La part petita

Tenia set anys. Ja sabia que els reis son els pares. Això potser va fer la decepció més petita. O més gran, ves a saber. M’agradaven les nines, els donava vida pròpia i els estimava com suposo que després no he sabut estimar ningú. Ni els meus fills. A la carta als reis vaig demanar un nino que em tenia el cor robat i que quan li treies el xumet de la boca plorava. Cariñoso, es deia —-i ja sé que el nom sona ridícul però us heu de situar en la dècada dels 70 i llavors, els que la vau viure, ho trobareu d’una normalitat indiscutible—

Bé, doncs jo havia demanat el Cariñoso. Com a prioritat principal. A la nit em vaig aixecar quan encara era tot fosc amb l’excusa d’anar al lavabo, amb un cert sentiment d’impunitat, sabedora que Ses Majestats no entrarien inesperadament per la finestra a mitjanit sinó que dormien plàcidament a l’habitació del costat. I llavors en vaig entrellucar la sil.lueta —i la felicitat d’un somni aconseguit— entre la resta de paquetets ben disposat damunt la butaca del menjador. 

Al matí ben d’hora ens vam llevar, la Montse i jo, amb aquella il·lusió als ulls que només tenen els matins del sis de gener. Damunt la butaca hi havia … el Cariñin, germà petit del Cariñoso, molt més petit de tamany i de preu. Me’l vaig mirar, el vaig prendre ben fort entre els meus braços, amb tendresa i li vaig treure el xumet per sentir-lo plorar. 

I com tantes vegades abans i després d’aquell dia, en un racó amagat i inconscient de molt endins s’anava covant aquell sentiment que ha amarat tota la meva vida fins avui: Jo de la vida, només me’n mereixo la part petita.

Roser