Traç

Un dia d’aquells mesos en què em sentia com si al meu cor algú m’hi hagués clavat la fulla afilada d’un ganivet, vares treure la caputxa del teu retolador negre punta fina i amb la traça innata que tens pel dibuix vas fer-me l’esbós del rostre d’una noia, tot d’un sol traç, sense aixecar la punta del paper.

—Jo et dibuixo, tu m’escrius —em digueres tot oferint-me la teva obra. I sense saber-ho, amb aquell joc innocent que em proposaves, em vares salvar del precipici.

Perquè escrivint aquell primer text i tots els que van venir després amb els altres dibuixos que m’anaves enviant, aquella fulla de ganivet es va anar desclavant, molt a poc a poc, fins que al final a dins del cor només en va quedar la punta, i aquell dolor agut es va acabar convertint en una punxadeta de tant en tant. Només.

“Aquella noia del dibuix no era lletja però li faltava quelcom d’essencial  per a ser bella. Li faltava el somriure. Potser esperava el meu que  jo, de moment,  no li sabia oferir.

I em va venir al pensament que la vida era com aquell esbós fet d’un sol traç. Comença en un punt i acaba en un altre i mai pots aixecar el retolador del paper ni pots esborrar si t’equivoques. Si de cas i com a molt, pots intentar tornar enrere i redibuixar per sobre,  però el rastre de l’antiga línia continua visible per sempre.

Sí, la vida és així: corbes i revolts i gargots.. I tornar a un punt per on ja has passat un munt de cops i prendre una altra direcció o la mateixa, per remarcar el traç o per allò d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. O tres, o quatre. I també vaig pensar que si agaféssim un cap d’aquell cordill de tinta  i l’anèssim estirant s’aniria desfent i desfent fins arribar a l’altre cap, i quedaria una  línia recta i sense nusos ni giravolts. Perquè la vida és senzilla i som nosaltres qui ens la compliquem amb tantes giragonses i corbes i llapis amunt i llapis avall. Però és que sinó no té cap gràcia i totes les vides serien iguals.”

I ara, els dies en què vaig escriure aquell text esdevenen borrosos i em costa de recordar aquella angoixa fosca del ganivet enfonsat que em va estripar l’ànima, i encara que la pogués recordar, ara ja no trobaria paraules per dir-te-la.

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Fulla

Minicrida opcional: Que el final del text sigui "i encara que ho pogués recordar no trobaria paraules per dir-ho"