Potser seria agosarat dir que la seva sola presència li havia retornat les ganes de viure, havia donat nou sentit a una existència que amb els anys havia perdut tot motiu de ser. Seria agosarat però del tot real, i si no ho admetia directament era per aquella mena de pudor que sentia en lligar la seva felicitat al somriure d’una minyona.
De vegades li mirava els pits i els imaginava turgents i blancs sota el davantal de servir. No podia negar que sentia desig —-clar que el sentia. Però era una mena de desig contingut per la tendresa i que mai, ho sabia amb una certesa gairebé absoluta, traspassaria el llindar dels seus pantalons. Posseir-la, ni que hagués sigut amb el seu consentiment, hauria sigut trencar l’encanteri de la seva alegria, de la seva frescor, de la seva fragilitat. Com tallar una flor per atrapar-ne la bellesa i que es marceix tota de cop.
I ara que ella ja no hi era, la soledat s’havia instal·lat còmode per tots els racons de la casa i d’altres racons més endins i més íntims. Els dies s’havien tornat de color sèpia, com de postal.
Prengué la tassa del cafè i es mirà la seva dona capcinejant a la butaca de vellut granatós amb un llibre a les mans si caic- no caic. I li vingué al cap, tot de cop, com un alè d’aire tebi, un somni antic i recurrent, amb una ciutat fosca, parets escrostonades, teulats a mig caure i una daina blanca que passejava encuriosida per tots els racons, omplint de vida el desgavell dels anys. Un cigne majestàtic i formós passejava pel bell mig d’un estany entonant el darrer cant mentre contemplava la daina.
Una llàgrima i la tassa del cafè van caure al mateix moment. La darrera s’esberlà en deu mil trossos.
@RoserTR
VullEscriure.cat
Paraula obligatòria: cigne
Minicrida opcional: Que algú tingui un somni premonitori
Minicrida opcional: Que algú tingui un somni premonitori
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada