Pirouette en pointe (o El dècim de loteria)

—T’has imaginat mai fent pirouette en pointe damunt d’un escuradents?

—Ostres no! Que deu fer un mal terrible, que ja fa mal damunt del terra de fusta, saps? I ara per què m’ho demanes això?

—Perquè em vas preguntar fins a quin punt em va fer mal deixar-la anar i quan t’he vist aquí tan concentrada amb les sabatilles, el tutú i tot doncs… he pensat que era una bona manera de descriure aquell dolor salvatge.

—Uf… no sé què dir-te… Vaig a canviar-me. Surto en un no res.

“Després d’haver-la conegut crec que res l’explicaria tan bé com dir d’ella que era com un dècim de loteria.

Repartia amb picardia aquí i allà, ara un somni, ara una il·lusió, ara una fantasia de sucre o un pensament de vermell. Però igual que passa amb els dècims de loteria la possibilitat que aquell somieig es fes realitat era molt llunyana. Ella es deixava mirar, es deixava estimar, es deixava somiar, es deixava fins i tot imaginar com objecte a seduir. Tenia el poder de les coses que no són però que podrien ser, ni que fos en un món de “potsers” minúsculs.

Fins que un bon dia, a la curta o a la llarga els altres ens adonàvem que la il·lusió havia passat de llarg sense concretar-se en res. Que la vida continuava tan insípida i tan grisa com abans, que allà on fa dos dies hi havia una espurna de felicitat en potència ara hi havia una certesa de qui-dies-passa-anys-empeny del tot mesurable.

La vida donava mil voltes dins aquell bombo immens de possibilitats infinites. I en materialitzava tan sols unes quantes —-molt poques. Ella era només un anhel, el reflex de la lluna en el pou dels desitjos.”

—Així … com una pirouette damunt un escuradents? I jo? Si un dia sóc jo qui desaparec… quant de mal et faré?

—Ui, tu vols saber molt. Però no pateixis, ja faré de manera que no em vulguis deixar mai. Vinga, afanyem-nos, que plou i no duem paraigua.

Me la miro. La pluja mulla cadascun dels seus cabells rinxolats. És bonica i me l’estimo. És real i tangible. Senzilla i lleial. Malgrat tot, de vegades, encara mataria pel deliri febril de tornar a temptar la sort i provar de guanyar, segur de perdre.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: pluja

Minicrida opcional: Donar un ús no convencional a un escuradents