Es veu que els meus somnis després de tant temps de ser somiats van
decidir fer-se realitat. I aquella nit tan fosca dins aquell mar tan
negre vaig pescar una estrella. Del cel.
Era petita com un esquitx de res. S’havia enganxat en aquell filferro rovellat que feia d’ham i la vaig haver de desenganxar amb cura perquè de tan petita com era no se m’escolés entre els dits i em tornés a caure a l’aigua. La vaig posar al palmell de la mà i sentia com la seva escalfor i la seva claror m’anava curant de totes aquelles ferides fetes de foscor i de no res i de pena.
I llavors em vaig recordar del dibuix d’aquella enganxina que m’havia regalat la meva germana i que era d’un noi que tot content s’enduia en un cistell una estrella que acabava de pescar i a sota com una punxada al cor hi deia una pregunta “La deixaries anar”?. I jo guardava aquesta enganxina dins d’un llibre que no obria mai perquè tampoc mai volia haver de respondre aquesta pregunta i em semblava que si l’amagava, doncs no ho hauria de fer.
Em vaig tornar a mirar l’estrella de la mà i em vaig adonar que la pregunta havia sortit del seu amagatall i m’havia enxampat. "La deixaries anar"? I jo, palplantada a la barca amb l’estrella a la mà i la pregunta al cap, no sabia què fer.
I a poc a poc sense que jo me’n adonés s’havia començat a fer un foradet al palmell i s’anava omplint de llum d’estrella. El forat s’anava fent més gran i jo cada cop era menys jo i cada cop era més de llum fins que al final vaig ser tota com una claror resplandent d’estrella i ja no es veia què era estrella i què era jo.
Vaig tornar a casa i vaig buscar l’enganxina del nen que havia pescat l’estrella però dins el llibre on l’havia desat ja no hi era. Totes les lletres d’quella pàgina s’havien tornat com de purpurina i la pregunta havia desaparegut. I vaig pensar que aquella pregunta que mai havia volgut ni mirar, i tantes altres, no eren preguntes de contestar sino de desfer i disoldre. Com un terrós de sucre dins una tassa de cafè calentó, que tot d’una ja no hi és i el cafè es torna dolç.
Era petita com un esquitx de res. S’havia enganxat en aquell filferro rovellat que feia d’ham i la vaig haver de desenganxar amb cura perquè de tan petita com era no se m’escolés entre els dits i em tornés a caure a l’aigua. La vaig posar al palmell de la mà i sentia com la seva escalfor i la seva claror m’anava curant de totes aquelles ferides fetes de foscor i de no res i de pena.
I llavors em vaig recordar del dibuix d’aquella enganxina que m’havia regalat la meva germana i que era d’un noi que tot content s’enduia en un cistell una estrella que acabava de pescar i a sota com una punxada al cor hi deia una pregunta “La deixaries anar”?. I jo guardava aquesta enganxina dins d’un llibre que no obria mai perquè tampoc mai volia haver de respondre aquesta pregunta i em semblava que si l’amagava, doncs no ho hauria de fer.
Em vaig tornar a mirar l’estrella de la mà i em vaig adonar que la pregunta havia sortit del seu amagatall i m’havia enxampat. "La deixaries anar"? I jo, palplantada a la barca amb l’estrella a la mà i la pregunta al cap, no sabia què fer.
I a poc a poc sense que jo me’n adonés s’havia començat a fer un foradet al palmell i s’anava omplint de llum d’estrella. El forat s’anava fent més gran i jo cada cop era menys jo i cada cop era més de llum fins que al final vaig ser tota com una claror resplandent d’estrella i ja no es veia què era estrella i què era jo.
Vaig tornar a casa i vaig buscar l’enganxina del nen que havia pescat l’estrella però dins el llibre on l’havia desat ja no hi era. Totes les lletres d’quella pàgina s’havien tornat com de purpurina i la pregunta havia desaparegut. I vaig pensar que aquella pregunta que mai havia volgut ni mirar, i tantes altres, no eren preguntes de contestar sino de desfer i disoldre. Com un terrós de sucre dins una tassa de cafè calentó, que tot d’una ja no hi és i el cafè es torna dolç.
Molt i molt bonic ! Felicitats !
ResponElimina