Secrets de l'àvia

Quan era petita l’àvia m’explicava secrets, no seus, sinó de la vida. Un que em va explicar aviat és que quan queies i et pelaves els genolls sempre apareixia màgicament una moneda per allà a prop. Em vaig passar mitja infantesa buscant monedes per terra però tot i que mai en vaig trobar cap —-no mires prou bé em deia—  estava tan capficada buscant-les que del pelat al genoll ja ni me’n sentia.

Un altre secret que em va explicar és que quan perds una cosa l’única manera de trobar-la és no pensant que l’has perduda. I jo tancava els ulls ben fort —veus?ja no hi penso— i després els obria i allò que havia perdut no era enlloc. Fas trampa.

Ara que ja no soc gens petita i fa anys que l’àvia s’ha convertit en enyor, continuo buscant tossudament monedes d’euro quan em faig pelats al cor. Encara no n’he trobat cap però deu ser que una cosa distreu de l’altra. I aquest i no cap altre devia ser el primer gran secret de l’àvia.

I ara que també sé que els millors moments de la vida solen arribar just quan no els busques, m’aixeco cada dia pensant que no en buscaré cap . Però pensar que no hi vols pensar en  és la manera més segura de pensar-hi. I ara, per exemple, demà que és un divendres normal, és no buscar  que passi res però en el fons sí. I això és fer trampes diria l’àvia. I jo ja ho sé. Però mira. 

Roser