Ell sempre havia pensat que s’havia deixat portar pel seu cant de sirena. Amb l’avidesa d’un naufrag davant d’un salvavides. D’un nadó afamat vora el pit de sa mare. D’un alcohòlic a qui ofereixen un got de vi negre. Pensava que al capdevall havia estavellat la vida contra un escull massa cantellut. Presoner d’un desig que mai podria satisfer del tot. Seduït per la mel dels seus llavis. Incapaç de resistir-se a la cançó més vella del món. Se sentia talment un Ulises fracassat.
Ella l’havia salvat quan en ser expulsat sense pietat del seu paradís, es mig ofegà en aquell naufragi existencial que gairebé li arrabassà la vida. O així ho pensava. El que sí sabia amb certesa és que se n’havia enamorat. I més. Se sentia com la sireneta de Hans Christian Andersen, captivada per aquell príncep a qui rescatà de la tempesta. Que si, per amor, la sireneta havia canviat la cua de peix per dues cames, ella havia canviat la seguretat del seu petit món pel trasbals d’un món incert fet de somnis impossibles. Que si la sireneta s’havia venut la veu per poder ser al costat del seu estimat, ella s’havia venut la reputació a canvi de poder convertir-se en el repòs del guerrer en tantes nits fosques. I com la la protagonista del conte ella tampoc no se n’havia sortit. No se’n penedia. Sabia que malgrat totes les pèrdues res ni ningú li podria prendre tot l’amor donat. Amor infinit.
Formaven part de la mateixa història però un abisme de sentiments els situava en dos relats ben diferents. Només els poetes poden jugar amb el miratge de canviar l’argument de la vida a voluntat. Ells no ho eren.
Roser
Paraula obligatòria: peix
Preciós !
ResponElimina