De totes les joguines de la botiga, dues li tenien el cor robat a la petita Maria: l’estel de colors i el tren de fusta amb sis vagons que es podien muntar i desmuntar, omplir i buidar de mercaderies varies.
La Maria es mirava l’estel i s’imaginava corrent per la platja, tibant fort la corda per enlairar-lo. El veia volar, movent la cua, contents tots dos, jugant a cuit i amagar amb els núvols, la sorra als peus, el vent a la cara, els somnis amunt. I de sobte oooh!. Ho veia!, la corda es trencava i l’estel es perdia cel enllà, cap on mai més. I pensava que tenir un estel seria un patir i que no, que aquella punxada al pit només d’imaginar… no la volia sentir mai de veritat.
Se n’anà cap al tren i el veié al menjador de casa, entre les potes de taules i cadires, corrent pel passadís, carregant i descarregant . Piiip. Puja, baixa… puja, baixa, endavant, endarrere. No era tan emocionant com fer volar un estel però era més segur.
I després, tornà cap a l’estel i l’observà amb deliri altra vegada… els colors, el tacte suau de la tela, els llacets de la cua i … la corda. Aix!, la corda … I si es trencava?
I altre volta cap al tren, en va admirar la màquina, la xemeneia de la màquina, les rodes vermelles, els caixonets on guardar la càrrega.
De sobte va entrar un nen, va anar directe a un flamant canó de pirates. En va disparar una bala de joguina que va impactar contra el peluix del fons a l’esquerra amb gran ensurt del pobre osset.
—Mare —va dir el vailet— vull el canó.
La mare va pagar i van marxar.
De sobte va entrar un nen, va anar directe a un flamant canó de pirates. En va disparar una bala de joguina que va impactar contra el peluix del fons a l’esquerra amb gran ensurt del pobre osset.
—Mare —va dir el vailet— vull el canó.
La mare va pagar i van marxar.
La venedora mirà la nena amb un somriure tendre i murri.
—Saps? —li va dir a la seva mare— després d’anys al negoci m’he adonat que hi ha dues classes de criatures, i de no tan criatures: les somiadores i les “pim pam”. Les somiadores són com el sucre, les “pim pam” són com la sal. Oi que m’entens?
—Saps? —li va dir a la seva mare— després d’anys al negoci m’he adonat que hi ha dues classes de criatures, i de no tan criatures: les somiadores i les “pim pam”. Les somiadores són com el sucre, les “pim pam” són com la sal. Oi que m’entens?
La mare de la Maria es va mirar el rellotge, impacient, sense entendre res.
—Va Maria, vols decidir-te d’una vegada. Fa dues hores que som aquí! Has vist aquest nen quina via n’ha fet?
—Va Maria, vols decidir-te d’una vegada. Fa dues hores que som aquí! Has vist aquest nen quina via n’ha fet?
I la Maria es va endur l’estel. Malgrat allò de la corda.
@RoserTR
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada