Ara un pas, ara un altre; respira …

Tantes incerteses que vaig contemplar i, l’única que m’hagués tirat enrere sense ni un engruna de dubte no se’m va passar ni tant sols pel cap. Ho deia tan clar l’anunci, que la inscripció era per parelles, que quan m’he adonat que aquest cim l’he de fer sense tu i en solitari les cames m’han començat a tremolar i a no voler fer res del que els hi mano, mentre al pit se m’hi ha instal.lat aquella mena de forat de quan no hi ets. Tu el faràs -o no- per una altra via, aquest cim. Ni tan sols tinc cap certesa de, a dalt, tornar-t’hi a trobar. 

Però la porta s’ha tancat darrera meu i desdir-se’n ja és impossible. Hi ha decisions a la vida que no tenen volta enrere, prou que ho sé.

Poso el teu record a la motxilla, per fer de contrapès de la por i les ganes d’asseure’m i rendir-me abans de començar, i un pas rere l’altre inicio l’ascensió. Ni tant sols ens sé l’altura ni el desnivell d’aquest pic que em desafia. 

Em ve al cap Subida al Monte Carmelo de St Juan de la Cruz. Vés a saber perquè: no l’he llegida mai aquesta obra, ni recordo gaire de què vaig estudiar que tractava, fa tants anys. Però me la faig meva l’angoixa que m’hi imagino.

Tinc ganes de plorar i de córrer. No faig ni una cosa ni l’altre. Una per orgull i l’altra per falta de forces. Camino a poc a poc. M’imagino que somio. Que em despertaré, arraulida a dins el llit sota la manta, on he matat sempre els fantasmes. I la vida. 

Recordo el que em deia l’àvia de petita: «ara un pas, ara un altre; respira … ara un pas, ara un altre, respira …» Anàvem camí de la pineda i a mi em semblava que anàvem a la fi del món, de tant llarg com trobava aquell quilometre i mig encara no. Tot de pujada. Hi sentia el dolor a cada passa, d’aquell besoncle mort a la guerra. 

—Aquí s’hi amagava —em deia l’àvia en arribar— perquè no volia anar al front. I prou. 

Els meus set anys sabien que algunes preguntes fan mal. I per això jo callava. I sentia una pena que no sabia d’on venia molt fonda i molt endins. 

I la torno a sentir aquesta pena, arrapada al pit com un mico i que no em deixa respirar. L’aire s’atura a la gola i no passa més avall. Trobo a faltar la manta del llit per tapar-me cap i tot i l’àvia i … tu. 

La temptació d’asseure’m traspassa gairebé el llindar d’allò suportable. Sé que si m’assec no em tornaré a aixecar. Una veu dins meu em castiga: no ho facis!

De sobte un pensament en contradirecció de tots els altres, que no sé ni gairebé d’on ha sortit: «No te la prenguis massa seriosament la vida; al cap i a la fi no en sortiràs pas viu per molt que t’hi encaparris». Em contemplo de lluny estant i me’n ric de mi mateixa. No sé pas d’on trec els aires de grandesa per pensar que el que faig o deixo de fer té la més mínima engruna de transcendència. L’existència és tan absurda que patir-hi per res fa riure.

Què em queden? deu anys? vint? Potser només vint dies o vint hores, o vint minuts o deu segons. I si m’assec què? En la immensitat d’un univers de quinze mil milions d’anys ja és ben ridícul, pensar que el fet d’asseure’m, estirar-me a terra de boca terrosa, tapar-me amb la manta cap i tot o arrencar a córrer tingui la mes mínima importància per a res i per a ningú.

I de sobte ja no tinc ganes d’asseure’m i enfilo cap amunt. No hi tinc res a perdre ni res a guanyar. Potser aquest i no cap altre és el secret: ara un pas, ara un altre; respira… ara un pas, ara un altre; respira … L'àvia em pica l'ullet i des del fons de la motxilla tu em somrius.

Roser