El dia del llençol

Ens fèiem dir les tres mosqueteres. Sempre juntes i inseparables. La novel.la de Dumas no l’havien llegida pas mai, però coneixíem Athos, Aramis, i Porthos per mèrit del nostre estimat profe de literatura i perquè a la tele vèiem “Dartacan i los tres mosqueperros”. Sabiem de l’existència d’en d'Artagnan,que era el més bo dels bons i d’en Richelieu, que era el més dolent dels dolents però a la nostra realitat no hi havia ni l’un ni l’altre. 

I frisàvem per a què hi fossin. Sobretot un d’Artagnan que ens donés aquell punt de picant i aventurer que faltava a la nostra tríada.

Vaig ser jo qui per pura casualitat vaig clissar el candidat en un dinar de pares d’aquells en què el fills també hi érem convidats. A banda de semblar intel.ligent era moreno, alt, i guapo. 

Vaig informar les altre dues i vam dissenyar el pla d’atac per convertir el nostre tercet en quartet. En un temps en què no podíem ni imaginar mòbils ni whatsapps i que en algunes cases, com la de la Judith, no hi havia ni telèfon fixe, l’enginy i la imaginació s’imposaven necessàriament.

El nostre “objectiu” acostumava a passar a una hora indeterminada dels matins del diumenge per davant de ca la Judith. Ella aguaitaria pacientment des el balcó. Quan el veiés venir estendria un immens llençol blanc, senyal inequívoca que jo estaria esperant abocada a la finestra des d’on, a l’altra banda de l’horta de casa, es veia el balcó. Llavors jo telefonaria la Gemma i ens trobaríem totes tres a la plaça. Allà, “casualment” ensopegaríem amb el destinatari de la proposta de ser el nostre d’Artagnan.

No recordo bé la conversa exacte però fet i debatut ens va contestar que ho sentia però que ja tenia un altre trio de "mosquetes" que l’havien convidat abans. A més ell es feia acompanyar sempre de quatre escuders sense els quals no anava enlloc.

Però la nostra ànima lluitadora no va defallir; ens vam proposar pispar el d'Artagnan a aquelles “Richelieus” i de passada incorporar al grup els quatre esbirros que semblaven prou interessants. Vam tenir aventura per temps.

I crec que va ser aquell dia del llençol que vam començar a perdre la placidesa de la infància i ens vam començar a endinsar en el laberíntic món de les emocions adolescents.

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: Ànima
Minicrida opcional: Que els protagonistes siguin un grup d'amics.