Proves d’identificar-te amb la fulla i et veus voleiant sense rumb per mil mons que mai no havies ni somiat, mil muntanyes llunyanes que ni sabies que existien perquè de l’arbre sempre en vas habitar aquell lloc secret sota una branca petita sense vistes al nord. Potser això et va salvar d’aquell altre tramuntanal de primavera que t’hauria arrencat sense pietat i a destemps d’allà on xuclaves la vida. Però ara mil ales invisibles et sostenen i et duen enllà i s’obre com una porta de somnis sense límits, ni horitzó on reposar la mirada. Només un espai immens fet d’allò que fins ara anomenaves no-res.
De sobte un vertigen et tenalla just allà en el tou de l'estómac on fa poc hi han nascut aquestes mil papallones que no saps com controlar, ni d’on han sortit, ara que els dies s'escurcen i arriba la fred.
Els teus pensaments tornen a terra i et veus arbre arrelat amb fermesa al sòl, que roman impassible al llarg dels anys al mateix punt, despullant-se a cada tardor i vestint-se a cada primavera, amb una cadència monòtona i previsible.I feixuga. Però segura. Roure impertorbable. Gegant amb peus de plom. Privat del tot de conèixer altres contrades, altres cels, altres espais… que l’arrelar et dona terra i infern a parts iguals. Saps que mai tocaràs el cel amb els dits essent arbre, que per tastar el blau infinit has d’atrevir-te a volar.
I la tristesa fa parada just allà on fa una estona voleiaven mil papallones que amb la fred de l’hivern que s’acosta són a punt de marxar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada