Ritual fallit

Recitaré de l’inrevés l’antic conjur dels amants mentre dibuixo amb saliva un cor invertit en el vidre empolsegat de la finestra del tren …

Portaré l’armadura posada i no pas per protegir-me de l’exterior sinó per impedir que l’exercit de sentiments que custodien per dins la meva ànima surtin talment un ramat de cavalls sense control i en l’últim moment em privin de guanyar la darrera batalla.

No sé pas d’on m’ha vingut que amb aquest ritual deixaré d’estimar-te. Menteixo. Deixar d’estimar-te mai. Deixaré de voler-te i d’enaigar-me de tu fins més enllà d’on pot suportar la dignitat humana. Que fa temps que no sóc jo. Que m’he perdut en el deliri de voler-me teva i res més. I no vull ser de ningú. Tan sols meva.

Però jo hi confio, en el ritual. Com, si no és desdibuixant amb cura tots i cadascun dels revolts del gest traçat, que em podré desfer d’aquell moment que em va lligar per sempre a tu, fa tant de temps?

Recitaré a l’inrevés l’antic conjur d’amants mentre dibuixo amb saliva un cor invertit en el vidre empolsegat de la finestra del tren … De sobte me n’adono: ailàs! El tren resta aturat per sempre a l’antiga estació de Rodalies d’ençà d’aquell maig plujós en què vas arribar i no puc fer-lo fer anar de recules. El temps no es pot desfer. El ritual, a mitges, perd tota validesa. I jo, a l’andana perduda dels anys, continuo volent-te.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: armadura
Minicrida opcional: Que algú faci un conjur