Per amor, encara que sigui mentida

Crec que per amor he fet mai ben poques coses. Per amor del de debò, no per aquell dels boleros, ni d’aquell amor paradoxalment egoista dels francesos a la xocolata: “je l’aime”, i després se la mengen.

Però dins d’aquest ben poques coses hi puc comptar, encara en present, aquesta tossuderia meva per creure’m, encara que sigui mentida i jo ho sàpiga, que estic bé. Que d’aquell enfonsament que em va dur a tocar d’un infern fred com el glaç, que deu ser més terrible encara que el del foc, no en queda gairebé ni el record. Per amor. Per amor a  tots els qui no heu pogut triar-me, perquè un dia, bon dia o mal dia (tant se val), em vaig ficar en les vostres vides o vosaltres us vau ficar a la meva, sense saber on us posàveu. Així, com en un embut, que hi pots entrar, però després ja no en pots sortir.

I mai com ara he entès que als exalcohòlics no se’ls deixi ni olorar el vi la resta de la seva vida. Perquè jo, addicte al victimisme des de fa tants anys, no em puc permetre ni d’olorar el pensament que si et dic que no estic bé vindràs corrent a veure què em passa. Aquest pensament que em sedueix, i em fa perdre el nord i la raó i em roba els propòsits i la dignitat. Aquestes ganes boges de trobar uns moments de recés i escalfor dins aquesta intempèrie en què m’esforço a transitar de puntetes perquè mai més ningú no m’hi pugui  trobar i el molesti, o l’entristeixi o li encomani. Per amor.

Amb la por immensa d’un matí  no poder-me estar d'arrencar-hi a córrer amb les sabates més sorolloses que tinc, les de ballar claqué, i que tothom se n’assabenti. I perdre contra mi mateixa.

Roser