Ella em va mirar i va fer un somriure i em va picar l’ullet; crec que estava orgullosa de mi.

Li vaig donar la llet i el formatge i els diners que m’havia donat per pagar. I de cop es va posar a riure fort i jo no sabia per què. I doncs, va dir mentre no parava de riure, potser t’hauré d’enviar a comprar més sovint que encara hi guanyarem diners.

Amb la pressa per marxar, m’havia descuidat de pagar…

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: vermell
Minicrida opcional: Que en algun moment hi hagi un gran xivarri