A la vora de la mar, per sempre

A la vora de la mar érem, encara. Tu i jo. Meravellats per una gavina volant entre núvols, pintors capriciosos de mil formes en un llenç infinit.
A la vora de la mar érem, encara. Encisats per aquells crostonets d’escuma blanca al capdamunt de les onades. Somiant veles blanques que ens durien allà on es fonen els dos blaus. Captivats per la vida que s’obria davant nostre com un sac de possibilitats infinites.
A la vora de la mar érem, encara. I tu em somreies i em donaves la mà per saltar tots els esculls. I jo amb els meus rinxols daurats i la meva cara pigallada em deixava protegir per tu, el meu amic, el meu heroi, el meu germà gran. Sabia amb aquella tossuda certesa dels infants que res de dolent podia passar-me si era amb tu.

A la vora de la mar érem, encara que ja havien passat 40 anys i una barca blava i blanca s’enduia mar enllà l’últim vestigi palpable del que un dia va ser el teu cos. I malgrat tot jo et sentia tan present, tan a prop, tan endins…

A la vora del mar sóc ara, respirant l’últim alè que esgarrapo a la vida. Encisada per tots els moments viscuts que s’amaguen en cada arruga de la meva pell. I són tants els moments i tantes les arrugues! Corpresa per com l’Ona, la teva reneboda, recull vidres de colors, i petxines, i pedretes lluents i polides i la vida se li bada com un sac curull de possibilitats.
Mentre espero que una barca blanca i blava s’endugui l’últim vestigi del meu cos. Només el cos. La meva ànima, amb la teva, restarà a la vora de la mar, per sempre.

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria:Vela
Minicrida opcional: Que el text comenci : A la vora de la mar, encara