Adieu, l'Amour, adieu

Ni sé com. Ni ben bé per què. Ni de quina manera. M’he plantat a la biblioteca de l’ancienne Sorbonne  i t’he buscat entre els fulls esgrogueïts d’aquell llibre on em vaig enamorar de tu per sempre. Fa tants anys. Jo, Monsieur le professeur.

T’he pres la mà i amb el delit dels vells amants hem resseguit tants racons de la ciutat de l’Amor. Tu.

Els pintors de Montmartre han volgut  pintar el teu somriure i i tu els has fet que no amb el cap. Saps que hi ha felicitats fugisseres que no es poden atrapar en un dibuix.

Hem endolcit els petons amb croissants de mantega i hem robat mots antics dels bouquinistes de la vora del Sena. Je t’aime.

Rere una gàrgola desdentagada descobrim amagat  el Geperut de Notre-Dame. El món no el vol mirar. Ni a nosaltres tampoc.

T’he volgut ensenyar el secret de la Gioconda i que mai he explicat a ningú, i tu ja el sabies, però has callat i has fet veure que no. Ets tan maca quan somrius.

Passava el bateau mouche i jo t’abraçava. Tan fort.

Plou nostàlgia sota el cel de Paris quan cau la tarda. M’he arrapat als teus cabells de purpurina blanca i hem volat plegats per sobre totes les teulades. I ens hem enlairat més amunt encara.  Al punt més alt de la tour Eiffel ens ha atrapat de puntetes  la nit. M’has amanyagat suaument la galta i m’has besat.  Sempre ens quedarà Paris. Una llàgrima de plata resseguint el teu nas. I has enfilat  cel amunt cap a una estrella i jo he baixat amb la suavitat d’una ploma. Poc a poc. Tant bon punt els peus han tocat terra he arrencat a plorar.

Sona enrogallada la veu d’Edith Piaf a la parada de gofres i crepes del boulevard….non, rien de rien, je ne regrette rien… Jo tampoc. I la vie en rose es fon per sempre més.  

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: cabell

Minicrida opcional: Que la història passi al punt més alt de la tour Eiffel